Ara que em revé el gust de l’olfacte, m’encanta l’olor de bon tabac, de tabac de l’Havana, que hom pot constatar en molts llocs de Barcelona. De vegades, passant pel carrer, us arriba una ramiola de perfum de tabac deliciosa. Fumador inveterat, les meves possibilitats econòmiques no em permeten pas de fumar bé. Sóc un client de l’Arrendatària molt modest, però precisament perquè veig aquestes coses amb els ulls de la imaginació les aprecio més.
El bon tabac, sobretot el tabac de fulla, el cigar, ha de tenir un punt d’humit. El règim de vents que impera en aquest país, i a Barcelona concretament, és un règim de vents del sud, xalocs i llebeigs. Aquests vents transporten un grau d’humitat que pot ésser antipàtic als reumàtics i als propensos a la migranya, però mantenen el tabac en un estat admirable de conservació, de perfum i de sabor. La humitat evita que la fulla es torni com un pergamí, que s’escrostoni, que s’esfulli, que crepiti. Quan fa vent del Montseny –que és la tramuntana local–, el tabac, a Barcelona, no és, de molt, tan bo com quan fa vent de garbí.
El clima d’aquesta part del Mediterrani, doncs, permet de fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d’una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d’una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l’Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d’una fibra vegetal en un lloc humit –gairebé un punt de putrefacció. En la fibra, s’hi nota el gust d’una terra grassa i viva, saturada de bactèries.
Hi ha persones que, el perfum del tabac, l’aprecien sobretot a l’aire lliure. Dins un saló, jo el trobo exquisit. La visió d’una senyora o d’un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l’Havana contribueix a fer passar la vida.
Quin llepafils del tabac! Fins i tot els vents (que si venen de Montseny, que si és garbí…) té apamats per a fer-ne un consum en regla. Em fa l’efecte —des de la meva ignorància de no-fumador— que si no fos perquè seria censurat abans de néixer, en podria presentar un programa didàctic, tipus “En clau de vi”. No sé que en diran els experts del tema: és real la saviesa prematura que aparenta, o ens aixeca la camisa? Ja dic que no hi entenc però, crèdul com sóc, el gol ja m’he l’he empassat.
D’aquest sobtat atac de dandisme d’avui, em quedo amb la imatge, tant de cine, de les senyores a través del fum. Això sí que ho entenc, fins aquí hi arribo.
Bon dia.
No entenc com Pla hi entén tant en menjar, perquè el fum és enemic del gust, ni com va viure tants anys essent fumador (igual com Riquer, que encara viu). De totes maneres “la visió d’una senyora o d’un grup de senyores agradables a través del perfum i el fum” (joc de paraules) “del tabac de l’Havana” és una manera de proporcionar, segurament, un cert misteri a aquesta visió, com entre la boira. De totes maneres, el que fa “passar” la vida no és el fum, sinó el tabac mateix, moltes vegades, que l’escurça…
Sobre el tema del tabac, recordo que per allà els anys 60 del segle passat, amb una colla d’amics, teníem uns 20 anys d’edat, per fer gresca cantàvem aquesta cançó, la lletra de la qual no recordo sencera, i posant-hi la música del “Fumando espero” que cantava la Sara Montiel:
Fumando espero
que la tabacalera
faci els cigarros
amb “menos” patatera.
Fumo un cigarro
que té gust de mantega
tothom s’ofega
i “hasta” el gat estosega
cada pipada
la grossa escopinada
i ens marxa la criada
per no fregar el saló.
Si hi ha algú que recordi tota la lletra sencera…
Ha, ha, ha! Ostres, Antoni, sembla ben bé de La Trinca. Ja ho preguntaré gent que conec de més o menys de la teva quinta, a veure.
I tant, Helena, hi ha excepcions espectaculars. Sense anar més lluny, el personatge de l’enllaç, o el gran Bily Wilder: amb 96 anys encara xumava uns puros de campionat!
Pla va tenir la bona sort de viure en una època en què la neurosi tabàquica encara no hi era, de manera que podia dedicar-se a la sofisticada verbositat lloant el tabac, cubà en concret. Ara, que se´m fa difícil de creure que assolís de destriar tan i tan minuciosament les preteses virtuts i virtualitats no ja de la fulla, sinó, més encara, de la fibra de la fulla. Com diu algú, un fumador empedreït com ell mateix es confessa, no és possible que tingués un gust ni un olfacte tan refinats. Jo m´inclino a creure que aquestes descripcions tan fines eren una simple construcció posterior, que, compte!, i això sí, tenien molt de mèrit literari, que no seré pas jo qui l´hi regategi. Com que aquest blog m´ha posat en ona planiana, ja m´he portat a la tauleta de nit el “Diccionari Pla de literatura” de Valentí Puig, per anar fent boca per quan encetaré la lectura o relectura dels 45 volums, vermells i daurats, que m´esperen aquí a l´esquerra. EM
Desconec si l’olfacte “suposadament atrofiat” de fumador li impedia comprovar realment la veritat del que escriu, però la descripció de l’olor i sabor dels havans a casa nostra, es clavada.
Avui si que l’artícle trenca tots els esquemes políticament-correctes actuals: Fumar en públic es mal vist ( i gracies a Deu que ho sigui). En aquell temps llunyà el fumar era un signe de distinció, avui ja es un signe d’allò contrari. Però diuen els científics que el tabac porta una mena d’estimulant pel cervell que va bé per als escriptors, per trobar els “adjetius”, tal com en Plà ens diu en un altre lloc quan ja era vell i malalt que el metge no el deixava fumar.