18 d’octubre de 1918

La grip fa terribles estralls. La família ens hem hagut de partir, per anar als enterraments. A la Bisbal, hi ha hagut el de Marià de Linares. A Palafrugell, el d’una filla de divuit anys (una flor de criatura) de la família S. He anat a la Bisbal.

Del carrer, se sentien els plors. Plors a la casa i a l’escala del pis. Impressionant espectacle, que contrasta amb l’aire mudat de la gent –un aire que en sentir els plors s’encongeix automàticament, es torna pansit i enfonsat. Aquestes manifestacions de dolor ho transformen tot i fins el paisatge sembla diferent. Quan se sent plorar, hom agafa un aire de bona persona –d’una bondat indefectible. En un moment donat, un home que s’havia mantingut enravenat i immòbil, els ulls secs, fa un moviment nerviós i les llàgrimes li cauen sobtadament. Què és preferible: ¿encastellar-se en la glaçada, indiferent fatalitat, o lliurar-se a les deliqüescències de les manifestacions sorolloses de dolor? Quan hom plora, pateix? Els qui no ploren, pateixen menys?

L’enterrament del senyor Linares ha estat molt sentit. Al vespre, el tren petit ens porta a casa, dins de la llum incerta, pobra, dels vagons. La màquina bufa desesperadament i de la xemeneia en surten raigs de guspires. El tren va ple. Hom seu en un silenci aclaparat. Els qui vénen del mercat imiten els qui venim de l’enterrament. Si fos possible d’imaginar un tren de pensadors, tindria el mateix aspecte. L’ombra a la cara feta per l’ala dels respectius barrets. ¿En què pensem? Potser en res. El drama és que hi hagi tantes coses davant de les quals no es pugui pensar res –tantes coses davant de les quals el mecanisme mental és estèril.

10 Respostes a “18 d’octubre de 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    “Quan hom plora, pateix? Els qui no ploren, pateixen menys?”: crec que el millor és poder expressar el dolor, perquè si no et converteixes en la vaca cega de Maragall, que pateix en silenci.

    Chirac, que és bipolar, als enterraments riu, i quan tothom és alegre, ell és trist! Per cert, diuen que moltes vegades, la depressió no s’expressa en llàgrimes.

  2. joan salomon escrigué:

    El misteri, la grandesa i la miseria de la vida i la mort, tot allò que la raó mai pot abastar, en definitiva la naturalesa humana. Allò que no varia amb el pas del temps i que Josep Pla descriu tan bé, emnig de brògit del dia a dia, però que en allò que és essencial, i per tant, important permaneix inmutable al pas del temps.

  3. Helena Bonals escrigué:

    M’agrada molt això de “tot allò que la raó mai pot abastar”.
    M’he descuida’t de citar Blai Bonet: “Escriure és plorar sol” ( ho diu dins “Haceldama”). Nosaltres tampoc podem abastar tota l’obra de Pla.

  4. Antoni escrigué:

    La imatge del tren petit que torna de la Bisbal ple de gent, entre les quals hi ha Pla que ha anat a un enterrament, és una imatge de gran força, molt ben descrita, que ho resumeix tot, inoblidable!

  5. J.Cardona escrigué:

    Vinc de Barcelona, on avui s’ha dedicat l’antic carrer Duc de la Victòria a Francesc Pujols gràcies a la idea sembla que d’Oriol Bohigues, president de l’Ateneu. Com sempre que es fa un acte a Pujols, ha plogut. Encabat han vingut els parlaments dels alcaldes i m’he sentit també dins d’un tren petit.

    Un cop acabat l’acte hem anat a l’Ateneu, on hi ha un saló dedicat a Joaquim Borralleras, que tanta presència té al quadern gris. Hi ha una placa que recorda la cèlebre tertúlia. No hi havia, però, el nom de Pla. Per què? Doncs no ho sé. De nou, la imatge del tren petit i les grips catalanes.

    I per acabar, hi ha una bona notícia. Joan F. Mira publica un article a l’Avui en què parla de l’exposició de la Fundació Josep Pla titolada “Pla, l’Hermós i companyia”. Us deixo l’enllaç: http://paper.avui.cat/article/dialeg/142846/la/vida/antiga.html

  6. Ramon Torrents escrigué:

    No he estat a l’acte de canvi de nom del carrer de l’ignominiós Duc de la Victòria pel de Francesc Pujols, però vaig ser, ja fa bastants anys, en el de descobriment d’una placa a la casa de la plaça Reial on va néixer Pujols, i recordo perfectament que aquell dia no va ploure (!). Ho dic per si hi ha estadístiques sobre Pujols i la pluja.

    A part, sobre Mira i l’exposició de la Fundació Pla, en aquest enllaç http://breu.bulma.net/?l9927 es pot sentir tot el seu parlament en la inauguració de l’exposició.

    Finalment, parlant de Pujols, Borrralleras i Pla, ja devíeu veure la foto del dia 3 d’octubre, on desgraciadament no hi ha ni en Pujols ni en Pla, però la foto es un testimoni suposo que bastant exacte del que va ser la penya de l’Ateneu.

  7. Antoni escrigué:

    Els qui siguin socis, com jo ho sóc, de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, hem rebut per correu postal un exemplar del catàleg de l’exposició PLA, L’HERMÓS I COMPANYIA, inaugurada com diu en J. Cardona amb un parlament del gran escriptor Joan F. Mira. Ja he llegit l’article a l’AVUI.
    En aquest catàleg, entre d’altres, hi ha una foto de la barraca d’en Gervasi on se’l veu tocant el corn des de la finestra (entrada del QG del 5 de maig).

    Moltes gràcies, Ramon Torrents, per l’enllaç sonor amb la veu de Joan F. Mira.

  8. Vidalica escrigué:

    Gràcies pels enllaços a l’article i al parlament de JF Mira a J. Cardona i Ramon Torrents! Quina manífica aproximació! A la presentació de l’exposició expressa la magnitud i la importància de l’obra de Pla i recull la idea , extreta de les pròpies paraules de Pla, de que tota ella és en realitat un immens dietari, com una extensió de Quadern gris.

  9. Ramon Torrents escrigué:

    Aprofitant l’encertat comentari de l’Antoni sobre el catàleg de l’exposició “Pla, l’Hermós i companyia”, hem actualitzat l’entrada del 5 de maig ( http://elquaderngris.cat/blog/?m=20080505 ) amb una foto del Gervasi real, no la del corn, sinó una en què ell i els néts apareixen davant la seva taverna a Plaça Nova de Palafrugell.

  10. Florenci Salesas escrigué:

    “L’ombra a la cara feta per l’ala dels respectius barrets.” És una imatge molt potent, expressionista, gairebé fa por. De nou l’ús dels barrets com a element dramàtic. Els objectes, en Pla, no són mai un mer element del paisatge. I ni el paisatge mateix se’n escapa de ser només un “element del paisatge” (valgui la triple redundància). Els elements exteriors no són mai superflus, sinó un mirall a on s’hi reflecteixen els estats d’ànim i les intencions ocultes (no necessariament dolentes). Allò que les boques callen ho diuen les xemeneies, els barrets i fins i tot el cel.
    Moltes gràcies a l’Antoni, Ramon i J. Cardona pels enllaços i els comentaris.
    Per l’Helena: és molt curiosa (no em ve al cap una altra paraula ara, ho sento) la informació que ens dones sobre el Mr. Chirac. Gràcies també.

Fer un comentari