Tant per la magnífica presentació com pel seu interessantíssim contingut —encara que potser en algun punt no m'hi acabo de trobar conforme—, els QUADERNS DE L'EXILI m'agraden moltíssim, i els llegeixo sempre de cap a peus amb gran interès. Trobo que hi ha una extraordinària similitud entre vosaltres i la vostra revista i Charles Péguy i els seus Cahiers de la Quinzaine. Endavant, doncs, amics!
PAU VILA
Porto un gran interès a la vostra publicació. Per a escriure per al públic, cal un mínim d'intel·ligència, i vosaltres el sobrepasseu, cosa que no es dóna, ai las, en la major part dels papers impresos amb què l'exili ens afligeix. I no té res a veure això amb les coincidències o divergències entre nosaltres. Fa temps que crec que un dels nostres mals és la temerària gosadia amb què certs primaris es lliuren a donar orientacions i salvar el país...
CLAUDI AMETLLA
Rebo de fa temps els QUADERNS DE L'EXILI i els llegeixo amb gust, per ser l'única publicació seriosa dels exiliats... D'antuvi, és l'única revista que diu coses sensates d'entre totes les publicacions de catalans en situació de voluntari exili, i no en diu de delirants o simplement estúpides; després, enmig d'afirmacions amb les quals no estic d'acord, n'hi ha d'altres, les fonamentals, que jo subscriuria íntegrament. El curiós és que gairebé tot el que diu sembla ressò del que deia Prat de la Riba. Així, en el número 15, es publica un article intitulat La Renaixença Militar, la part doctrinal del qual coincideix amb un article famós d'en Prat publicat el dia 11 de setembre de 1899 intitulat Els herois màrtirs... ¡I pensar que ja fa més de trenta anys vaig donar una conferència a les joventuts de la Lliga sostenint la tesi que parlar de Nació i d'Autonomia integral i menysprear les funcions burocràtiques i militars era un absurd!
Ja era hora que al jovent catalanista se li digui, des del vostre camp, que molt més útil i patriòtic que somniar en fantàstics esdeveniments que arribin per miratge, és anar-se preparant per a infiltrar-se en els serveis estatals, i per a saber administrar les funcions de govern que, amb esforç constant, i acció evolutiva, es guanyin per a Catalunya. Aquesta fou una de les més fecundes ensenyances que a tots ens deixà Prat de la Riba. Amb consideració i simpatia us saluda des del seu lloc de sempre el vostre afectíssim
FRANCESC CAMBÓ
El català dels QUADERNS DE L'EXILI —i això sigui dit en elogi de tots els qui els redacten—, és quelcom més que un català gramaticalment correcte, cosa que m'és plaent de constatar en un temps en què ni a escriure un català passador no arriben molts que no es cansen de fer parada del seu amor a la nostra llengua. De l'amor que li porteu vosaltres, sí que no cal dubtar-ne; i ell és penyora del vostre patriotisme. En els QUADERNS DE L'EXILI hi ha coses, moltes, que em plauen molt; n'hi ha alguna, però, en què dissenteixo de vosaltres. Però hi ha discrepàncies, amics, que, entre bons catalans, no han d'ésser obstacle que, un dia, treballem plegats en les tasques de restauració i redreçament que urgentment caldrà emprendre: que, en aquests moments, quan parlem de futures, però segurament llunyanes, actuacions, discrepem i àdhuc algun cop arribem a adreçar-nos atacs més o menys violents —dic violents: no, verinosos—, no hi fa res si és que, a l'hora d'emprendre aquelles tasques inajornables, sabem posar per damunt de tot el nostre amor a Catalunya! Rebeu, amic Sales, la meva salutació més afectuosa i vulgueu saludar de part meva els vostres companys de redacció dels QUADERNS DE L'EXILI,
POMPEU FABRA
THE UNIVERSITY OF CHICAGO
Xicago. 21 d'octubre de 1946.
Senyor Joan Sales. Coyoacan.
Benvolgut senyor i amic: Ja fa uns quants mesos que va arribar a les meves mans —per l'abril d'aquest any — la crítica que vostè va publicar en els QUADERNS DE L'EXILI sobre la Miscel·lània Fabra. Des d'aleshores he tingut moltes ganes d'escriure-li per donar-li'n les gràcies, però el meu trasllat de Nova York ací, el començament de l'ensenyament en aquesta Universitat i un viatge al Canadà que he hagut de fer per normalitzar la meva situació legal en aquest país, m'han privat fins ara de fer-ho. El seu article era certament molt amable, però la Miscel·lània ha tingut tan bona premsa que això no hauria bastat per a cridar-me tant l'atenció si no fos per la comprensió que traspuava tot ell per a judicar dignament aquesta obra, de naturalesa força especialitzada. Moltíssimes gràcies, doncs! Jo també penso que quan un treballa per coses de la pàtria no ha fa perquè li sigui agraït, però tanmateix si en fer-ho recull aplaudiments aquests li són infinitament més grats i encoratjadors que quan malda per altres coses.
I ja que se me'n presenta l'ocasió no vull deixar-la passar sense felicitar-lo per la bella reeixida dels QUADERNS DE L'EXILI: vostè i ela seus col·laboradors mereixen la simpatia dels catalans tots per la digna presentació material i el llenguatge correcte, tan poc difós en el nostre temps, però sobretot per les coses que diuen. Sempre he combregat en la mateixa fe que els inspira: Catalunya primer que tot, la República no és més que una forma el valor de la qual depèn del contingut que se li doni; avui és bo i demà pot ésser dolent (tanmateix jo no diria que les expressions feixista i antifeixista són ben passades de moda": el feixisme encara cueja i pot tornar a tenir bona salut...) Per Catalunya no s'ha de recular davant de res, ni davant del recurs a les armes, per això la bona salut de la pàtria demana que tingui fills amb virtuts militars, mentre tinguin ben present la llei inexorable que en fa una aventura folla per a les nacions febles que no s'hi veuen absolutament acorralades. Especialment m'agrada la insistència amb què els QUADERNS DE L'EXILI recalquen la necessitat de pensar sempre en la nostra pàtria en termes globals i posant el País Valencià i les Balears tant en primer terme com el Principat; un dels pocs avantatges que ha dut la guerra civil sembla ésser la divulgació d'aquesta actitud, però jo que sóc dels pocs que la van adoptar des de molt abans de la República, noto amb goig que la seva revista s'hi até amb un to de convicció molt diferent del d'un que repeteix una consigna posada de moda.
I ja que tots dos ens preocupem per la correcció de la llengua literària, deixi'm comunicar-li una observació concreta. Fa uns quinze anys i més que es va cridar l'atenció sobre la incorrecció de la fórmula "tal cosa es va fer en 1940" (per exemple), que cal substituir per"es va fer l'any 1940" o "el 1940", amb article. D'ací alguns correctors gramaticals van deduir erradament que en les dates els anys han de dur sempre article i que no es por dir "l'hivern de 1940" o "20 d'agost de 1940", per ex., sinó "del 1940", i el costum d'escriure d'aquesta darrera manera (o, més ben dit, de corregir les proves de manera que la gent escrigui així, perquè això és una mania de corrector gramatical) s'ha estès de tal manera que perillem de deixar que aquesta innovació artificial es consolidi. Ben entès que sempre s'ha dit "l'hivern del 40", manera abreujada de dir "l'hivern de !'any 40", i per això hi ha d'haver article. Però no hi ha cap 'raó par a canviar el costum tradicional de no usar l'article amb l'any complet quan va precedit del nom d'un mes o una estació o en general quan duu una preposició davant: Fer-ho d'una altra manera ens conduirà, si som conseqüents, a escriure "el 20 de l'agost del 1940", p. ex., cosa que és ridícula; car si diem "això va passar el 1940" també diem "va passasr l'agost" o "per l'agost" i no pas "en agost". No hi ha, doncs, cap raó en aquest cas per a violentar l'ús tradicional. Així m'ho havia dit moltes vegades Mestre Fabra abans de 1939, i no dubto que continua pensant igual. És de doldre que no hagi trobat ocasió d'escriure-ho públicament, però el cas és que així ho practica en la seva correspondència: tinc a la vista una certa seva on parla d'una del "30 d'agost de 1944".
Des del juny tinc una càtedra en el Departament de Llengües Romàniques d'aquests Universitat: hi ensenyo filologia romànica, francesa i castellana i el trimestre vinent hi haurà així mateix un curs de llengua catalana, que estaré molt orgullós de donar. Com que tindrà el mateix caràcter oficial i iguals prerrogatives que els altres cursos, m'agradaria que es divulgués el fet, que demostra com continua interessant a 'l'estranger l'estudi de la nostra llengua. A desgrat de la bona posició que m'he guanyat en aquest país, estic decidit a tornar a la nostra terra de seguida que es pugui, car si no és en períodes molt anormals i curts no hi ha altre catalanisme eficaç que el que es faci allà.
El saluda cordialment el seu afectíssim amic,
JOAN COROMINES
|
