Coromina s’ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.
Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,1 i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.
La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.
En un moment determinat, es gira una mica i em diu:
–Aneu bé? Marxem a setanta per hora…
–Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…
–Ja us hi acostumareu…
–A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!
A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una cosa deforme i dolorida.
–No hi penseu, en això…! –diu Coromina seriós i enravenat.
–Com vulgueu…
Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestre tites. Diu:
–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera…
La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura que serà horrible.
.
Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!
.
Al vespre, llegeixo la «Gramàtica Catalana» de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la Gramàtica francesa d’Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- En un altre text, Pla afirma no haver pujat mai en una moto —n. ed. bloQG [↩]
Pla demostra com es pot ser com una fulla d’afeitar amb els pensamnts! La frase “les màquines crearan una literatura que serà horrible” sols pot sorgir d’una ment ordenada i sincera, precara i punxant!. UNA PICONADORA d’escriure.
“–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera…”. Igual que la roda d’un cotxe esclafant les flors, igual que l’arquitectura “tibada” es menjarà l’estètica rústica i adaptada al paisatge dels masos en els camps. Només les coses manufacturades poden ser més que belles, poden ser sublims.
Això de “tibada” ho recordo encara de fa uns disset anys de sentir-ho a Flotats en l’obra “Ara que els ametllers ja estan batuts”.
Quin fart de riure amb aquest fragment de la moto: molt divertit! Però quan Pla diu en l’altre text que ens heu adjuntat, que no ha pujat mai en cap moto, crec que vol dir que ell no ha “conduït” la moto, que no ha fet mai de conductor, sinó que ha anat de “paquet” a darrere, tal com explica que ho va fer amb la moto de Coromina. Crec que Pla es va explicar malament en aquest sentit. D’altra banda hi ha una cosa que no em lliga: la visita, acompanyat de Joan B. Coromina, a Carles Rahola està datada l’any 1922. No s’entén la data, perquè Coromina va morir el 1919.
El fragment “com un edifici immens que s’esfondra”, en algunes edicions del QG diu: “com un edifici immergit que s’esfondra”.
I finalment, l’elogi a la figura de Pompeu Fabra, a qui Pla va dedicar un “Homenot”.
En el volum XXIV de l’Obra Completa, parla de mecànica i velocitat en article anomenat “El xofer que portem dins”, escriu :(…) L’home modern és analític, racionalista, mecànic, tècnic. estiracordetes i detallista, però no sap viure i, a més a més, s’incapacita per la vida.(…) Les invencions tècniques són perfectament evidents, tenen la claretat de les matemàtiques. Els homes i els pobles més incultes les comprenen amb gran facilitat. S’hi adapten ràpidament. Un primitiu del centre de l’Àfrica, d’una sensibiltat religiosa grollera i irrisòria, d’una vida intel.lectual nul.la, por arribar a ésser, a través de poques lliçons, un bon pilot de l’aviació – tan de bo com un anglés o un alemany. És en virtut d’aquest fenomen que la societat present s’ha abandonat a una nova forma de barbàrie en la qual el xofer és el rei. El tipus que encarna l’esperit de les masses modernes, el que en concentra totes les amenitats i tot l’interès, és el xofer (…) el regnat del xofer significa la mort de la cultura i sobretot l’acabament de les velles cultures”. Acabava l’article amb el següent paragraf que penso resumeix l’opiniò d’en Pla. ” La mecànica, els motors, fan fruir els xofers i constitueixen la gran il.lusió de la humanitat d’avui. Però aquesta mecànica i aquests motors han fet moltes víctimes – que convé potser recordar abans que passin definitivament avall, en l’oblit”. El fragment de la motocicleta d’avui i l’article esmentat crec indiquen clarament que Pla no era aimant de la mecànica ni de la velocitat.
Hi ha coses que lliguen i coses que no, com sempre. Si la raó és de l’Antoni, que defensa que Pla no vol dir que no pugés mai en cap moto… això no ho sé pas. Ell diu que no hi ha pujat. Però no és absurd de pensar que parli de pujar-hi com a motorista propietari.
D’altra banda, em penso que la referència a la visita de Pla, acompanyat de Coromina, a Frederic Rahola no presenta una cosa tan dubtosa: Coromina va morir el 1919, i el ‘Retrat de passaport’ de Rahola és del 1922, però que el retrat tingui aquesta data no vol dir que el 1922 sigui el moment en què Pla situa l’acció. És clar que això no és més que una opinió.
Helena, segurament en la representació de Flotats aquest “tibat” va ser agafat –jo crec que amb molt d’encert– com una de les “paraules clau” de Pla, que se’n serveix bastant sovint, en general per imprimir “tensió” a allò que descriu. No és un mot exclusiu d’ell, però sí molt característic perquè l’usa amb valors no sempre habituals, i per mi és precisament això el que força la imaginació i confereix gràcia, originalitat o amenitat al text, com ell es proposa i aconsegueix.
Aquí n’hi ha quatre casos: http://tinyurl.com/qg-tibant
eps! que el meu pare tractava amb motos i ferro i no prenia pas conyac ni res semblant!
divertida l’escena, i la comparació de la bellesa que fuig com el camí que deixa enrera la moto…i jo també em pregunto sovint, per què faig tantes faltes d’ortografia?
no hi ha com coneixer aquells indrets per fer més real aquestes lectures.
Gràcies, Ramon Torrents, pels exemples, però no sé si seria el mateix “tibat” que “tibant”. Sobretot perquè en el context que ho dic jo té connotacions negatives, mentre que els teus exemples semblen positius. Sé com ho deia Flotats, em sembla que no deia arquitectura tibada sinó arquitectes tibats, com ho serien els autors de les dues torres de la Vila Olímpica. És veritat que és molt original la seva utilització d’aquesta paraula, “tibant”.
Tota la raó i totalment d’acord, Helena Bonals: el “tibat” que tu dius, que seria un sinònim de “pretensiós, orgullós, fatxenda…” no m’ha fet pensar en aquesta accepció del mot, sinó en l’arrel, “tibar”, i de l’arrel he passat automàticament al “tibant”, tan freqüent en Pla –una de les referències que en donava aquell enllaç no era d’ell, sinó d’un periodista (un periodista que no és Pla!).
Antoni, quan escrius
«El fragment “com un edifici immens que s’esfondra”, en algunes edicions del QG diu: “com un edifici immergit que s’esfondra”.»…
em fas pensar en els melòmans que anaven al galliner del Liceu amb la partitura a la mà, els autèntics entesos. I no és pas la primera vegada que demostres aquest coneixement de Pla o, si no vols que ho faci tan gros, almenys de les edicions que se n’han fet. Em fas treure el barret!
Gràcies, Ramon, sí sóc un “perepunyetes” i m’ha fet gràcia això del Liceu perquè el meu pare era dels que anava al galliner a escoltar Wagner amb la traducció catalana de Joaquim Pena i un petit lot per anar seguint els text. I a més era professor de català, va ser alumne de Pompeu Fabra i se’m deu haver encomanat alguna cosa de tot això.
Bona nit!
Hi ha dies – com ara avui mateix – que els vostres comentaris enriqueixen, notablement, els escrits de Pla. Per a jo – que diguem a Mallorca – és una autèntica alegria el fet de llegir Pla, de primer, per després gaudir de les vostres opinions.
Per cert, ho oblidava: Pla, ja granadet, als voltans dels primers setanta’s, manifestava que no hi havia res com anar de “paquet” en un gran cotxe còmode i silenciós, com ara un Mercedes, deia; però un servidor – valga’m Déu, quins temps – vaig recórrer amb ell tota la costa que va de Cotlliure a Blanes en una gran quantitat d’ocasions, no pas d’un sol tret. Jo portava el volant i ell viatjava de copilot. El cotxe: un Seat 600. Ja està tot dit!
Feia dies que no intervenia en aquest espai, tot i que continuo llegint regiliosament l’entrada corresponent del Quadern, en paper, cada nit abans d’apagar el llum.
El darrer paràgraf sobre la gramàtica de Fabra i sobre el fet d’ésser, Pla, un “desmanegat bohemi” que no li permet de disciplinar-se -i que, entre altres coses, es tradueix en fer faltes d’ortografia- serà, no sé si encertadament, el dictat que faré als meus nanos dilluns al matí: vull que entenguin la importància de l’estil, de saber redactar. I que, segons com, què importa haver-se equivocat en un accentet.
El 18 de desembre me’ls enduc a Palafrugell (una cinquantena de nanos de quart d’ESO). No en veig l’hora.