Comentaris a: 20 d’octubre de 1918

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Mon, 20 Oct 2008 11:54:35 +0000

“A les manifestacions d’aquell estil, els passa, però, el contrari del garrofer. El garrofer és un arbre que per a viure bé ha de veure el mar. El romànic, en canvi, tendeix a viure una mica a l’interior, més retirat.”. Potser l’ambivalència de Pla, que es mostra en molts d’altres exemples, ve donada, respecte el romànic, per la seva preferència per la costa, perquè ell és com un “garrofer”, sense menysprear els que no són com ell.

Gràcies per l’entrada, Ramon.

Per: Ramon Torrents

Ramon Torrents — Mon, 20 Oct 2008 11:20:59 +0000

Helena, comparteixo la teva estranyesa per aquesta segona expressió de repugnància respecte al romànic: l’altre dia era Sant Pere de Galligants (“romanicot, romanicot”); avui. aquesta comparació despectiva amb el rector taujà. Amb tot, no sé què hauríem de posar en primer lloc, què pesa més, si aquest menyspreu que constatem o bé al·lusió al romànic, que el mateix Pla qualifica de estil tan lligat amb determinats aspectes del nostre caràcter, fins a l’extrem que el romànic de vegades sembla el català petrificat. En aquest article que esmento, la glòria és per al gòtic, però no diria pas que la referència al romànic sigui menor.

http://www.lletres.net/pla/bnagotica.html

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Mon, 20 Oct 2008 11:18:59 +0000

Un escriptor aparentment formal i que defensa la seriositat, la respectabilitat, etc., és ateu!

Per: Antoni

Antoni — Mon, 20 Oct 2008 10:20:25 +0000

“Com es nota que no és creient!” dius, Helena. Potser tens raó. A la pàgina 73 d’El primer quadern gris hi ha aquesta anotació:

“A quince anys, al col·legi, devia esser, sota una apariencia tímida, una criatura insoportable. L’ateisme que defensava degué ésser una malaltia infantil de formes pedants. A quince anys o setze m’expulsaren del col·legi per ateisme explícit i declarat. ¡Quantes puerilitats!”

Per: Jordi Palou

Jordi Palou — Mon, 20 Oct 2008 09:47:17 +0000

Costa de fer encaixar el Pla que afirmava “m’agrada –no hi puc fer més– la música dolenta” (7 de juny 1918), i el que repetirà (el 26 de desembre) “El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta” amb aquest Pla d’avui que va al cinema, s’hi endormisca, i de cop i volta identifica sense vacil·lació quatre peces consecutives de Bach, Mendelssohn, Schumann i Beethoven, davant la “indiferència general” de la gent. O bé menysté la seva oïda musical (en la línia d’afirmacions de l’estil “Sovint algun amic m’escriu per dir-me que sóc un gandul i que hauria d’escriure alguna cosa, però sento que sóc tan poc escriptor que no val ni la pena de parlar-ne”) o bé en sentir “música bona”, després de la sessió va anar corrents a saludar el pianista carnet en mà, per anotar-hi fefaentment les peces que havia tocat.