La Mare de Déu. Molta festa. La gent estrena els vestits d’hivern. Els carrers s’emplenen de la bona olor de la roba nova. Al ball, al vespre, parlo amb diverses senyoretes. La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica. Davant de les persones romàntiques no sé mai què fer: no sé si posar-me a riure o posar-me a plorar. Però la dificultat és sempre la mateixa: no hi ha manera de rematar: són impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. La fatiga fa decaure l’encant i arriba un moment que hom dubta de si tenen una existència real.
Sopo, a la matinada, amb diversos amics: Enric Sauch, Josep M. Vehí, Enric Vergés, Roldós i els habituals. Sauch parla de la seva vida, relata els seus records, com un home que adopta davant del vici un aire avorrit i desmenjat. Quan ha de donar a entendre una cosa inconfessable suavitza la veu, abaixa les parpelles i fa un gest de displicència amb la mà. És un home realment d’època, d’un caràcter enorme –com el que van agafant les tartanes llargues.
La presència de J. M. Vehí ens sorprèn una mica tots plegats. És un fill de família, una mica malaltís, un hereu important, amb un aspecte bullit i depauperat. Es passa llargues temporades sense sortir de casa –llegint a la vora del foc o enllitat. Amb aquest motiu, gairebé tothom es considera obligat a fer-li un sermonet tirant-li en cara la seva falta de voluntat, l’abúlia i el pessimisme que el dominen. Vehí –que és un home molt més intel·ligent del que tracta d’aparentar– s’excusa amb els seus avantpassats, amb l’herència una mica carregada que li ha tocat de portar. Però, a mesura que les libacions augmenten, tothom insisteix amb un sentit de la discreció molt opinable. La densitat de moralina repartida, la profusió de consells impel·lents i tonificants, comença d’embafar. A l’últim, Vehí reacciona i diu, considerablement enervat, fent un gest com si s’espolsés les mosques:
–Si insistiu i en feu una qüestió de principis, estic disposat a suïcidar-me ara mateix…
Després Roldós explica, amb la seva veu evaporada, que, de jovenet, entrà a l’escolania de Montserrat, amb la intenció d’arribar a monjo benedictí. A Montserrat, hi aprengué la música, i fora de Montserrat, la seva lleugera tendència a un cinisme bonari. Roldós és un home tan impersonal que quan parla d’ell mateix sembla que parla d’alguna persona desconeguda i vaga. La sobretaula es desfà, per excés d’impersonalitat.
“La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica.”
Com si només poguessin ser romàntiques les nòrdiques: les “sudaques”, indies, mores, vietnamites, gitanotes, etc., no tenen prou classe… m’ha caigut als peus. De totes maneres, la llista d’”i…” que caracteritzen la noia, és divertida.
Helena: Jo no m’ho agafaria tan malament, això de les morenes i el romanticisme. Em sap greu que t’hagi molestat…Jo crec que no deixa de ser un estirabot planià, d’aquells que, de temps en temps, deixa anar amb la finalitat única de divertirse, ell mateix, amb definicions que,també ell mateix, sap que no contenen gota de lògica ni possible explicació humana. En converses, encara l’utilitzava molt més, aquest exercici de l’absurd. Què hi farem…era així, per bé i per mal. Com tots, si fa o no fa!
A mi, tots aquests “in” (adjectius) no només m’han satisfet, si no que – anys enrera, els podria haver signat!!!
[...] Després Roldós explica, amb la seva veu evaporada, que, de jovenet, entrà a l’escolania de Montserrat, amb la intenció d’arribar a monjo benedictí. A Montserrat, hi aprengué la música, i fora de Montserrat, la seva lleugera tendència a un cinisme bonari. [ .. ] [Josep Pla: El quadern gris, 8 de desembre (Diumenge)]. [...]
A mi m’ha semblat un comentari genial, planià cent per cent, i per suposat inassumble per les mentalitats anul·lades pel pensamament políticament correcte d’avui en dia.
Avui potser seria escaient de recordar l’enyorada i gran escriptora Montserrat Roig que una dia va anar a visitar Josep Pla al Mas Pla i l’escriptor li va dir (més o menys, no ho recordo bé): Senyoreta Roig, vostè amb aquestes cames tan ben fetes es dedica a la literatura?
Montserrat Roig, és clar, es devia enfadar pel comentari de Pla i no va dir res.
La resposta la va tenir dies després en forma de carta que Josep Pla li va enviar tot demanant-li disculpes.
Tinc entès que és una carta extraordinària que deu estar en poder dels fills de Montserrat Roig.
Potser algun dia veurem publicada tota la correspondència de Pla amb els seus amics, coneguts i saludats.
Tot això ho sé perquè recordo haver-ho llegit no sé on, ja fa anys.
Disculpeu.
Això de suprimir la sobretaula per un excés d’impersonalitat és extraordinari. Avui, aquest excés d’impersonalitat seria allò políticament correcte, com diu Rosselló. Avui a la sobretaula, i arreu, hom tanteja tant ,que les coses es queden a la meitat.
Josep-Joan Rosselló: no hi veig el geni per enlloc, en aquesta boutade, per començar perquè els genis no existeixen. És una frase que m’ha colpit directament a mi, que no tinc res en contra de la gent morena com jo. I també m’hauria molestat amb el comentari a la Montserrat Roig, en cas de “mereixer-lo”, gens ben trobat, per cert, genial, però al revés. Sexista, classista, racista. Però, ah! és suposadament un geni! I ja heu vist que no li tinc pas ràbia, en els meus comentaris.