27 d’abril de 1919

La primavera, tan aèria, té, sobre el cos, un pes insuportable. És una gravitació física, real. De matisos clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frisança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara, surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts en un banc de la plaça de la Universitat.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el «Glosari». No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el «Glosari» –que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador!, ¿y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Heus aquí –penso– una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques –les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat. Sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana –en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala se salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar –considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt cargolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín, no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

.


Sempre que passo pel carrer i miro la gent, comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

.

A les persones que han estat o viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

12 Respostes a “27 d’abril de 1919”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    És el que el Glosari té alguna cosa d’addictiu, “a pesar de tots els pesars” (quina frase més castellana, oi?). Aconsello llegir la prosa de Carner, (la conec de fa poc i és excel·lent), en paral·lel a d’Ors: funciona com un bàlsam que cura les ferides i la mala llet que deixen les gloses. Per comparació, Carner és el policia bo del noucentisme, com els dels interrogatoris de les pel·lícules.

    Azorín descriu com Déu. Potser sí que fuig de la frase llarga, però en té més de les que diu Pla. Passa, suposo, que al costat de les floritures refistolades dels seus contemporanis, destaca. Això dels paisatges estàtics és una bona advertència. La descripció de Pla és sempre dinàmica. Se li nota la influència d’Azorín, sí, però té el do per posar el punt de sal per activar associacions inesperades en el lector. No deixen de ser dos estils, que per només uns granets de sal de no res, esdevenen gairebé oposats.

    Viure ens canvia la mirada i els gestos, sense necessitat de ser vells, és així.

  2. Jaume Santacana escrigué:

    He trobat molt interessant la teoria de Gracian sobre la demostració de l’existència de Déu (la Providència) fonamentada en les dues collites de verdures i llegums. Donat que hi ha propaganda atea als auobusos, trobo que l’Església Catòlica faria bé en reproduir aquesta frase; a catalunya, convenientment traduïda, és clar!

  3. Helena Bonals escrigué:

    “A les persones que han estat o viuen humiliades, se’ls coneix en la cara”. La cara, l’espill de l’ànima, aquest tema ja l’havia introduït Pla de manera semblant (11 de desembre). Hi insisteix, igual com amb el tema de la propina (de no esperar per no desesperar), és important per ell, doncs. Però, a qui es refereix? Penso que pot arribar a referir-se a ell mateix. Si és així, és indirectament sincer. No voldria pas que el compadissin.

  4. Antoni escrigué:

    Sobre els escriptors Azorín i Pérez de Ayala, Pla escriu avui un text que demostra que si s’hi hagués dedicat amb més extensió i profunditat, Pla hauria estat un gran crític literari.

  5. JESUS MESTRE. escrigué:

    Em quedo amb dues frases.
    Una de Pla: “…el borrissol de les fulles…”
    I l’altra de Florenci: “Azorin descriu com Déu.”

    El goig de la creativitat!
    Jesús.

  6. Eduard Fabra Roca escrigué:

    Pla sortint de casa abans de les vuit del matí! Potser sí, que els seus pares tenien fe en la seva educació universitària, però val a dir que ell hi posava voluntat…

    I observació a banda, no deixa de ser curiós, i depriment, que noranta anys després, ens estiguem preocupant per una altra, però potencialment igualment devastadora, epidèmia de grip.

  7. Florenci Salesas escrigué:

    Ui, Jesús, moltes gràcies! Però aquesta comparació ja li havia llegit a una altra comentarista habitual (l’Helena Bonals) per tant és ella qui mereix l’elogi. Em va agradar quan ho vaig llegir i se m’ha hagut de quedar al subconscient (Helena, si us plau, no em demanis pagar copright). Cal ser justos.

    Algú aquí podria dir que és Pla qui descriu com Déu i jo no ho veig així. O més aviat crec que és Déu qui no pot descriure com Pla. Malgrat Babel, Sodoma, Gomorra, el diluvi, etc. al Ser Suprem li manca la malicia de l’empordanès: una cosa és tenir ira, l’altre és saber ser punyetero. Cadascú mana al seu tros.

    Espero que ningú se m’ofengui per haver dit la bestiesa del dia. Tan bé com havia quedat abans…

  8. Helena Bonals escrigué:

    Apa, Florenci, que t’han posat a l’altura de Pla! Això que és Déu que no pot escriure com Pla és molt brillant.

  9. Eusebi escrigué:

    El comentari, o la comparació de llengua i estil entre Azorín i Pérez de Ayala sembla pertinent. Ara, que Pla no esmenta que Azorín era de Monòver -Vinalopó Mitjà- i valencianoparlant, i que, doncs, era per això que no dominava la voluta castellana, ni el castellà popular i sucós, i per això diu que era inventat i una cosa rara, per bé que elegant. Una cosa com la de l´altre gran escriptor alacantí, Gabriel Miró, també valencianoparlant i de la ciutat d´Alacant, cosa que, avui dia, sembla raríssim. EM

  10. marcel escrigué:

    No serà “Creador”

  11. Florenci Salesas escrigué:

    Hum… tot fa pensar que és el que hauria de ser, Marcel; a mi també m’ho sembla. Però la versió que jo tinc també diu “Criador”, això també. A veure que en diuen els que en saben més, o poden contrastar amb altres edicions (sense parlar del que hi deia a l’original).

  12. Florenci Salesas escrigué:

    ho

Fer un comentari