Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, haig d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens no siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.
El diari també em dóna molta feina. No tinc més remei: l’haig de fer. Entre una cosa i l’altra, les hores de dormir són escasses; el consum de cafè i de tabac, excessiu. El menjar és pèssim. La seva monotonia i mediocritat em posen frenètic. Per fortuna hi ha una certa resistència. Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!
En aquestes circumstàncies biogràfiques, “El que hem menjat” potser hauria d’haver estat d’una altra manera. O com a mínim caldria una part dedicada a tota la porqueria menjada per qüestions de pressa, limitació econòmica, deixadesa juvenil, obssessió literària o l’adversitat que fos. Bé, autocrítica. Potser hauria de ser així si es titulés “El que m’ha tocat menjar”: una cosa es parlar de la saviesa natural d’un poble que sap cuinar i menjar el que te, en plural, i l’altra de com a nivell particular ha tocat passar pel frenesí de la vida moderna que, a nivell particular, esborrona el sentit de els estacions de l’any, robotitza fins els aliments.
Ànimus! Sr. Pla, que ja falta poc per acabar aquesta pesada carrera d’advocat.
Pel que fa al tema de la cuina, que comenta en Florenci, per mi, “El que hem menjat”, és un del bons llibres de Josep Pla.
Un detall que recorda Josep Martinell:
“Encara recordo quan escrivia “El que hem menjat”. Llavors vivia al mas amb la Lola de la Pera, que va fer-li una temporada de minyona. Pla la cridava des de la cuina i ella, asseguda en el canapè, dessota la campana de la llar, li anava explicant a la seva manera les receptes particulars dels guisats que feia. Segons Pla, la Lola, que havia cuinat per a restaurants de temporada, havia fet deu mil canelons, potser més.
JOSEP MARTINELL
Josep Pla vist per un amic de Palafrugell
Ed. Destino, 1996
pp. 199-200
Sembla que hi hagi un paral.lelisme entre “Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo”, i “Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!”. Avui que semblava que no digués res, es pot referir a tot el que s’ha empassat i s’empassarà al llarg de la vida, sigui amb la Guerra Civil, sigui amb la feina de periodista, sigui amb la censura.
Ostres,
Aquestes quatre ratlles m’han deixat ben descol.locada i el cor se m’ha aixamplat al veure que també els genis ho tenen complicat. Amic Pla, m’hi sento totalment identificada, esclar que tant sols per la primera part del meu comentari.
Molt encertat el comentari de l’Helena Bonals!
El que descoloca també és quan diu “no entenc res”. Una persona tan intel.ligent. Jo m’hi identifico. En que hi han coses que em són impenetrables del tot, no pas en la intel.ligència, òbviament.