L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya –si té humor–, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.
Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «aquests nebots són insuportables de seriositat…».
Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada –i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.
.
Joan Climent, que vaig conèixer a la Universitat –anava dos o tres cursos més avançat– i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la «Història de l’impermeable núm. 33.404». Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al «D’ací d’allà». Bé. D’entrada em 
torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrera amb gran premiositat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.
Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. Qui no el feia parlar quan era hora?
Anant cap a casa, Passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen gens de fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Vegeu aquí el text del ‘Primer quadern gris’ [↩]
“La immensa majoria no arribaran a res”. És curiós, fins en aquella època que la universitat no estava massificada, el fet de cursar la carrera no era garantia de res. Per altra banda, la humilitat de Pla, “sensació d’ésser tan poca cosa”, em recorda l’actitud de l’entrenador actual del Barça, la que cal tenir.
No home, no, la història d’un impermeable pot ser una cosa estupenda. Tot depèn com es fa, és clar. Mireu “El capot” (o “L’abric”) de Gogol. Un impermeable pot ser una bona excusa per anar més enllà, per a fer una fàbula, crear un joc de la oca tipus “La ronda” o, simplement, una història pura i química sobre un impermeable, a seques, sense cap ganes de moralitzar a ningú. No cal anar lluny: en Pla mateix ha escrit pàgines fantàstiques en aquest mateix dietari, amb observacons agudíssimes d’elements tant quotidians com l’impermeable.
En Pla treu preguntes que sotraguen l’esperit a partir de la observació d’un bunyol de quaresma, per exemple. No és l’únic que fa, d’acord. És molt útil per fer neteja dels que pretenen entaforar-nos les grans respostes, i la única cosa que ens ofereixen és un bunyol incomestible.
Aquesta història de l’impermeable ja surt en el Primer quadern gris i té una continuació que Pla no inclou en la redacció definitiva del quadern, sinó que la trasllada al llibre “Retrats de passaport” en el capítol dedicat a Prudenci Bertrana.
Una pregunta Antoni, si us plau: i aquesta continuació que dius, és de l’escena que surt aquí, amb el senyor Climent, o hi ha alguna part d’aquest relat de joventud, desvetllada, finalment, al lector?
Gràcies.
Intentaré, Florenci, resumir el text de Pla perquè és una mica massa llarg per transcriure’l tot sencer. L’escena continua dient que després del passeig de Gràcia trenca cap al carrer Aragó i es troba Prudenci Bertrana que li explica una divertida anècdota que li va passar amb Ignasi Iglesies. Pla transcriu la llarga explicació de Bertrana i al final comenta:
“Bertrana, amb les seves històries em fa un be immens i arrivo a casa resucitat”.
Com vulguis, Antoni. Amb això que comentes ja m’està bé. Fins i tot des del teu primer comentari, on ens has dit el llibre d’on ho has tret, si ens treiem la mandra d’anar-lo a buscar a una biblioteca.
Moltes gràcies.
Pla diu que la majoria de companys de carrera no arribaran a res, però ell també es queixa que no confia gens del resutat de la dedicació literària, que no s´hi veu una figura de les bones. Crec que parlava des dels anys en què simplement sobreviure representa un repte espinós, amb l´angoixa pertinent i la depressió deguda. D´altra banda, la “fulguració”, l´idealisme inevitable de l´esfera intel·lectual fa que la realitat tal qual sempre decebi poc o molt. Li passava a Pla i ens passa a tothom, aleshores i avui dia, què hi farem. EM
Lector impenitent de Pla i del Quadern Gris especialment i he de demanar
ajunt amb un aspecte: quan es va editar el QG per primera vegada?
Us agrahiria una resposta detallada. Gràcies.
Jesús
Jesus,
l’exemplar que jo tinc del QG diu (abril 1966) i si la memòria no em falla el vaig comprar pel mes de juny d’aquell mateix any.
Sobre l’intercanvi de comentaris relatius a l’anècdota amb Prudenci Betrana (que no sembla pas un dels ídols de Pla, com veiem a l’enllaç sobre “la generació”, del 5 de febrer), hem escanejat unes pàgines del “Primer quadern gris “(editat per Xavier Pla i publicat per Destino), que podeu llegir aquí
http://elquaderngris.cat/documents/QG_feb1919.html
Aquesta transcripció es presta a una pila d’observacions: les dates, la historieta atribuïda (el 7 de juny) a l’àvia de la tia Lluïsa i que el manuscrit anota el 3 de febrer fent-la de la tia, etc.
Jesús MG demana –i Antoni respon– la data de la primera edició del Quadern gris. Efectivament la primera edició completa i definitiva és del 1966.
Llavors Pla va escriure al prefaci: “Una primera temptativa, realitzada anys enrera, fou, per diverses circumstàncies i sobretot tècnicament, una certa improvisació.”
[...]
“El bloc d’escrits que constitueix «El quadern gris» es publica, en aquest moment, per primera vegada. Hauria estat impensable que algun editor, en els decennis anteriors, hagués emprès la responsabilitat d’editar-lo. D’aquesta meva ingent escriptura de la primera joventut, en fou separada una petitíssima part que constituí una aportació a l’índex dels meus primers llibres. És el que féu Ignasi Armengou, de l’Editorial Diana. Més tard, l’Editorial Selecta publicà els «Primers escrits» amb el mateix criteri de limitació deliberada. La totalitat del filó –que fins ara no ha estat aflorat– es publica en el present volum i amb el nom que li fou donat en 1918: «El quadern gris» –paraules que em recorden un esforç que durant molts anys vaig considerar irrealitzable.”
Això que ara escrivim no aclareix res sobre la data, però és un testimoni més de l’interès d’aquest Primer quadern gris, desgraciadament exhaurit.