Vaga general. Barcelona està imponent.
La situació sembla haver sorgit (segons diuen) per incompliment, de part patronal, de les condicions que feren acabar la vaga de la Canadenca.
Em quedo a casa al matí; a la tarda, surto al carrer. Tothom parla més baix que de costum; a la Rambla, el silenci fa que la cridadissa dels pardals esdevingui estrident. Al capvespre, l’obscuritat és absoluta. A l’Ateneu hi ha espelmes. L’expectació és molt gran a tot arreu, no cal dir a l’Ateneu. Passant pels carrers, a les portes de les tendes se sent com la gent delibera sobre si han de posar un llum qualsevol a l’aparador. Molts botiguers es graten el clatell. Baixo fins a les Drassanes. La Rambla i els carrers transversals –dins la foscor– formiguegen de gent. Escudellers sembla, literalment, una gola de llop i és tan fosc que la gent s’hi dóna unes empentes seques. La ciutat sembla una immensa, fosca, inextricable madeixa. Però encara us arriba, sense poder precisar d’on exactament, la musiqueta del violí del cec o la frase del captaire dret a la paret. A la plaça del Teatre el mercat de l’amor és desbordant. La falta de llum és afrodisíaca. Torno a la dispesa a les palpentes. A partir de Canaletes, la densitat humana s’aclareix. Enorme sorpresa de no tenir llum al pis. Nit silenciosa; Barcelona sembla meditar. Però potser dorm, simplement.
Després d’un estival (i matinal) exercici de ciència ficció, em trobo amb aquesta vaga monumental. Hi ha una cosa que em crida l’atenció sobre la manera com Pla parla dels afers socials. Els descriu absolutament des de fora, amb un distanciament absolut, com si parlés del color d’un bosc. Evidentment se sent més implicat amb els afers dels humans que amb els de les plantes, però és evident que li interessent molt més un a un que en massa. Si no fos perquè és un escriptor de base tant occidental, gosaria dir que, de vegades, sembla un savi budista, observant la realitat amb absoluta acceptació dels cicles estacionals.
De vegades, no, és tot el contrari, hi ha com una intranquilitat rabiuda, que precisament s’hi rebolca en contra. No em sé explicar, ho sento. Només vill dir que m’hi sento molt identificat.
(la ciutat que sembla meditar, déu n’hi do)
Bon dia
“empentes seques”: després de l’”eixugat” de l’altra dia, m’ha cridat l’atenció aquesta figura: un gest de les persones es relaciona amb la sequedat. Es pot parlar secament i fer una garrotada seca. Fer una empenta seca, em sembla això, una figura (una sinestèsia, crec), que força el llenguatge. La gent sembla que no posa humanitat en els seus moviments a les fosques, en definitiva.
Quins textos més fantàstics! M’he posat a llegir i s’ha esfumat una hora sencera. Aniré passant. Gràcies!
“La falta de llum és afrodisíaca…”
És una idea com un llamp: veu una quantitat “desbordant” de senyoretes que fumen, en el mercat de l’amor i, de sobte, d’una llambregada, relaciona els fets, els defineix i, per tant els delimita. Formidable. No es pot demanar més…
Més breu i sense tants detalls, però l’anotació del Primer quadern gris és igual que la del text definitiu d’avui.