15 de juny de 1919

Diumenge. El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l’Ateneu, els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns testos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat a l’hivern una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau –o sigui el temple de l’art d’avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l’exposició Van Dongen –és a dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d’Àfrica, a Alger, especialment. Després, hi he seguit les exposicions dels components del grup que s’anomenà primer «Associació Courbet», que es transformà després en el grup dels Evolucionistes amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l’escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la Biblioteca de l’Ateneu), i, en el terreny de l’orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau, hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l’ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l’home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d’una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba negra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d’amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l’americana, molt baldera, fa l’efecte d’un abric; els objectes que porta a les butxaques l’estiren sempre avall; l’armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l’hivern, porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d’ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el vestir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d’una veu tan evaporada i petita –uns simples moviments de boca– que s’hi ha d’estar molt habituat per a copsar-la. Camina d’una manera tan fatigada i deprimida que de vegades us vénen ganes d’agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l’efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l’home que es troba més enllà de les fronteres, de l’abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver.

Per a l’única cosa que sembla tenir una certa virior és per a fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè –que beu a glopets petitíssims–, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversa. Seu, escolta, fuma i calla. Si l’interroguen, contesta amb la mínima quantitat possible de paraules –però sovint és com si no digués res de tan esblaimada que li resulta l’articulació.

–Altrament, Dalmau –li ha dit avui Quim Borralleras–, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta…

Es tracta d’una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d’aquesta tendència. És l’última de la temporada.

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

–Què ha dit? –ha preguntat algú.

–Ha dit –respon Solé de Sojo– que a les Galeries Dalmau tot és fort i puixant, començant per l’amo…

–I un be negre…! –diu Camps de baix en baix.

–Hi, hi, hi… –fa el doctor Dalí, enriolat.

6 Respostes a “15 de juny de 1919”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    Exemple d’entrada clàssica, impecable. Potser si ens poséssim a analitzar el text, coma per coma, trobaríem algun però. No ho sé, però ho dubto. A mi em produeix l’efecte de perfecció, de que no hi sobra ni hi falta res; d’una perfecció, això sí, plena d’humanitat.

    Primer es pren el seu temps per descriure l’entorn. Més tard acosta el focus al senyor Dalmau, amb qui tampoc deixa que les presses li espatllin el joc, seleccionant i comparant els elements justos. Una cop estem familiaritzats amb aquella veu vaporosa i les butxaques que pesen —un cop ja hem passat per un bon preescalfament, doncs— Pla ens agafa i llença a la competició: veure en Dalmau entre d’altres humans i com sobreviu enmig d’una conversa. Musculats com anem, l’efecte que ens produeix de victòria lectora és completa.

    És saludable buscar nous camins artístics, sobretot si són bons, ningú ha vist o ha tocat, ja sigui per ceguesa o prejudicis. Però quan un de vell funciona—i una bona descripció abans de l’acció, com fa en Pla, magistralment, sense experiments estranys, crec que ho és— és millor no tocar-lo. De vegades es posa l’excusa de que es busquen nous camins perquè els vells estan massa suats, quan en realitat es pretén dissimular la incompetència. Ja sigui nou o vell —tant és— allò que funciona, benvingut sigui. Què el que ho fa amb un no ho fa amb l’altre? Això també. Sinó tots ens casaríem amb la mateixa parella.

  2. Antoni escrigué:

    Quin fart de riure que m’he fet llegint l’entrada d’avui! Aquestes paraules de Pla et donen energies per passar tot el dia amb optimisme.

  3. Jaume Santacana escrigué:

    Jo també he rigut llegint el text d’avui. De primer, la descripció del “patí interior…testos esgalabrats i plantes raquítiques…olor de molsa ombrívola”. L’he vist. Aquest pati – llegint el Pla d’avui – l’he vist i l’he sentit; i, sobre tot, l’he ensumat. Amb el meu pare, en deiem “plantes de celobert”. Plantes com reclosides, totes elles.

    En segon lloc, i xerrant de’n Dalmau, hi ha una frase absolutament lapidària, que me crida l’atenció, per la seva contundència: “És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver”. Chapeau!!

  4. Criteri escrigué:

    Em sembla que l’entusiasme de Pla per la cosa cubista i afins era perfectament descriptible. A veure si en surt alguna cosa al diari.

  5. Maria Rosa escrigué:

    Déu n’hi do, de l’arrodoniment que en fas, Florenci!

    Sí,sí. Jo també he rigut força.

    “És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver”
    I tant, Jaume. Absolutament definitòria: l’hi escau d’allò més! Quan l’he llegida he tingut, una vegada més, la sensació de què: era la frase -aquesta, cap altra.

    Quin contrast (vull dir la qüestió estètica: em sembla que havia de tenir el seu pes) entre la imatge que exhibeix el senyor Dalmau i les exposicions en l’establiment que regenta? La generositat i l’altruisme no estan renyits amb l’aparença.

    Bon dia,

  6. ramon BJ escrigué:

    Casualment avui Pla parla de la primera exposició de Kees Van Donguen a Barcelona. presentada a la Sala Dalmau cap el 1919. Va realitzar-le durant la Gran Guerra i era la seva primera mostra continental.Desconec en aquest moment si Van Donguen ha fet fins avui altres exposicion a la nostra Ciutat, pero tinc un fort desitg de visitar-la (fins el 27 de setembre al Museu Picasso). Pels comentaris d’en Pla sembla li agradaven les obres dels Evolucionistes. A mi tambè. Ramon B.J.

Fer un comentari