26 d’octubre de 1918

Altercat sorollós amb la meva mare –lamentable– perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

.

Per escampar la boira, a primera hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia. És l’època millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar, a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès, en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament –que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós –d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s’arrossega remota i adormida –com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em fa la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos Aires que transporta sobre els seus fatigats anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot fa broma –àdhuc de la pròpia misèria. És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cinema toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

3 Respostes a “26 d’octubre de 1918”

  1. Antoni escrigué:

    Després de barallar-se amb la seva mare, altercat sorollós i lamentable, diu Pla, acompanyat pel pianista Roldós puja a l’ermita de Sant Sebastià “per escampar la boira”, escriu. Tots ho hem fet això: per calmar els nervis i la tensió produïda després d’una discussió, sortir a passejar una estona va bé.
    I Pla ho aprofita per tornar-nos a donar una pàgina mestra amb la descripció que fa del panorama des de l’ermita.
    Jo hi he estat a Sant Sebastià i la vista que es veu des d’allà és impressionant. Val la pena anar-hi amb el llibre d’en Pla sota el braç i un cop a dalt de tot llegir una estona el que diu.

  2. Helena Bonals escrigué:

    “Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil.”. És el tros que més em crida l’atenció. És que es refereix a un paisatge esquemàtic, com els de Cezanne, o bé a un perfil com els dels egipcis? Jo no l’he vist mai. En tot cas, sembla que hi ha un principi d’abstracció, es projecta sobre el paisatge, el paisatge passa per la seva mirada com li ho faria passar un pintor. Això demostra que d’escriptor realista en té menys del que sembla. Em sembla que no dic res de nou, perquè de descripcions de paisatges la seva obra n’és plena, però fins ara no se m’havia fet tan clar.

  3. Jaume Santacana escrigué:

    Em segueix semblant sorprenent el lligam entre una pinzellada gruixuda d’intimitat personal – gens fàcil d’explicar en paraules: la vergonya que produeix la independència econòmica a certa edad – i el dibuix d’un paisatge; un dibuix d’allò que ara s’anomena “realisme màgic”. Només una ment brillant, rodejada d’una finíssima sensibilitat, podria gosar enllaçar, intel.ligentment, un conflicte familiar amb una descripció de la naturalesa.

Fer un comentari