Diumenge. Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals, sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl, amb els ulls còmicament riolers.
Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels qui l’oeixen és d’una certa, general, indiferència. És la missa de les persones benestants. El qui no mira, satisfet, les seves pròpies sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles de les seves mans, o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical –com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del qui fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.
Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes greus, de la vila, toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.
Al vespre vaig al cinema. Tot d’una –trobant-me mig endormiscat– sento que el pianista toca l’«Ària» de Bach i, successivament, una «Cançó de Taverna» de Mendelssohn, la «Rêvérie» de Schumann i la «Romança en fa» de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm –penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cinema) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.
Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen més que si hagués estellat socs d’un cap a l’altre de dia.
Ens ha quedat clar que teniu cultura musical però a mi, personalment, m’hauria agradat també de saber quina pel·lícula provocava aquesta letàrgia. 1918, fou un bon any per al cinema, certament, però, malgrat el que mira d’imposar l’integrisme de certa nostàlgia, cal convindre que a totes les èpoques s’han fet llaunes considerables. Quina llàstima no poder de gaudir de bon cinema mut en la seva salsa… tot i que això del pianista fa de cinema de poble (amb orquesta la cosa ja canvia, però els preus de l’entrada, és clar, també són uns altres). Avui podem considerar-nos afortunats els qui, de tant en tant, podem gaudir d’alguna sessió amb alguna d’aquelles meravelloses cintes acompanyades de les tecles del mestre Joan Pineda.
Ah! per cert: “nyeu nyeu” és molt bonica.
Em sembla, amic Florenci, que tenim una mica d’informació sobre les pel·lícules d’aquella època segons el record del mateix Josep Pla. Al volum 7 de l’O.C. “El meu país”, Pla cita tres títols de films que es van projectar als cinemes de Palafrugell: “La gallina de los huevos de oro”, “La catàstrofe de les mines de Courrières” i “La moneda rota”.
pp. 671-672-673-674
M’agradaria, si algú ho sap, ampliar informació sobre el pianista Roldós. Té un cert protagonisme en El quadern grís, però es un personatge una mica misteriós, una imatge borrosa.
“mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació”: Pla té el mateix menyspreu per l’art romànic que Folch i Camarasa. Per què? Segurament perquè els dos detesten, aparentment, l’abstracció en l’art, i sempre, aparentment, descriuen les seves pròpies vides. Tot i que sense retòrica i gesticulació hi pot haver art, i l’altre dia el mateix Pla es posava en contra de la forma.
Per altra banda, com es nota que no és creient!
Costa de fer encaixar el Pla que afirmava “m’agrada –no hi puc fer més– la música dolenta” (7 de juny 1918), i el que repetirà (el 26 de desembre) “El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta” amb aquest Pla d’avui que va al cinema, s’hi endormisca, i de cop i volta identifica sense vacil·lació quatre peces consecutives de Bach, Mendelssohn, Schumann i Beethoven, davant la “indiferència general” de la gent. O bé menysté la seva oïda musical (en la línia d’afirmacions de l’estil “Sovint algun amic m’escriu per dir-me que sóc un gandul i que hauria d’escriure alguna cosa, però sento que sóc tan poc escriptor que no val ni la pena de parlar-ne”) o bé en sentir “música bona”, després de la sessió va anar corrents a saludar el pianista carnet en mà, per anotar-hi fefaentment les peces que havia tocat.
“Com es nota que no és creient!” dius, Helena. Potser tens raó. A la pàgina 73 d’El primer quadern gris hi ha aquesta anotació:
“A quince anys, al col·legi, devia esser, sota una apariencia tímida, una criatura insoportable. L’ateisme que defensava degué ésser una malaltia infantil de formes pedants. A quince anys o setze m’expulsaren del col·legi per ateisme explícit i declarat. ¡Quantes puerilitats!”
Un escriptor aparentment formal i que defensa la seriositat, la respectabilitat, etc., és ateu!
Helena, comparteixo la teva estranyesa per aquesta segona expressió de repugnància respecte al romànic: l’altre dia era Sant Pere de Galligants (“romanicot, romanicot”); avui. aquesta comparació despectiva amb el rector taujà. Amb tot, no sé què hauríem de posar en primer lloc, què pesa més, si aquest menyspreu que constatem o bé al·lusió al romànic, que el mateix Pla qualifica de estil tan lligat amb determinats aspectes del nostre caràcter, fins a l’extrem que el romànic de vegades sembla el català petrificat. En aquest article que esmento, la glòria és per al gòtic, però no diria pas que la referència al romànic sigui menor.
http://www.lletres.net/pla/bnagotica.html
“A les manifestacions d’aquell estil, els passa, però, el contrari del garrofer. El garrofer és un arbre que per a viure bé ha de veure el mar. El romànic, en canvi, tendeix a viure una mica a l’interior, més retirat.”. Potser l’ambivalència de Pla, que es mostra en molts d’altres exemples, ve donada, respecte el romànic, per la seva preferència per la costa, perquè ell és com un “garrofer”, sense menysprear els que no són com ell.
Gràcies per l’entrada, Ramon.