Sopem amb Ramon Casabó que ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici –un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat –exactament en férem potser, de seques i de verdes.
Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.
Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual –mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això –diu–, em dedicaré a la pintura tranquil·lament.» És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes gens de valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.
–La diferència que hi ha –afirma– entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…
I després d’una petita pausa:
–Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…
Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.
–El joc fa encara més mal que l’alcohol –dic a Casabó per dir alguna cosa.
–Depèn! –fa amb una veueta tímida–. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.
A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimatias delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrera les guatlles. Davant, hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ulls mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversa es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.
A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquen pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.
–Això només passa en aquest país… –diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.
–Deu haver anat a agafar l’últim tren… –fa Coromina incoherent.
–És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit –diu Gallart amb una cara trista.
La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.
Yo siempre lo he tenido claro. Pero más vale apoyarse en una cita de autoridad:
“És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres”.
Así que para ser un buen observador no hay que dejarse influir por ideologías y prejuicios. A algunos les cuesta trabajo librarse. A otros no.
P.D. El cric-crac de los huesos de las aves entre los dientes humanos, que aquí aparece más bien esbozado, se desarrolla amplísimamente en la magnífica “novela” El carrer Estret.
L’entradeta d’avui que parla del propietari de l’establiment que menja un plat d’ocells que li fan un cric-crec que fa posar pell de gallina, em fa pensdar en un altre fragment que us copio:
Per a un home sensible, l’espectacle de veure mastegar ocells està desproveït de sentimentalisme. Per a devorar ocellets es necessita, abans que tot, una dentadura forta. Tant els qui veuen ocells a través de les corbes alades i gràcils que descriuen en l’aire com els qui els imaginen, posats a terra, com uns rèptils transformats -jo tendeixo a aquesta darrera visió- per a devorar aquests animalets cal que tinguin una bona dent. De vegades l’ocell és tan petit, que és absolutament il·lusori tractar de destriar els ossos de la carn. Així, cal mastegar l’animal sencer i triturar-lo amb les dents. Si l’ocell és tendre, els ossos són trencadissos, tenen una fragilitat seca -una fragilitat que fa un sorollet. Veure menjar ocells vol dir sentir el cric-crac característic de la roptura dels ossets. En determinats llocs, en moments específics, aquest cric-crac pot arribar a fer posar pell de gallina.
JOSEP PLA
El carrer estret
O.C. Volum 8
p. 573
Penso que aquest i alguns altres fragments del Quadern gris són la llavor del Carrer estret, aquesta excel·lent novel·la.
Antonio,
mentre anava escrivint el meu comentari d’avui, m’has passat al davant amb el teu. És un plaer coincidir amb tu sobre aquest tema, veig que no anava desencaminat del tot.
Perdoneu, és la “ruptura dels ossets”.
Es un placer para mí también esta coincidencia, amigo Antoni.
Dos apunts:
Un de cultural (“…al seu país (Olot)…”) i un altre de purament estilístic (el paràgraf que comença “A la matinada, amb Gallart…” a on els “Antonius” heu fet fines observacions, i tant documentades com sempre, sobre els ossos crec-crec aquells).
El primer: preparar-nos amb “un altre país” per després engegar-nos “(Olot)” no és només un efecte còmic salvatge (molt contundent) a l’estil Liliput i Brobdingnag, sinó potser un comentari molt normal, menys intencionat del que pugui semblar. Els catalans —especialment els més vells— saben molt bé que parlar de país no vol dir sempre parlar d’estats o coses semblants. La cosa és tant innocent com dir país al tros de territori més insignificant. Quantes vegades no vaig sentir al meu avi parlar “del seu país”, referint-se només a la zona de Valls i rodalies, i quan tocava parlar del temps que hi feia a Ripoll deia “oh, és que vós viviu a un país molt fred!”… És un costum lingüístic que s’està perdent i, en molts casos, es malinterpreta per ignorància i mala memòria del parlar dels vells.
El segon: Apoteòsica fredor descriptiva a base de frases curtes sense ni tan sols predicat (“Moltes copes per començar”, “Galimaties delirant”—per cert, curiós ús de la paraula galimatías, acabada fins i tot en “as” com en castellà—etc.) per frenar de cop en una oració en la que ens fueteja amb quatre adjectius consecutius (“…faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son.” referits al propietari). Quina modernitat! Quin efecte inventarial, gairebé com de llista d’anar a la compra, i quin resultat emocional tan precís!