27 de febrer de 1919

Activitat normal. Vaig a la Universitat, després a l’Ateneu. Tradueixo Renard. Cada dia més difícil. He acabat els diccionaris de la casa. Renard sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère. La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent. Sospito que traduir La Bruyère seria encara més difícil que traduir Renard.

.

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica –humana– d’aquesta baluerna impressionant.

.

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra –potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap –potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giràveu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o de donar-li una bufetada.

.

La Universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de «La Revista» i fa de catalanista –amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això, no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. Com són construïts aquests xicots? Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionats? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per a afirmar-ho. Sense els diners familiars, ¿què els hauria permès de tenir la carrera, què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, què seria jo mateix?

Al pati de la Facultat els qui parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els qui davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un món de pasta fullada. Ni força per a servir ni força per a protestar.

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la Facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home –ha dit– per a ésser un dialèctic professional.

.

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsionat. Temo que el meu germà no tingui la grip. M’agafa un gran pànic.

9 Respostes a “27 de febrer de 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    “La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent”: com la de Pla.

    “¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado?”: si jo hagués fet dret com ells, tampoc m’hauria interessat de passar de l’”aprovado”. Però sí que m’interessen moltes d’altres coses, moltíssim més.

  2. Florenci Salesas escrigué:

    No havia llegit mai La Bruyère, però tinc aquí, al meu costat, els “Caràcters” de Teofrast, en una traducció castellana de “Gredos”, obra de cleca sempre garantida.
    No he tingut temps, és clar, de fer una immersió exhaustiva, però llegint i comparant un parell de caràcters, “4-De la dissimulation” i “7-De la rusticité” del primer, amb els seus corresponents “1- Del fingiment” i “4-De la rusticitat” del segon, m’atreveixo a dir que el text del francès—com a mínim als seus primers 30 capítols— equival, en essència, a l’escrit pel deixeble més burleta d’ Aristòtil. La Bruyère no només no se n’amaga sinó que en fa propaganda als tres prefacis del seu llibre. A causa d’aquests tres capítols introductoris, els nombres dels capítols queden correguts tres llocs respecte a l’obra inspiradora, com bé podeu observar.
    Amb tot, a partir de “33-Les caractères ou les moeurs de ce siècle” (“Els caràcters o les costums d’aquest segle”), el deute literal —que no literari, m’aventuro a dir— amb la obra del lèsbic desapareix, i La Bruyère comença el seu propi show.
    Pregunta: Quin ha de ser el gentilici d’un natural de l’illa de Lesbos? És “lèsbic”, o m’he tornat a passar de maco? Gràcies.

  3. Florenci Salesas escrigué:

    M’agrada això d’ “els més olles”.

  4. Helena Bonals escrigué:

    A mi també: els tímids guanyen de nou.

  5. Florenci Salesas escrigué:

    He, he, coses que passen. Aprofito també per corregir que un natural de Lesbos pot ser un lesbi o una lesbia. I prou, ja me’n vaig.

  6. Antoni escrigué:

    Diferències entre els dos quaderns.

    El primer quadern gris: Quan la gent surt de les biblioteques, posa una cara terrible de tristesa.
    El quadern gris: Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga.

    El primer quadern gris: Si algun dia ho faig, o li hauré de rompre la cara o abraçar-lo.
    El quadern gris: Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o de donar-li una bufetada.

  7. Ramon Torrents escrigué:

    A propòsit del vocabulari (aquests “olles”), Florenci, és segur que també trobaràs tots els gustos en aquest elogi d’Eugeni Xammar a Pla, amb la torna que ho tanca: “Els demés són —o som— unes coques”.

  8. Florenci Salesas escrigué:

    Moltes gràcies Ramon; bona aquesta de les coques. Segons Xammar, El 1925 eren coques, però algunes de prou gustoses, eh. Ara, suposo que parlaria, directament, de “pastisseria industrial” generalitzada”, com “donuts” i altra mena de productes plàsticament adaptables al cervell/estòmac.
    La coca serà carrinclona però no et peta el colesterol mental per la via ràpida…

Fer un comentari