Passeig per la carretera de Sant Sebastià. Dia bonic de color. El cel és d’un gris brillant, un formigueig lumínic. Els colors blancs, clars, són d’una meravellosa delicadesa. A les parets de les cases, hi ha blancs que sembla que tenen vida. Dins la grisalla, els arbres, s’afinen. Passa un vent petit, suau, com el contacte d’una fulla de rosa a la pell, que fa un somiqueig a les canyes. La muntanya és plena de boletaires. Per Ros, pujo sobre el Cap dels Frares. Panorama magnífic. Del cantó de Sant Sebastià, la geologia vertical i crua m’aclapara. A nord, fa de més bon mirar: el cap de Begur, de color de plom clar, Cala de Cabres i Aigua-xellida, rosades. Tamariu, sobre el verd fosc dels pins… La mar és d’un color blau-gris. A l’horitzó hi ha una gran nuvolada de cotó, plena de llum de posta. La terra, en calma. Les vinyes roges, d’un roig madur, oliós, empastat. Un xifrer, que somnia. A ponent, tot es desfà en suc de taronja.

A l’hora baixa, des d’una determinada finestra, veig un ramat de xais menjant l’herba del cementiri vell. Hi ha un clap de petites flors blanques –caps blancs– com si hi hagués, a sota, alguna criatura enterrada. Més enllà, els camps d’herba semblen tremolar de fred.

Nit clara, viva, dins d’una volta vítria.

A les dues de la matinada, toquen a foc. Les campanades, tètriques, accentuen la quietud de la vila –una quietud que fa basarda. La gent dirà demà: primer, es feren els estocs; ara es cremen. No crec que hi hagi al món una població menys sensible als focs que aquesta.

Aquesta entrada fou escrita el dissabte 8 novembre 2008 a les 1:00 i desada a geografia i paisatges, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.