El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.
–Hi estaràs bé –em diu–. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…
I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.
Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d’andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.
Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer de capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de «Las Noticias». Cerco, entre els fòtils tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.
Les golfes boniques –penso– són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plena d’andròmines malmenades, d’una esbravada malenconia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.
No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a determinats esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:
–A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…
He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.
———————–
Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món –els diners–, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament, no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí –un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.
La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.
Ay, las distancias chocantes del paso de las generaciones. Seguro que no hay nadie, entre nosotros, que haya jugado de chiquitillo a cantar misa, a hacer de cura. No sé, no sé… A ver si ahora va a salir uno para darme con el tacón de su zapato entre los dientes. Apareció Víctor Català. Cuando Pla saca a algún escritor es para echarse a temblar. No recordaba dónde estaba su puntilla en Víctor Català, la escritora con seudónimo de hombre para no ser tan mal vista, para que otros no se cortaran con ella, tanto que incluso mantuvo correspondencia con algunos escritores, como hombre (algo de eso sé yo también, cosa divertida, con las inversiones correspondientes: Paz Vega López). Creía que no se iba a dar la puntilla; sin embargo, el final de la reseñilla de Pla la anticipa con el adverbio “massa” (demasiado). Cuando Pla dice demasiado tal, demasiado cual, hay que esperar un hallazgo de ironía sutil o sarcástica. Pla no sólo reduce a Català a escritora de novelas de género, sino que dentro de esa nimiedad la coloca en la etiqueta de las novelas más tontas o trilladas: las novelas policíacas. Y remata su impresión con un adjetivo demoledor, compuesto, para más inri. La sociología de la obra de Català la califica de artisticorrecreativa.
Como lo que dice Pla va a misa, me levanto y busco algún subrayado mío sobre Català. Lo encuentro. Cosa buena. Despejemos un poco el mal sabor de boca que nos ha dejado el mestre. Dice Català:
“El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament” (El corazón humano es como una casa a cuatro vientos: por tres pega ahora el sol, ahora la sombra; el cuarto está reservado exclusivamente a la sombra).
Què tremoli l’escriptor al qual vós li poseu l’ull. Pobra Català! No estic d’acord amb tot el que li dieu, encara que no dic que no tingueu part de raó. Com sempre, després del pas de les vostra ploma, veritable cavall d’Atila, no se’n pot aprofitar rés. No sé ben bé perquè feu això. És un fet meditable. Aquesta activitat vostra fa, d’una banda, d’excel·lent correctiu abaixafums, similar al que apliquen els bons caricaturistes que, amb les seves deformacions, ajuden a descobrir la veritat ridícula que s’amaga en tothom: res és sagrat; tot és discutible; no hi ha ningú bo per a tot, per a cada circumstància, ningú. Però, d’altra banda, em fa l’efecte que el vostre procés de demolició us pot ser molt útil per a fer-vos pas, arrambant a la cuneta —amb un sarcasme molt sucós, que l’amic Antonio a descrit perfectament— qualsevol figura del passat o present que pugui ser una nosa per a la vostra futura carrera. Potser no és un procés conscient, però no em puc treure aquest tuf de sobre, ho sento. És una mica el que feren els nois dels Cahiers du Cinema a França, al anys cinquanta, que arremeteren contra tota la plana de directors clàssics francesos. Ben aviat, tots aquests es quedaren sense feina, mentre aquells joves crítics es feren un nom com a cineastes, muntant la Nouvelle Vague. Ara, alguns d’ells—amb la seva cadireta assegurada a les enciclopèdies—, admeten el seu pecat. Però dels professionals arraconats, només n’ha quedat pols per a amants de l’arqueologia del cel·luloide.
I ara, permeteu-me la contradicció: no us atureu; m’ho passo pipa!
“ha descrit”, no “a descrit”.
Fins aquí hi arribo, disculpeu. ;)
Un altre nom, el de Víctor Català, per afegir a la llista dels escriptors que reben les plantofades del senyor Pla.
Una pregunta als senyors de Xarxa de mots:
la fotografia de les golfes del text d’avui correspon a les golfes de la casa de Josep Pla o són unes golfes qualssevol?
Moltes gràcies.
Amic Antonio Gálvez,
Jo, que ara tinc 60 anys, de petit no vaig jugar a dir missa, però el meu germà gran, que ara en té 65, sí que jugava a dir missa.
Ell anirà al cel, jo aniré a l’infern.
Als amics Antonio i Antoni, que, encara que semblin un de sol en versió bilingüe, en són dos…
els puc assegurar que de petit vaig tenir un altaret (com que altar acaba amb una erra muda, el diminutiu habitual era “altanet”, com també el de “pilar” era “pilanet”), una casulla, estola, tota la disfressa, el calze i les canadelles, una campaneta…. És a dir, que, com les minyones de can Pla, a mi em podien dir: “Vol dir missa, diu missa…” És clar que, com el germà de l’Antoni, ja he passat la seixantena. I, així com l’Antoni tenia un germà gran, jo en tenia un de petit que, sense arribar als anys que tinc, també pot dir que havia jugat a dir missa.
A part, com a “senyor de la Xarxa de Mots”, confesso que de les golfes de can Pla no n’hem vist ni trobat cap rastre. La casa del carrer Nou és totalment reconstruïda i, així mateix, de la del carrer del Sol no en tenim gaire informació gràfica. De manera que les golfes de la foto no són més que unes golfes qualssevol, com ja suposava l’Antoni.
Bona lectura!
Amigos Antoni y Ramon:
Lo intuí. Sabía que me daría con un canto en los dientes. Aunque con una sonrisa.
Buenas noches.
Això de jugar a dir missa devia ser com aquells que, l’endemà d’una pel·lícula de romans, jugaven a romans. Jo que no tinc fills ni nebots no sé pas a què juga la canalla avui.
Hola, jo en tinc 55 i, si, de petit també jugava a fer missa. Vaja, mes aviat el que ens agradava era la paraphernàlia escènica, la feina de muntar l’altar i els bancs i tot el “decorat” i, com el mestre, la vestimenta, etc, i això com un altre joc de disfresses a les tardes de les llargues vacances d’estiu a Sant Feliu de Guíxols…
[...] Pla. Su última entradilla en El cuaderno gris. Las distancias chocantes del paso de las generaciones. Seguro que no hay nadie, entre nosotros, [...]
Hola companys,
Avui no sé que m’ha petat que enlloc de començar pel Sr. Pla o he fet per vosaltres. No m’ho perdono, si al final tindreu més protagonisme que el Mestre. (ja,ja,ja).
El Sr. Pla no sé que us diria, però jo m’he fet un fart de riure. Hi he pensat, però de què parlen ara aquests homes???
Doncs, renoi, de l’edat!!!.
Caram, caram, a veure si enlloc de descobrir el Mestre aniré descobrint tots els vostres mons personals. A mi ja només em falta que m’hi deixeu els números dels vostres C/C.!
Com que no vull ser menys que vosaltres, jo també us diré la meva edat, i us puc dir que tinc entre els 30 i els 80.
Per l’Antoni.
M’he comprat el llibre de narracions del Salvador Espriu i m’he llegit la Teoria de Crisant. Renoi, el que comporta anar adoctrinant als altres, la pilota cada vegada se’t fa més gran.
I ara parlant en serio, extrauria aquesta frase del seu context: “El silenci és la millor de les qualitats, perquè permet de pensar amb puresa”. Jo el trobo extraordinari.I vosaltres?
Una abraçada a tots que una mica d’ironia també va bé. Prometo ser bona noia i fer bondat.
Pel Sr. Ramón Torrents, que veig que és el ” Sr. de Xarxa de Mots”, m’heu fet cas quan l’últim dia vaig dir que el rellotge no anava bé.
Noi, és que des de que es va canviar l’hora , jo tenia un aldarull de rellotges que no vegis, el del despertador, el de la feina el de mà i el del senyor Pla. Cap anava bé.
Gràcies perquè ara ja ho porto tot alhora, o això crec!.
Estic enlluernat per la conversa que s’ha produït amb aquesta entradeta. És fascinant veure que tot text genera tanta diversitat de reaccions com lectors tingui. I davant d’elles no pot existir el blanc o el negre. No es pot dir: “mira, aquest és sensible, aquest no; aquest sap llegir, aquest no, etc.” perquè cadascun de nosaltres està programat per a tenir la pell fina en segons què, a riure amb allò altre i a sentir-nos inspirats per a fer aquell canvi que hauríem d’haver fet tan de temps abans, amb aquella frase més enllà. No tots els textos esperonen tothom de la mateixa manera, ni tot el que hi ha escrit en ells ens fa el mateix efecte.
A mi, el fragment sobre jugar a missa gairebé se m’havia passat per alt (i això que l’he rellegit moltes vegades!) fins que el comentari de l’Antonio m’ha desvetllat de cop: “És veritat! a quines coses de jugar! Ha de ser, com diu ell, quelcom generacional”. Després, quan ha vingut el banquet servit pel Ramon, en Pedro i l’Antoni, parlant-nos de les seves experiències amb el tema, gairebé em moro de gust. Sembla mentida la de coses que passen quan som petits, com queden amagades en la memòria i, un dia, pam! arriba el moment de comentar-les en veu alta. I allò que semblava que el vent de la desmemòria s’havia endut, és útil. Aquella frase d’en Pla que ha lliscat pel damunt la meva insensibilitat lectora —del moment, vull pensar—, ha trobat en vosaltres uns lectors que ens l’han feta entendre més profundament. Mentre jo m’embolicava amb l’aparatós castell de focs del dia, vosaltres heu sabut anar més enllà, agafant aquest petit detall de vida i ampliant-lo amb les vostres íntima mirada.
Moltes gràcies: ha estat una autèntica lliçó.
Bon dia Anna i bon dia a tots els tertulians,
El món de les “xafarderies” li agradava a Pla. Però ell va saber convertir totes aquestes tonteries en literatura. Un exemple d’això el trobaràs al llibre “Aigua de mar”, volum 2 de l’O.C. Concretament a la narració “Pa i raïm”, extrardinària, hi ha un diàleg entre els dos personatges principals, el senyor Pla i Pa i Raïm, que et reprodueixo:
“El vaig mirar fixament. De sobte, fent una brusca transició, preguntà:
-Però, per què vol saber aquestes coses?
-Per res. Per simple curiositat. Per una mena de curiositat… diríem literària.
-Què vol dir literària?
-Per saber-ho i, un dia o altre, d’ací a trenta anys, per exemple, explicar-ho…
-Veu com no li havia d’haver parlat de res?
Però, aquesta frase, la digué en un to molt diferent -almenys m’ho semblà- de les anteriors. Vaig tenir la impressió que m’agafava confiança.”
[...] (Josep Pla, ‘El quadern gris‘, 12 d’abril de 1918) [...]
[...] un acontecimiento el día en que su padre lo invitó a tomar posesión de una buhardilla familiar [El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les gol...]. En esa buhardilla se escribió la primera versión de buena parte del Cuaderno Gris, comenzando [...]
Bona vesprada a tots,
Antoni, gràcies pels teus apunts, ja m’agradaria veure per un forat la teva biblioteca, noi i tens de tot.
Tornes a fer la teva intervenció de forma subtil i pausada, m’hi deixes un apunt i em dones la referència d’allà on es troba, però tu de totes maneres m’hi transcrius el text, perquè no m’hagi de comprar tota la biblioteca!. Que subtil!!
T’aconsello que facis les teves intervencions més llarges, no passa res si m’hi deixes entreveure els capitols del Sr. Pla que encara no conec.
Tu dic perquè En Florenci cada vegada t’escurça més l’espai! ja, ja, ja.
Florenci no t’enfadis, però noi, el rotlle de la teva persina no sé si és manual o de les elèctriques!
De bon rotllo.
Ep, que jo no vull escurçar res a ningú! Cadascú que faci el que vulgui amb la seva pròpia incontinència.
Jo ja tinc prou problemes a subjectar les meves “persines”, que em pengen per tots cantons, amb les dues mans i les dents, mentre faig equilibris per no estavellar-me, amb un peu a l’escala i l’altre donant cegues guitzes al buit.
Ara, que bé que us passeu quan em clavo una patacada, punyeteros!
Què tingueu una bona lectura espriuenca, jugueu força a fer misses, i somnieu amb els angelets.
Això de la “persina” i de les “persines” m’ha agradat. Quin tip de riure!! Com que suposo que volíeu dir “persiana” us passo una frase que va dir Josep Pla una vegada i que s’ha fet famosa:
LA PERSIANA ÉS VERDA.
Josep Pla
Amics i amigues,
no us perdeu el blog “Pla, Rodoreda y las buhardillas” que podeu clicar un tros més amunt d’aquí.
Molt bo!
Bona nit companys que compartiu la ironia,
Molt bé, us puc dir que les persianes tenien gana perquè la nena havia d’anar a sopar i renoi s’han mengat la seva companya precisament la lletra “a” perquè m’han dit que ella era tota rodoneta i que si se la cruspien quedarien més tipes, i es clar jo no els hi he pogut pas dir que no i els he dit: endavant noies , que “persines” queda millor.!!
O és que no us enrecordeu que els homes “escolats” són millor que els homes escoltats.
Escolar: v.tr. Buidar de líquid a través d’un forat, d’un canal, etc..
Aquesta si que la vaig fer bona.
Però heu d’entendre que com la traducció del quadern del Sr. Pla, també tinc entés que se les porta, jo no vull ser menys i prepararé un nou diccionari de no sé que , però us asseguro que vosaltres dos també us hi subscriuré.
No si la nena apren ràpid.!
Bona nit, és un plaer!
Ai les golfes, Pla, les golfes de la infantesa!
Jo també he jugat a dir missa, però no a les golfes, sinó al pati de casa…ah, i deixeu que la Català tingui el seu bocí de posteritat. Se la mereix, també.
Bon dia! Doncs a mi la veritat és que és ara que m’agradaria jugar a dir missa. De petit, no, de cap manera; tenia el cap per a altres coses… Amb la meva germana ens enfotíem de Déu (vostro senyor) a la mínima de canvi.
M’agrada molt com escriu el mestre Pla, i els comentaris que en feu són ben interessants i divertits!