Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat.
Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra –de la vida obscura, del qui treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.
.
Joan Climent.
És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i al seu servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.
–Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! –li dic.
–No ho crec… –em respon–. La discreció és més important que el pensament mateix.
–Per què llegiu Nietzsche? –em digué un dia–. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.
–No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.
–Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.
–Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per a arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions? Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.
–Vós teniu massa tibantor, massa tensió…
–Coneixeu algun remei?
–Tirar una mica d’aigua al vi.
–No valdria més tirar força vi a l’aigua?
.
En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca la campana de la Universitat no ha tocat. L’enterrament –segons els diaris– ha estat civil.
.
Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.
A l’entrada d’ahir, 27 de febrer: és anecdòtic que sigui Pla, precisament, qui expliciti, estranyat, el desinterès general i en particular per les dones, què demostren els seus col·legues d’universitat: ell, que no en té gairebé mai de relació, amb el sexe femení? Sí més no, això és el què en dedueixo d’aquest dietari -sense escaparme’n de tots el tòpics què l’envolten-
Bon cap de setmana,
Sort dels enllaços als “conflictes enormes”. Pla fa una aproximació a Seguí i a Pestaña coherent amb allò que deia de que només podem parlar de l’exterior. Per ara, abans de començar a desbarrar, prefereix no aprofundir més en el tema. Em fa pensar que en el 90% dels blocs actuals ja hauríem trobat una enrabiada descomunal, en contra o a favor, i els comentaris externs estarien plens d’insults i amenaces dignes d’un cavernícola (i que em perdoni aquest senyor de venerables grenyes primitives).
El diàleg final, amb aquest concís debat intel·lectual, està molt bé, m’encanta. Té, però, el típic defecte de la major part dels quals a on l’escriptor és un dels involucrats: amb l’excepció dels que es fan amb algú a qui hom considera superior o admira, el protagonista sempre surt guanyant, com el xèrif de la pel·lícula; la rèplica brillant final, el tret que mata el dolent, sempre la fa —que curiós— l’escriptor (evidentment és molt millor, més astut i més noble, a la vegada, “posar vi a l’aigua”, que “posar aigua al vi”).
Com ho hauríem de fer això, senyor Pla, sense que es noti tant?
Bon dia.
El primer quadern gris:
En el moment de l’enterro del prof. Dorado Montero a Salamanca, la campana de l’Universitat no ha tocat, perqué l’enterrament era civil.
¡Animals!
És molt interessant, Antoni, la comparació dels dos quaderns en aquest punt. Em demano si aquest “¡Animals!” suprimit de la versió final és una invectiva diguem que general a l’Església. En aquest cas, la supressió del mateix Pla semblaria coherent amb les supressions relatives a reflexions sobre Déu, etc., subratllades per Xavier Pla a la pàgina XIV del prefaci a “El primer quadern gris”, que reprodueixo:
“Val la pena destacar que, sense que se’n pugui deduir una explicació coherent, tots els paràgrafs del quadern primigeni apareixen ratllats de manera obsessiva, a excepció d’unes breus, i confuses, reflexions sobre l’existència de Déu (pàgs. 95-96), que tampoc apareixen a la versió del llibre definitiu.”
Justament ahir, 27 de febrer, Pla escrivia: “Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica –humana– d’aquesta baluerna impressionant.”
(Dubte meu: “ho digereix” o “ho dirigeix”? La primera forma és més suggestiva literàriament; la segona, més directa i clara, però totes dues possibles. Escric sense tenir a la vista les edicions per comparar-ho.)
Precisament la pàgina 95 del primer “Quadern” la tenim penjada, no pel que parlem ara de Déu i la religió, sinó per algun altre aspecte que no recordo. Però en algun dels llibres de Notes (del Capvesprol, Disperses, per a Sílvia) crec recordar haver llegit del mateix Pla que amb l’Església val més no posar-s’hi, que el seu poder és immens…
http://lletres.net/pla/QG/imatges/manusc_qg.jpg
Ramon, molt bé! Llegeixo al Primer quadern gris, pàg. 65, que també diu: “L’església, ho digereix tot”.
És clar, que tal com dius és perfectament vàlid això de “ho dirigeix tot”.
Pel que fa a l’exclamació ¡Animals!, crec que a més de l’església també es refereix a la Universitat de Salamanca.
Em sembla percebre dubtes, sobre Pla i l’Església. Crec poder afirmar que tot i que es va manifestar “incapacitat per la metafísica”, considerava la institució catòlica positivament, i fins sembla que al final el seu escepticisme religiós va trontollar.
[...] Josep Pla, El quadern gris («El cuaderno gris»), anotación del 28 de febrero de 1919. [...]