Gori, que ahir anà a Calella –era Sant Pere, festa major– i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és
gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…
torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren tot seguit fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.
En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país. «Quan penso en aquesta alimentació –diu– em poso de mal humor.» Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els cargols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el cargol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de provenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses –aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’Univers té algun sentit!–, diu en un rapte d’eloqüència. Els animals, doncs, arriben a la mort, sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques! D’ací en provenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de malenconia…
Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.
Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa.
Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos –pocs però bonics– solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.
Otro tiro a un sentido general del carácter ampurdanés. Y el juego burlón con la comida. Y este Gori que no quiere que se le achaque la expresión tergiversada: “Dime qué comes y te diré quién eres”.
Humor con sabor, bonita sinestesia.
Quin plaer, llegir les aproximacions certeres i lúcides d’en Pla a l’essència humana, disfressades d’humil descripció del caràcter empordanès. Fóra interessant de saber si això, per a ell, era estratagema metodològica o si, pel contrari, creia de veres en la singularitat ideal, quasi platònica, de l’ànima empordanesa.
L’ “algun urgent interès personal” de l’entrada d’avui, que com assenyala Pla subjau a tota manifestació de voluptuositat, és una perla (una més) entre les pàgines del Quadern.
Gràcies per la recepta de l’ànec amb naps.
Si en Gori visqués avui i veiés i mengés el que mengem actualment es moriria d’una indigestió.
Completament d’acord Antoni.
Ja m’agradaria menjar el que tastava el nostre amic Pla i el seu company Gori, perquè ara l’alimentació la tenim súper refinada i molt industrialitzada.
Encara que si que és cert que el mercat de productes ecològics ha crescut considerablement en els darrers anys i Catalunya és capdavantera a nivell de l’estat espanyol, en aquest tipus de consum més saludable.
La qualitat del producte ecològic és un tret que fa que que sigui diferent a la resta dels altres productes i això justifica el seu valor sovint més elevat.
S’ha de donar sortida a aliments com el tofu, el seitan, les algues, el tempeh … En aquest món globalitzat basat en l’estricta llei capitalista; la supervivència no és fàcil!
PS: Antoni, respecte a la pregunta de fa uns dies, jo només sé que sempre he escrit carabassa perquè em pensava que era la forma més correcta i alhora de pronunciar aquest mot, sempre m’he menjat una vocal. De totes maneres, sinó és així potser algun que altre filòleg que segueixi el bloc ens ho podria corroborar. Gràcies per la teva apreciació.
Bona nit a tots.
Caram, Anna, quina bona dissertació sobre productes ecològics ens has fet! Hi estic d’acord. Gràcies.
Carabassa i carbassa, tots dos mots són correctes.
Endavant amb el català!