Arribà l’oncle Martí de la Bisbal –germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.
S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero un acudit extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan «Me caso con mi marido». A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, en un tramvia, tornem a casa.
L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vigor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara –en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser –qui sap!– per nosaltres i els amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat uns instants. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.
A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la Sisena Simfonia de Beethoven –la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.
.
El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura –contra l’infinit. Lluita que dóna febre.
.
El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.
Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.
“El verisme del barroc és literalment pornogràfic.”… i molt poc eròtic: definició del detall 10, excitació resultant 0.
Si parlem de música ja és una altra cosa (Déu’s en guard de dir res dolent de Beethoven, però, entre genis, jo m’agafo Bach). El barroc musical per mi té un què d’antibarroc, sobretot si el comparem amb els ensurts de canvi de volum que pateix l’oient (és part de la seva gràcia) amb la música simfònica posterior. El barroc té els saltirons dels soli als tutti, i sant tornem-hi, però no les estrebades de muntanya russa del classicisme.
Limitar, concretar, precisar és el gran dilema literari (i de tantes altres coses). Si abans de començar a parlar sobre qualsevol tema, comencéssim tots per saber el sentit precís de les paraules que haguéssim d’emprar, que aquest fos el mateix per a tothom, ens estalviaríem molta discussió idiota i estèril, i perdre i fer perdre el temps.
Bona setmana a tothom.
“El barroc m’exaspera, m’embafa”, de la mateixa manera que el Palau de la Música. Però en art hi ha dues tesis: Mies van der Rohe (menys és més), i Gaudí (la curva és dels déus, la recta dels homes). Mig món se’n riu de l’altre mig.
Mira Helena si estic en desacord amb el senyor Gaudi (amb tots els respectes) que vaig penjar a la xarxa això que vaig trobar el 21 de juny del 2007, per desmuntar aquest argument tan precari:
http://florencisalesas.livejournal.com/51614.html
Si hi ha Déu, ha d’estar tant cofi de les -seves- rectes com de les corbes, senyor Gaudí, perquè el pare suprem no hauria de fer distincions entre els fills, no?
Per això m’agrada tant Josep Pla, per això que diu de “limitar, concretar, precisar.”
Florenci, estic d’acord amb tu, J.S. Bach per damunt de tot.
A mi, hi ha 3 músics que m’agraden: Bach, Bach i Bach.
Quina rotunditat, Antoni! Els tres que dius són insuperables, i tant! A més, van tenir una pila de fills musicals, amb el consequent vessament de notes que això devia de comportar.
No em deixa de sorprendre… :) És genial, com aquest blog!
A mi Gaudí em sembla l’artista més brillant, perquè no hi crec en els genis, que ha fet la història de la humanitat. Ni Shakespeare, ni Miquel Àngel, ni El món com a voluntat i representació, ni Kant, ni Van Gogh.
Qui s’atreveix a fer una Sagrada Família sense fer un ridícul espantós? Hi ha algun arquitecte que li arribi a la sola de la sabata? Amb aquest autoodi, aquest menyspreu olímpic dels turistes que saben apreciar el seu il.limitat valor, no anem enlloc com a país.
Bach, Gaudí i Pla. Crec que si no existeix la categoria de geni aquests s’hi acosten. Tres homes de primera línea a la història de l’humanitat.
Helena, jo no he dit que Gaudí no sigui gran, sinó que amb aquella frase no hi puc estar més en desacord. Amb tothom, inclosos l’estimat Pla, altre gent que admiro, i fins i tot amb mi mateix —quan al cap d’un temps, descobreixo una manera més atractiva d’equivocar-me— moltes vegades no hi estic. No li passa a ningú més això? He d’anar a petar a la pira dels bruixots de l’autoodi per això? Vull creure que ha estat una precipitada conclusió.
Una altra cosa: l’odi sinceríssim que un alemany pugui tenir per Bach és per a mi un paràmetre molt insuficient per a tenir-lo per un traïdor a la seva pàtria. En té tot el dret. Ens esbatussarem, ens farem burla —cruelíssima si cal, tenim dret a la caricatura i a l’acusació mútua d’insensibilitat—, això és tot.
Sobre la massa de turistes, i el que pot ensenyar a la gent dels països que visiten, es podria escriure un bell poema satíric. Hi ha excepcions? Home, i tant! I graus d’intensitat de depredació, de cultura; coses dolentes i d’altres no tant.
No discutiré, ara, si hi ha genis o no. Penso que les aptituds són les què són: inherents i indestriables!
Una de les accepcions del Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) diu:
GENI 3 1 Aptitud superior de què és dotat un esperit creador, poder altíssim d’invenció i organització.
Beethoven, Bach, Mendelssohn, Hydin, Albinoni, Corelli… depenen del dia i del moment. Sempre, però, Mozart
Bona nit,
“Els genis existeixen tant com els reis mags”, “Ningú es pren seriosament els poetes”, “Mai no se’n sap prou”, “Només sé que no sé res”, etc. Creure en els genis és com creure en l’altra vida, en l’ànima, hi creiem, però per si de cas ens arrapem a la vida tant com podem. Jo, com que no crec absolutament en res de semblant, com que no crec ni en el canvi climàtic, evidentment tampoc crec en els genis. Quin embolic, com amb els edificis declarats Patrimoni Universal, per destriar els que són genis dels que no! N’hi ha que utilitzen la paraula “genialoide” per entendre’s una mica! Les muntanyes, vistes des d’un avió, no semblen massa diferents les unes de les altres. La primera vegada que algú va dir que una noia rossa tenia els cabells d’or, era “genial”, ara és d’allò més insípid.