El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa –si la seva hipocondria habitual li permet d’esplaiar-se.
–Girbal –em digué avui– és simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que, la veritat, la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.
Quim fa una pausa i continua:
–A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat –cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres novel·listes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.
.
La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa –a tot arreu– és indescriptible. Els Estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’U.R.S.S., hom sembla disposat a Occident que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer.
Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica! ¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, quin sentit té?
–Nosaltres, els francòfils –deia, avui Pujols, a la penya–, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.
Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.
–De tota manera, França és un gran país… –ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.
–Sí, és un gran país que ho fa molt malament…
–¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… –li ha dit el doctor Dalí candorosament.
–En aquest camp de l’empirisme tot és possible –replica Pujols, sec–. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?
Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca –una rialla de capficament.
Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part el seu sistema, no crec que, a Pujols, li interessi res més.
Sobre Eduard Girbal Jaume, de qui ja parlava el 4 d’octubre:
http://anticanons.blogspot.com/2008/09/la-tragdia-de-cal-pere-llarg.html
No estic d’acord amb els comentaris negatius del doctor Borralleres respecte aquest autor, al contrari, crec que és profundament admirable. Sobretot pel que li manca del que no em plau de Riba.
“Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable”: l’autor en té prou amb alliberar-se, no cal que surti de la torre de vori, generalment. D’altres diuen que sí, que és important que l’obra arribi a algú.
A Pla, la literaturab rural, de tota manera, li feia una certa gràcia. Obviament, aquelles novel.les que “donaven” qualque cosa més que la pura i simple descripció geogràfica o bé ambiental. Entenent que la gran majoria de novel.les les trobava carrinclones i pedants – tret d’aquelles obres universals de tall indiscutible – l’ambientació pagesa li aportava un punt de benestar en la seva lectura. S’ho mirava de lluny, però no les desestimava sistemàticament.
Helena, entenc que el discurs de’n Borralleres sobre el seu amic “escriptor” és més crític que negatiu, ironies a part, no te pareix?
Jaume:
El discurs de Borralleres no hi té pas gens a veure amb el valor de l’obra, no li fa justícia en absolut, a Girbal Jaume. Fa veure que és d’escàs valor, com ho semblava als noucentistes, i de fet és del millor que he llegit, com a anti i com a cànon. Només diu i repeteix que és molt realista, i: “Però no em diu res, no m’agrada…”: és per fugir corrents.
En canvi, la seva lectura a mi em “mossega”, em pertorba, allò que deia Kafka que havien de fer les novel.les per enganxar-lo, i és literari d’una manera diferent, pensa que jo no solc entrar en el realisme, en general. Una autèntica llàstima que no se’l reconegui.
Als “Retrats de passaport” vol. 17 de l’O.C., al capítol dedicat a “Josep M. de Sagarra i la seva prosa”, Josep Pla diu:
” …Girbal Jaume és avui un escriptor oblidat. Ho és, al meu entendre, injustament. És una fita de la nostra literatura. Al meu entendre, és una fita discutible. És igual. S’hauria d’haver reeditat alguna de les seves novel·les rurals -alguna d’aquelles novel·les en què el detallisme naturalista, pessimista i asfixiant és portat fins a les darrreres conseqüències. Dintre aquesta obsessió, Girbal Jaume fou un mestre. La seva prosa és com la de Víctor Català però convertida en cromo -un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta…”
Penso comprar “La tragèdia de cal Pere Llarg” després de llegir els textos de Pla, la crítica de Borralleres i els comentaris del Sr. Santacana i l’anticànon de l’Helena. Tots plegats m’heu desvetllat la curiositat per un autor per a mi desconegut.
Jo també desconec aquest autor, per tant no en puc donar una opinió. Però, ja sigui excel·lent com decebedor, m’agrada molt l’actitud d’avui de l’Helena, de qüestionar el seu arraconament. La història de l’art és sovint un immens grapat d’injustícies, l’una rere l’altra, un tràfic de favors colossal on es generen influències immenses a partir de nimietats –sobre les que ni els propis creadors/generadors n’haurien segurament donat mai un duro– alhora que obres que mereixien crear escola han quedat oblidades i la seva hipotètica influència avortada.
Sovint, també, se sent dir: “Si no hagués estat per tal autor o tal altre no seríem on som” i llavors hom acostuma a lamentar on som i a on no anirem mai. La silenciosa fila de vehícles útils de debò, estimbats a la cuneta, a causa dels interessos, modes, el comentari “graciós” de la patum de torn, o simplement els prejudicis de cada època és llarga com la vergonya col·lectiva a admetre que el rei va nu damunt el cavall. Apa.
Continuo sense poder opinar sobre Girbal Jaume com a autor, però m’arrisco a sospitar que devia ser un relacions públiques de si mateix pèssim.
En cap moment -molt evidentment- he intentat “justificar” les suposades declaracions de Borralleres sobre Girbal Jaume. En primer lloc, pensem que són unes declaracions explicades (inventades?) per Pla, talment segons les conveniències del moment. Josep Pla, quasi sempre que dialòga -o relata un monòleg d’una segona persona, parlant d’una tercera- s’ho fa venir bé (i fa bé, segons el meu parer – xerrem de literatura, no pas de física nuclear…-) per donar la seva pròpia opinió del personatge “jutjat”.
M’he llegit un parell de vegades “La tragèdia de Can Pere llarg”: me la va recomenar Pla. La trob excel.lent. Drama rural amb tots els elements necessaris i un rerafons de contingut molt proper a la idiosincràcia rural catalana, de l’època, és clar.
La novel.la enganxa de mala manera -vull dir, des del primer moment- i té un desenvolupament en la millor línia de la millor ficció.
Per tant, no m’dentifico, gens, amb el Doctor Borralleres, o el que Pla li fa dir, tot i no pensar-ho. També pot ser que Pla, amb els anys, canvies d’opinió. Lícit, també.
Disculpeu l’extensió del meu comentari.
[...] En Josep Pla en el seu quadern gris [...]