Calella-Canadell. Dos dies molt calorosos, de vents normals fluixets, nits de xafogor i d’entresuament. Aquesta tarda s’ha produït la tempestat elèctrica –el que els mariners i pescadors en diuen el grop. Em penso que hi ha dues espècies d’aquests grops: el grop pròxim, immediat, que es produeix a sobre mateix del lloc on us trobeu, que comença amb un terbolí o revoltura de vent, de direcció imprecisa, de vegades diversa, sovint de direccions contràries (gropada de vent), acompanyada d’un finimondo de trons i llamps sobre un cel de colors mortuoris i tètrics, d’un espetec de sorolls crepitants i secs acompanyats d’un seguit de ruixats fortíssims que sol acabar-se en forma de cua de peix, i el grop llunyà de gran visualitat atmosfèrica, però limitat a un simple espectacle d’efectes merament visuals. El grop d’avui ha estat d’aquests darrers.
A les sis de la tarda, ha parat el vent. El mar ha entrat en una immobilitat total, en un silenci oliós. Del cantó de ponent, el cel ha agafat una lividesa groga que ha posat sobre les coses immediates un color de rovell d’ou. En un moment determinat s’ha sentit un tro sord i llunyà, continuat, que ha durat gairebé dos minuts seguits. Un soroll ondulat que semblava que no s’havia d’acabar mai més. Després un llampec ràpid, nerviós, frenètic, que ha creat com un esclat de llum verdosa en la vaguetat molt reculada del cel de ponent. Ha tornat a fer, de seguida, un altre tro seguit, no tan llarg, d’un volum més petit. Un altre llampec de menys intensitat i un altre de més reduït. Un altre tro sense forma, com un soroll que fuig i s’esvaeix. El cel ha anat perdent la lividesa, el color de rovell d’ou ha anat desapareixent i de sobte tot ha tornat al color de l’hora que és. Mentrestant han caigut quatre gotes justes, grosses, que han fet unes bombolles sobre la pols del carrer. Ha vingut una ramiola d’aire una mica més prim i fresc. Després, res. Ha estat un grop sec, com diuen els pescadors.
Durant tota aquesta operació –que deu haver durat una mica més de deu minuts i que en el lloc en què s’ha produït deu haver tingut els efectes normals– el mar s’ha mantingut en una immobilitat total, en un estat d’indiferència completa. Quan el grop ha entrat en la invisibilitat més absoluta, s’ha entaulat un llebetjol minúscul –el capvespral,1 que deia el senyor Pere Jubert.
–Grops en terra, bonances en mar… –sento que diu un pescador a la taverna.
En tot cas, la realitat ha estat aquesta.
La nit ha tingut una mica menys de xardor. La matinada ha estat fresca.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Aquesta variant de «capvesprol» pot ser deguda a una errata en què coincideixen totes les edicions consultades. Si al manuscrit l’escriptura fos clara, també es podria creure que Pla ho va escriure així i, després, a les «Notes del capvesprol», optà per aquesta forma, tot i que «capvesprol» sembla un mot més coherent amb aquesta classe de diminutius, parallel a «llebetjol», «ventijol», etc. [↩]
Una tempesta, un grop magnífic. He hagut de mirar el cel que m’envolta a mi, en aquest moment, per constatar on em trobo: els misteris de la literatura, meravelles de la ploma de Pla!
Gràcies, Florenci, per la part que em toca. Quan a l’onomàstica, vull dir.
Bona setmana,
De res, Maria Rosa. Encara que ahir vaig ser renyat per un grup de iaies que em van informar que això de les Maries simples i compostes és una mica més complicat del que em pensava (Assuncions versus Dolors, etc.). La meva intenció era, però, bona.
Us heu fixat quina frase més llarga al primer paràgraf, amb “cua de peix” inclosa? (allò que deia Pla de frase castellana). Sembla gairebé una autoreferència prematura, una cosa gairebé esotèrica. A partir del segon paràgraf, però, frases curtes, pam, pam, amb un ritme més sincopat. Tota l’entrada d’avui sembla un petit concert amb els seus moviments, amb introducció breu inclosa (Calella-Canadell) després dun Adagio, seguit d’un Allegro, més tard un Menuet potser? Ho deixo al gust perquè música i literatura no són el mateix –ja és prou presumptuós per part meva pretendre posar metrònom al text d’avui– però sí que participen del ritme, de l’estructura, són arts que juguen amb el temps i de com omplir-lo d’interés, de melodies, imatges memorables.
“-Grops en terra, bonances en mar…”: com una mica de poesia en la prosa, i una mica de prosa en la poesia, per exemple. Per als que els hi agraden els matisos, els clarobscurs, que no ho redueixen tot al blanc o negre.
Evidentment, a mi em fa pensar el text d’avui en la tempesta de la “Pastoral”, la Sisena Simfonia de Beethoven.
Felicito a l’Antoni, l’Helena en Florenci i la Maria Rosa pels vostres comentaris. No m’atreveixo afegir-hi res més.
No sóc lingüista, però em sembla que capvespral, aquí, és l’opció correcta. Capvesprol deriva del nom capvespre, és a dir, el llibre s’hauria pogut titular “Notes del capvespre”, però en el text, en canvi, capvespral és equivalent a “del capvespre”: si diem “ja tenim aquí el capvespral” volem dir “ja tenim aquí el (vent) del capvespre”, en canvi si diem “ja tenim aquí el capvesprol” volem dir “ja tenim aquí el capvespre” (o, més precisament, un capvespre d’unes característiques determinades).
S’aguanta, aquesta explicació?
A l’entrada del 17 d’agost, en un comentari que va ser retingut pel sistema del bloQG, en Josep fa referència a la nota referida als termes “capvespral” i “capvesprol”. Els editors del bloQG (en Jordi Palou i jo) hi exposàvem l’aparent contradicció entre un terme i l’altre, usats per Pla amb el mateix valor, “capvespral”, el 15 d’agost, al costat de “capvesprol”, terme consagrat com a títol del volum 35 de l’OC.
En Josep creu que el mot adequat és l’adjectiu “capvespral”. Potser hi ha, efectivament, motius de creure-ho així: “capvespral” podria anar de bracet, per exemple, amb “gregal” o “terral”, vents designats a partir d’adjectius substantivats.
La preferència final de Pla, però, creiem que demostrada amb el títol de les “Notes del capvesprol”, sembla decantar-se per “capvesprol”, igualment ben format (ja en vam exposar casos anàlegs, com “ventijol”, “llebetjol”, “oratjol”); Pla el degué creure preferible o més eufònic. Amb tot, caldria consultar el manuscrit per determinar què hi va escriure i què va interpretar el transcriptor–corrector –i en aquest punt no és absurd de creure que, sense una lectura clara, aquest transcriptor–corrector podia creure més raonable l’adjectiu “capvespral”.
Què va dir, doncs, el senyor Pere Jubert: capvespral o capvesprol? I com hi va intervenir Josep Pla?