La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat– a penes m’interessa.
Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo –perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.
És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d’aquesta manera? Qui els fa parlar així?
He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda– la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos! Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres…
Aquesta entrada és insuperable; una de les pàgines més fortes, valentes i doloroses de retret de l’amant cap al seu amat, del gran lector cap a tot allò que ha llegit. Com un navegant que cerca la veritat, desesperadament, fins al punt que no dubta a clavar un cop de destral al fons de la seva nau més estimada, ensorrar-la, i morir amb ella si cal, Pla no dubta a ferir el que més plaer li dona amb els arguments més perillosos, si convé. Pel camí haurà mentit sovint, per error, per bocamoll —pel que sigui!— però sempre a la recerca d’aquesta veritat, la més pura possible. Pot haver-hi un sacrifici més gran, sense tenir seguretat d’èxit?
El final “Les èpoques sempre han estat igual…” és una garrotada fenomenal a les tendències acomodatícies de l’esperit; a l’excés de fascinació pel passat o pel futur; en contra de la nostàlgia encarcarant i el futurisme més eixelebrat; mentre se’ns avisa, a cops de gong, que se’ns escapa un present que, per poc defensable que ens pugui semblar, és, sempre, únic.
A algú se li acut un Carpe Diem més bèstia?
Bon dia a tothom.
La seva generació no coneixia ni la televisió, ni Internet, i amb prou feines la radio, i per aixó tant de valor donaven als llibres. Era un altre mon, encara que en alguna cosa no hi estic d’acord quan diu que els llibres no ens poden enganyar mai. Hi ha llibres de tota mena, recomenables i no recomenables, encara que, també depen del criteri personal de cadascú.
El tema universal de l’art i la vida, de l’abstracció i l’empatia, de l’idealisme i el realisme, que sempre es barallen a veure quin és més real. Personalment, jo crec que el quadre “Improvisation 7″ de Kandinsky és més real que “El ball del Moulin de la Galette” de Renoir. Tammbé crec que no hi ha res de més real que l’art, encara que aparentment el més real sigui la vida.
Prefereixo, però, les obres que en fan una síntesi, del cristal.lí i l’orgànic, que connecten l’un amb l’altre.
Com Pla dèia d’Ortega, ell sí que escriu com un àngel, com un àngel poderòs, de justícia i, alhora, lleugeresa. Quina càrrega, quina exitació ser capaç d’escriure això, llegir-lo un cop escrit, ser conscient de la seva força i sortir desprès al carrer com si res!
Preciosa l’entrada d’avui. M’ha fet pensar en la pel·lícula de recent estrena “Ordinary Road”, les expectatives que hom té d’una vida excitant i la duresa de reconèixer que has acabat tenint una vida acomodatícia i mediocre…tot i que, més positiva que en Pla, penso que sempre pots trobar quelcom de meravellós en l’esdeveniment més rutinari.
Avui, Josep Pla es posa solemne i ens escriu unes frases que són de les millors que conté aquest llibre. A mi m’agrada especialment la frase “Nosaltres venim dels llibres”. Frase breu, afirmació rotunda.
I per descomptat que tot el text d’avui és extraordinari.
Malgrat tots els adminicles i aparells que hom vulgui, i malgrat la devastadora manca de fe estesa arreu, he de dir que encara és possible sentir, notar la fulguració de la lletra impresa, un regne immens on podem aixoplugar-nos-hi, escalfar-nos-hi… EM
D’això en dic jo patetisme lúcid. No pretenia en Cervantes demostrar això mateix, que era una il.lusió poderosa, i perillosa, la dels llibres, i que només un boig hi podria creure? I la contradicció de què hagin de ser dos genis de la literatura els que ens hi posin en guàrdia, no voldrà dir que, en el fons, o potser en qualque racó de la bona obra literària, no hi haurà un punt de veritat que malgrat tot, val la pena de ser cercada i expressada?
Tota bona obra literària és com un estel que vola, però sota control, agafat per un fil que el lliga al terra al mateix temps que el deixa expandir-se. Per això Don Quixot és tan important, per la contrafigura de Sancho.
Solemne i profund, efectivament Antoni, però també bastant a debatre. És un text on sembla que es contradigui i sobretot molt pessimista. Entenc que ve a dir que els llibres no canvien res. Crec que és un afegitó, desesperançat, escrit de gran. No sé si la “moraleja” del Carpe Diem és el que se’n pot extreure, Florenci.
En l’entrada d’avui, Pla, parla de l’esperança que representa la lectura de llibres en la seva generació “Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res.” No puc evitar de fer un paral·lelisme en el concepte que en té Antònio Gala (bé la protagonista de la seva darrera narració, Deyanira Alarcón, a “Los Papeles de Agua”) quan diu “la esperanza és la fuente de la infelicidad!”
Segueix, Pla “Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent…”
I, conclou “Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres…”
Aquí, precisament, és on rau la gradesa dels llibres. Ens permeten sortir/fugir de la nostra realitat més propera per endinsar-nos, compartir, vibrar gaudir, patir… altres experiències vitals què -sí ens colpeixen i les assumim- sempre són enriquidores,
Bona nit,
A part tot el que s’ha dit, per mi hi ha una observació no sé pas si optimista, però almenys de tanta força com altres coses d’avui.
“La meva generació sóc jo –perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.”
No seom de la seva generació, però alguna cosa hi devem tenir en comú.
Eduard i Helena: la referència al Quixot i el que heu comentat al respecte no pot ser més ajustat.
Criteri (per al•lusions, que sempre és un gust). No crec que el Carpe Diem sigui el resum únic que a posteriori que se’n pugui treure d’aquest sublim fragment, evidentment. Per tant et dono la raó. Hi ha massa teca i massa a dir —tot i que més a pensar—, i no hi ha espai. Allò meu és una cosa, ben limitadeta, que en trec jo, no pas la interpretació final, pobre de mi. El Carpe Diem, a més, va només per la darrera frase, en la qual sembla que, fart del pes d’un passat suposadament superior, en Pla rebenta. A mi moltes vegades m’agradaria agafar una màquina del temps —tinc les meves prioritats històriques particulars— però també em cansa la cançoneta de blasmar el present. Des que sóc una criatura (tinc 46 anys) que sento dir que la música, el cinema, la literatura, la gent —el que sigui!— d’ara no és com els d’abans. Amb el pas del temps, amb una predictibilitat avorridíssima, veig com tot allò tan horrorós dels 60, dels 70, dels 80 (i anar fent) es va recuperant com a edat d’or d’alguna cosa. Jo sóc de defensar, respectar i promoure l’amor pel passat, però també d’estar amb l’antena alerta i descobrir en quina edat d’or, i de què, en som, ara mateix. Tampoc em puc fer el constant “modernet”, però penso que, així com ara hi ha coses que m’asfixien, també n’hi ha un bon fotimer que trobo millors, més inspirades i que m’emocionen més que en la meva suposada brillant època de joventut.
Ramon Torrents, el teu comentari m’ha emocionat molt.