Dissabte. Aquesta tarda, tard, he acabat els exàmens. He passat just, però he passat satisfactòriament. He tingut sort, és evident. No he pas fet ús dels suggeriments del murri muntanyenc. Estic fatigadíssim. En el camí de la Universitat a la dispesa, he sentit unes esgarrifances de fred –de pensar, sospito, que les assignatures que he aprovat eren de les que a la Universitat en diuen d’alivio. Menjo un sandvitx. Bec un vas de cervesa fresca a Canaletes.
Tinc son. Vaig a dormir.
.
.
Gran mèrit passar uns exàmens en una matèria que ni et va ni et ve.
Quina paradeta més arregladeta que hi havia a Canaletes, oi? Quan la van treure? Aquests darrers dies la visera de vidre i els fanalets no haurien durat ni dos minuts drets, és obvi el perquè. Algú hauria de fer una història del bretolisme. Crec que hi hauria moltes sorpreses. Veuríem com fins i tot en això hi ha modes, bretolades que abans es feien i ara no i d’altres de noves que abans eren impensables. És curiós com una activitat en principi tan primitiva té les seves regles socials invisibles, dictades pel punt de quedar bé amb els de la teva colla d’energúmens.
Em costa de pair aquest fenòmen de les bretolades: tot i què el podria entendre, de cap manera el comparteixo. Em costa deixar-me arrossegar per segons quines emocions col·lectives…
Aquesta sensació d’alleujament, posterior als exàmens, sí que la tinc fresca: m’ha deixat empremta. Recordo: aquell tornar d’esma i les ganes de dormir -tal i com diu Pla. Suposo que, tot plegat, es mereix un son reparador!
Bon diumenge,
Per a Florenci i per a “tutti quanti”: la història del bretolisme va paral-lela a la del civisme, sinó ja no existiria la humanitat.
Llegeixo al llibre HISTÒRIA GRÀFICA DE LA CATALUNYA CONTEMPORÀNIA d’Edmon Vallès, volum 3 (1917-1931) que “…La granja Royal va ser oberta per Esteve Sala, un dels grans noms de l’hoteleria barcelonina – propietari del Cafè Royal, del Moka, del Bar Canaletes, de la Granja Orient…-, que havia iniciat la seva carrera al quiosc de Canaletes.”
Bon diumenge!
Gràcies, Florenci, per les teves reflexions sobre el bretolisme. I gràcies també, Antoni, per la teva contundent conclussió.
Jo, modestament, m’hi havia passat moltes hores estudiant – i festejant – a les taules de la Granja Royal. Hi feien un entrepà, calent, de pernil salat i formatge emmental francament deliciós.
Tens raó Antoni. Èl que és interessant es veure com hi ha bretolades d’importació (els tags ditxosos, per damunt de totes les parets, estàtues i el que sigui). Hi ha bretolades històriques, comeses en èpoques de suposada màxima civilitat (les amputacions dels penis de les estàtues dels Hermes d’Atenes, a càrrec d’un empitofat Alcibiades, per exemple). Això sí, estic amb la Maria Rosa: ni nostrades ni d’importanció, ni antigues ni modernes, no crec que aportin gaire les bretolades, Qui es vulgui desfogar que es posi el cap a la banyera i que cridi dins l’aigua, si això li fa bé (o faci dues hores de gimnàstica sueca).
Moltes gràcies per la informació sobre el quiosc de Canaletes. Aquest llibre de que parles és molt maco.
Quin alliberament acabar la carrera, deixar d’arrossegar-se per terra, i veure una mica el final del túnel personal. Com m’ho recorda aquesta entrada! Jo també la vaig fer com vaig poder, però la dificultat esperona més que l’èxit.