Comentaris a: 20 de juny de 1918

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Fri, 20 Jun 2008 22:39:12 +0000

Dos apunts:
Un de cultural (“…al seu país (Olot)…”) i un altre de purament estilístic (el paràgraf que comença “A la matinada, amb Gallart…” a on els “Antonius” heu fet fines observacions, i tant documentades com sempre, sobre els ossos crec-crec aquells).
El primer: preparar-nos amb “un altre país” per després engegar-nos “(Olot)” no és només un efecte còmic salvatge (molt contundent) a l’estil Liliput i Brobdingnag, sinó potser un comentari molt normal, menys intencionat del que pugui semblar. Els catalans —especialment els més vells— saben molt bé que parlar de país no vol dir sempre parlar d’estats o coses semblants. La cosa és tant innocent com dir país al tros de territori més insignificant. Quantes vegades no vaig sentir al meu avi parlar “del seu país”, referint-se només a la zona de Valls i rodalies, i quan tocava parlar del temps que hi feia a Ripoll deia “oh, és que vós viviu a un país molt fred!”… És un costum lingüístic que s’està perdent i, en molts casos, es malinterpreta per ignorància i mala memòria del parlar dels vells.
El segon: Apoteòsica fredor descriptiva a base de frases curtes sense ni tan sols predicat (“Moltes copes per començar”, “Galimaties delirant”—per cert, curiós ús de la paraula galimatías, acabada fins i tot en “as” com en castellà—etc.) per frenar de cop en una oració en la que ens fueteja amb quatre adjectius consecutius (“…faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son.” referits al propietari). Quina modernitat! Quin efecte inventarial, gairebé com de llista d’anar a la compra, i quin resultat emocional tan precís!

Per: Antonio Gálvez Alcaide

Antonio Gálvez Alcaide — Fri, 20 Jun 2008 17:15:40 +0000

Es un placer para mí también esta coincidencia, amigo Antoni.

Per: Antoni

Antoni — Fri, 20 Jun 2008 12:40:28 +0000

Perdoneu, és la “ruptura dels ossets”.

Per: Antoni

Antoni — Fri, 20 Jun 2008 05:58:56 +0000

Antonio,
mentre anava escrivint el meu comentari d’avui, m’has passat al davant amb el teu. És un plaer coincidir amb tu sobre aquest tema, veig que no anava desencaminat del tot.

Per: Antoni

Antoni — Fri, 20 Jun 2008 05:54:50 +0000

L’entradeta d’avui que parla del propietari de l’establiment que menja un plat d’ocells que li fan un cric-crec que fa posar pell de gallina, em fa pensdar en un altre fragment que us copio:

Per a un home sensible, l’espectacle de veure mastegar ocells està desproveït de sentimentalisme. Per a devorar ocellets es necessita, abans que tot, una dentadura forta. Tant els qui veuen ocells a través de les corbes alades i gràcils que descriuen en l’aire com els qui els imaginen, posats a terra, com uns rèptils transformats -jo tendeixo a aquesta darrera visió- per a devorar aquests animalets cal que tinguin una bona dent. De vegades l’ocell és tan petit, que és absolutament il·lusori tractar de destriar els ossos de la carn. Així, cal mastegar l’animal sencer i triturar-lo amb les dents. Si l’ocell és tendre, els ossos són trencadissos, tenen una fragilitat seca -una fragilitat que fa un sorollet. Veure menjar ocells vol dir sentir el cric-crac característic de la roptura dels ossets. En determinats llocs, en moments específics, aquest cric-crac pot arribar a fer posar pell de gallina.

JOSEP PLA
El carrer estret
O.C. Volum 8
p. 573

Penso que aquest i alguns altres fragments del Quadern gris són la llavor del Carrer estret, aquesta excel·lent novel·la.