.
Santa Llúcia. Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros –amb tenda– dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.
A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus –verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les reixes de les finestres, aquest llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil –la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…
Tracto a la cuina de fer-me amb una botifarra –ací són exquisides– entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins el crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants –amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total –una mena de malenconia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrera, aquest dia!
.
«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per a patir és una salut de ferro.
“L’obvietat m’exaspera”.
Completament d’acord, don Josep.! Potser la gran llàstima és que abundi tant…És més, jo mateix – que no sóc gran cosa – passo pena quan observo la obvietat camuflada de mediocritat, d’un color gris plom, també evident, és clar!! Només cal llegir els diaris, ay Senyor!!!
Crec que el comentari sobre l’obvietat ve també donat perquè Gich és estudiant de medecina, i res no hi ha més contrari a un artista que un metge, res que l’un menyspreï més l’altre per ser-ho, respectivament.
“la primera cosa que es necessita per a patir és una salut de ferro”: jo no em veig sobrevisquent a un camp de concentració ni un dia. És curiós com els temes són encadenats, entreteixits.
Jo també, avui, em quedo amb la frase de Dostoievski, que per cert ja surt en el manuscrit original, i amb el comentari que a continuació hi posa Josep Pla.
Helena, ahir en parlàvem tot veient la marató: tots els supervivents d’un camp de concentració han dit que en aquell entorn de misèria moral, el que no s’hi trobava precisament era la depressió.
Que n’havia de ser d’autèntica aquella festa, i bonic aquell paisatge.
“L’obvietat m’exaspera”, doncs a veure si tots plegats en prenem bona nota!