Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió
Enllaços
Crèdits
Cercador

Epistolari
Joan Coromines - Joan Sales

Donem una mostra de l'Epistolari Joan Coromines & Joan Sales (ed. de Josep Ferrer i Joan Pujades. Fundació Pere Coromines, col. Textos i Estudis, 7. Barcelona, 2004).
Les tres cartes que reproduïm, totes tres de Joan Sales a Joan Coromines, permeten perfectament valorar una relació presidida per la cordialitat franca i animada per la passió per la llengua i per Catalunya, sobre el fonament del realisme i el rigor.

de JOAN SALES a JOAN COROMINES

Barcelona, 31 oct. 1958

Estimat amic i mestre Joan Coromines:

No us puc contestar encara extensament la vostra interessantíssima carta,¹ però us envio la que em va escriure en Clarasó després de la reunió del Terminus i la còpia de la meva resposta,² com també de la que he enviat a en Nicolau.³ Em penso que amb això veureu ben clarament quina és la meva posició, la de sempre que ja coneixíeu a través de cartes i converses. Podeu estar ben tranquil.

El mal, en realitat, no té res a veure ni amb l'Institut ni amb nosaltres; el mal és fora de nosaltres, en el país, que no acaba de rutllar. Si hi hagués una llengua-patró, ja fixada per una tradició llarga i popularitzada per les escoles, diaris, etc., ningú no s'escandalitzaria de trobar en una novel·la llicències de llenguatge, reflex de les que els personatges es prendrien en la realitat, com ningú no s'escandalitza de trobar-les en les novel·les castellanes i franceses (i suposo que en totes les llengües que han pres realment la categoria d'usuals). Tot lector mitjanament intel·ligent que llegeix un llibre de Sartre⁴ o de Camilo José Cela, quan hi troba un vulgarisme, un solecisme, un mot estranger o d'argot, sap molt bé que l'autor no es proposa, amb allò, torpedinar l'Acadèmia ni enfonsar l'idioma literari ni molt menys escopir la bandera nacional, sinó simplement donar sabor a un personatge o a un ambient.

El públic que llegeix en català, a més de l'inconvenient, gravíssim, de ser extremadament reduït (i dic gravíssim no sols en el sentit material, sinó espiritual, perquè dóna a la nostra literatura per àmbit un àmbit confinat), té marcades manies, sobretot la de pretendre que tot llibre en català ha de ser una mena de llibre de text, que pugui servir de model de llenguatge. Ara bé, no és pas aquesta missió, pedagògica, la pròpia de la novel·la i del teatre, sinó reflectir la vida. Publicar models de llenguatge amb vistes a servir de llibres de text serà la missió d'un pedagog, no la d'un novel·lista o dramaturg. Aquesta mania va acompanyada d'una marcada ignorància, o sigui que prenen per coses "de mal català" coses que es troben en els clàssics. Jo us en diria exemples viscuts curiosíssims. Quan es va estrenar el meu Tirant lo Blanc a Grècia, la companyia es va creure obligada a posar en els programes una nota fent constar que la forma viuda és la usada per Joanot Martorell,⁵ perquè es temien la repulsa del públic. Un escrúpol semblant va dur l'Aymà editor a fer-me posar aquella nota davant de Incerta glòria,⁶ nota que jo trobo enterament supèrflua, de tan evident. Ja en vaig parlar una vegada amb Carles Riba, que estava d'acord amb mi. En el ben entès que els retrets -en realitat pocs- me'ls han fet sempre escriptors, mai filòlegs. Un poeta em va retreure acerbament que jo usés la interjecció interrogativa o afirmativa oi, que li semblava vulgaríssima. Un altre, que digués "els golfos de les portes", i havent-li jo respost que no sabia altra manera de dir-ho, em va respondre, textualment: "en aquest cas, fer un circumloqui". Per on aniríem a parar en aquell estil ridiculíssim del segle XVIII francès, quan no es podia dir "espelma"!

Per això crec que caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure'ls aquest complex d'inferioritat que els fa mirar com a "vulgar" allò que ells diuen correntment. Sobretot treure'ls la mania, molt marcada, d'aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès (no és altra la raó per la qual molts novel·listes usen els noms propis sense article); inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos i la seva pròpia manera d'infringir la gramàtica en determinats casos. Sobre el que em dieu del per i el per a, cuitaré a dir-vos que en el cas que proposeu, o sigui quan hi podria haver confusió, jo escriuré per a, per la senzilla raó que també parlant ho diria, amb èmfasi, per desfer la confusió; però que en realitat, si volguéssiu comprovar-ho, veuríeu que és molt més catalana la meva tendència a reduir a per sempre que no hi hagi confusió, que no pas la distinció constant que molts escriptors fan entre les dues proposicions i que calquen exactament del castellà, perquè tenen el castellà ficat al cervell i són incapaços de separar-se'n. Us faria veure moltes coses d'aquestes -i potser no us descobriria cap Mediterrani, perquè prou n'haureu observades. I tot per la mania de menysprear la llengua parlada, que a falta de guia millor és una guia excel·lent, ja que només erra en casos comptadíssims (si es parla bé). De llurs en singular us en faria veure a muntanyes... fins a la Història⁷ d'en Rovira i Virgili! I el més trist i que dóna més a pensar, és que aquest menyspreu de la llengua que es parla és antic en català; la tendència a fer una "llengua literària" ben clarament separada de la popular ja es troba en els orígens mateixos de la nostra literatura, perjudicant-la gravíssimament.

De "pedants" els qualifiqueu, i ho trobo justíssim.

Ja us escriuré més extensament. Sapigueu que em teniu sempre al costat vostre, i que si alguna vegada us sembla que me'n separo, és simplement perquè jo miro altres camps i altres problemes (concretament el de la novel·la i el teatre). Si jo només escrivís obres d'erudició, tals problemes no me'ls plantejaria. Però ¿és vàlida una llengua que només serveixi per escriure erudició?

Una abraça del vostre

Joan Sales

Parlant d'una altra cosa: els amics d'Ariel, recollint la suggestió que vós els vau fer, volen que en acabant la Història d'Espanya em posi a fer per ells* aquell diccionari suggerit per vós. Vull saber, naturalment, si hi esteu autènticament d'acord, ja que tinc escrúpols d'utilitzar el vostre Diccionari etimològic. Voldria que m'ho diguéssiu amb absoluta franquesa. Ni cal dir que davant del diccionari meu figuraria una nota claríssima sobre l'assumpte.

Digueu-me així mateix els títols exactes i editors dels dos diccionaris, anglès i francès, que vau aconsellar-me com a models.

* Fixeu-vos en aquest per i digueu-me si no tinc més raó que un sant.

de JOAN SALES a JOAN COROMINES

Barcelona, 9 novembre 1959

Sr. Joan Coromines

Estimat amic i mestre:

He rebut la vostra del dia primer, per la qual veig que l'únic que aconsegueixo és esverar-vos, deprimir-vos i entristir-vos. N'estic dolgut, molt més que no us penseu, més que més que la viceversa també és un xic certa (si bé no tant), o sigui que també a mi certes coses que dieu m'esveren, deprimeixen i entristeixen, probablement per la mateixa raó, que no us acabo de comprendre prou bé. Crec ben sincerament que si ens comprenguéssim bé l'un a l'altre, no solament no ens deprimiríem mútuament, sinó que al contrari, ens faríem mútuament de puntals per sostenir-nos en la fe i en l'esperança. Els diferents punts de vista en què ens col·loquem per raó de les diferències de caràcters, vocacions, etc., en comptes d'obrar com a adversaris que s'escometen, obrarien com a contraforts que en direccions oposades serveixen per al mateix. S'acosten anys decisius; durant els pròxims vint anys es decidirà, probablement ja per a sempre (dins la relativitat dels "sempres" humans), si existeix un poble català o si no existeix. El qui ho ha de decidir no és altre que el mateix poble català, i la seva decisió no depèn ni de vós ni de mi (o només en depèn en un grau infinitesimal). No serà pas per raons filològiques ni per raons literàries, o sigui ni per les vostres raons ni per les meves, que el nostre poble decidirà ser o no ser, o més ben dit existir o no existir. Serà per raons polítiques, en les quals ni vós ni jo no tenim ni veu ni vot, o només el tenim en proporció ínfima —poc més que els més obscurs ciutadans—.

Durant aquests pròxims vint anys passarà al primer pla en tots els ordres la nova generació, la que no té ni la més vaga memòria del daltabaix, la que s'ha criat totalment dins aquest règim. Cap a on portarà el país aquesta nova generació és per ara un misteri. I aquest misteri ho és tot. Potser a nosaltres només ens pertoca de tenir-hi fe, de donar-li crèdit, de saber-la comprendre, i sobretot de no tractar d'imposar-li com un dogma un catalanisme d'avantguerra que era purament fruit del seu temps i ara resulta anacrònic. Tal temptativa seria del tot contraproduent. Es tracta de ser catalans —o millor, d'existir com a tals catalans—, no de ser catalanistes, cosa que ara no evoca res d'actual. L'existència és prèvia a tota altra qualitat. Més ens valdria existir com un poble carregat de defectes (a la manera de tots els pobles que existeixen), que no pas limitar-nos a "ser idealment" com feia el catalanisme, adornats de totes les virtuts (seny, ironia, cultura, puresa immaculada de l'idioma) excepte l'existència. A la situació de fa cent anys, no tingueu por, no s'hi tornarà, per la mateixa raó que no es pot tornar a la de fa trenta anys, o sigui perquè mai no es torna a una situació passada; sempre es va a situacions noves, a les quals cal adaptar-se sota pena de ser arraconat pel corrent vital, com els ha passat als occitanistes.

Podeu estar cert que si hi ha un home al món que us admira, que té plena consciència de l'enormitat de la vostra obra científica i del bé que ha de fer i ja fa, si hi ha aquest home (i afortunadament no és l'únic ni molt menys), sóc jo. Deu fer un parell d'anys els estudiants em van fer donar una conferència a la universitat en català (per sorpresa: una cosa molt ben trobada). En una aula de les més grans i plena de gom a gom, que potser hi havia 2.000 nois i noies, i interromput a cada pas per ovacions, vaig parlar-los d'aquells catalans que malgrat la immensitat del desastre han dut endavant la seva vocació, vencent dificultats increïbles, i en primeríssim terme els vaig parlar del vostre cas, que no coneixien (i què havien de conèixer, si ningú no els parla de res?) i els va fer profunda impressió. Sobretot quan els vaig invitar a fer ells mateixos la comparació amb els individus que han tingut totes les facilitats... Vós, insisteixo, sou un home molt reclòs i no cal que us hi amoïneu, perquè, en primer lloc, sou així i cada u és com Déu l'ha fet, i en segon lloc perquè potser convé que ho sigueu donada la vostra especial vocació, que requereix una especialització fortíssima. L'únic que heu de fer és tenir-ne consciència i sobretot evitar el perill de la incomprensió enfront d'altres maneres de ser o de vocacions molt distintes de la vostra, distintes però no oposades, i molt menys enemigues. Seria molt trist que no comprenguéssiu (de vegades sembla que ni ho sospiteu) fins a quin punt us tinc afecte i admiració, fins a quin punt faig cas de vós, fins a quin punt tinc consciència de la transcendència de la vostra obra i dels sacrificis personals que no heu vacil·lat a fer per possibilitar-la.

Dels vostres consells en faig un cas enorme quan parla el filòleg i en matèria de filologia; per mi sou com el papa quan parla de dogma o de moral. Però així com el papa quan parla de política pot desbarrar i sovint desbarra, i això no treu res a la seva autoritat dogmàtica i ètica, d'una manera semblant em fa l'efecte que no us hem de fer tant de cas en matèries que no són la vostra especialitat i que essencialment n'estan molt allunyades. Un exèrcit en tant que exèrcit ha de ser jutjat per la seva eficàcia combativa; certament que més ens valdria un exèrcit que cometent gravíssimes faltes d'ortografia ens reconquerís el Rosselló, que no pas un exèrcit que amb una puresa gramatical extraordinària ens arrossegués al desastre. I penseu que no parlo per parlar, que en certa manera aquesta ha estat l'amarga experiència del catalanisme. La perfecció d'una cosa consisteix en la seva adequació al fi que li és propi. Si vós teniu una pulmonia, no trieu pas el metge que parli millor el català, sinó que entengui més de pulmonies. I així successivament. Doncs, la missió de la novel·la i del teatre és evocar caràcters i ambients, conflictes de la vida, sentiments i passions, interessar el lector donant-li la il·lusió de la vida amb la seva infinita varietat i la seva infinita impuresa. Diu l'Eclesiastès que més val un gos viu que un lleó mort, i diu una gran veritat. Fins ara, si ho penseu, no ha existit veritablement novel·la catalana; el Tirant i el Curial passen fora de Catalunya; i de la Renaixença ençà hi ha hagut temptatives honorables, però no totalment reeixides. Solitud més que novel·la és un poema en prosa. Val la pena de rumiar per què ha estat així, per què segueix essent així; per què, sobretot, ara que comença a haver-hi novel·la catalana —concretament barcelonina— se'ns en va a ser escrita en castellà (ara ja tenim el premi Planeta, de 40.000 duros, instal·lat a Barcelona, disposat a fer més mal encara que el Nadal: el primer, naturalment, se l'ha emportat un català, mallorquí criat i resident a Barcelona, de 32 anys d'edat: ^* un altre (i la llista és llarga). Les causes són sobretot polítiques, i ni jo ni vós no hi podem fer, o deixar de fer, gran cosa; però a mi em sembla, i d'aquí la meva insistència, que encara que secundàriament juga també una causa en la qual sí que podem influir poc o molt, i és la poca capacitat del català "literari" tal com alguns el volen considerar fixat per a adaptar-se a la representació de la vida tal com la novel·la l'exigeix. I el problema és més agut encara en el teatre. Crec sincerament que el que hauríem de fer és mantenir un contacte més constant, més personal; per escrit no s'acaba mai, parlant ens entendríem molt més aviat i millor.

La meva dona va trobar l'altre dia en Casacuberta pel carrer i van comentar que hauríem de fer excursions plegats, quan vós sigueu aquí. També hauríem de fer aquelles reunions que jo hi tenia tant d'interès, de filòlegs i erudits d'una banda, i novel·listes i dramaturgs d'altra, per conèixer'ns i estimar-nos mútuament, i rumiar junts problemes i solucions viables, moderades i justes. No tingueu por que no us en facin cas. Si sabeu comprendre bé com es plantegen ells els problemes —i com els problemes es plantegen a ells—, si us arribeu a penetrar sobretot de la veritable finalitat de la novel·la i del teatre, finalitat que no té res, o a penes, de filològica o gramàtica, els vostres consells seran escoltadíssims venint d'una tan alta autoritat. Podríeu ser, i per mi ja ho sou, el nostre segon Pompeu Fabra. En Fabra era molt menys filòleg que vós i en canvi tenia un esperit més variat, més obert a la vida; tal vegada això explica que tingués molt més ascendent que vós, més eficàcia social. Però vós, amb el vostre tarannà, també podeu fer molta gràcia (a mi me la feu, i a la meva dona, i em penso que a molts d'altres), només que us esforcéssiu a ser més comprensiu envers allò que no és filologia, i que naturalment és la immensa majoria de l'univers. Respecte al "meu" català, jo em penso que si el jutgeu segons el meravellós aforisme de Jesús: pels fruits els coneixereu, no teniu per què esverar-vos. Llegiu la meva versió del Crist de nou crucificat; hi trobareu ben poques, i ben concretes, llicències de llenguatge, totes elles absolutament justificades per la necessitat de donar la il·lusió d'un llenguatge viu, descuidat, despreocupat de gramàtiques (altra cosa faria un efecte pèssim, donat el to de l'obra i la mena de personatges que s'hi pinten). Si voleu jutjar rectament una obra, heu de començar posant-vos dins l'esperit d'aquella obra. Si les llegiu totes com si totes haguessin de ser una mena de models gramaticals per a ús de les classes de llenguatge, evidentment que moltes, i tal vegada entre elles alguna de les millors, us faran molt mal efecte. Viceversa, estareu pròxim a caure en el pecat gravíssim —gairebé un "pecat" contra l'Esperit— de proclamar òptimes determinades obres d'autèntics cretins literaris que s'han empollat com uns autòmates gramàtica i diccionari i els han aplicats mecànicament, sense la més remota idea que quan s'opera sobre un cos viu cal deixar de banda tota regla rígida. Jo crec que malgrat la vostra fortíssima especialització filològica, vós podeu fer aquest esforç d'imaginació, i aleshores, si arribéssiu a donar la sensació que compreneu bé les finalitats de la literatura viva i que us feu càrrec de les seves necessitats en matèria de llenguatge, els vostres consells farien autoritat pleníssima. No és pas altra cosa el que us vinc demanant amb tanta, i tan pesada, insistència: que vulgueu ser el continuador de Pompeu Fabra en aquesta nova època, amb noves circumstàncies, que estem vivint.

Potser ara ens convindria reposar un xic, vull dir deixar reposar aquesta correspondència nostra que potser ens enerva a tots dos degut que no acabem de comprendre'ns l'un a l'altre; i més endavant, després d'haver-hi rumiat amb calma, la podríem reprendre i aleshores amb una finalitat concreta: publicar-la. Vull dir, que ja ens hauríem d'escriure aleshores amb vistes a la publicació, a fer participar el petit públic que s'interessa per aquestes qüestions dels nostres punts de vista, a veure si de la discussió en surt la llum. Podríem intitular la discussió El català usual. Penseu-hi. La pitjor collita és la que no s'ha sembrat. El pitjor pecat que podríem cometre contra els nostres ideals és considerar-los ja definitivament triomfants i en conseqüència no fer res. El pitjor que ens podria passar és creure que aquell català literari d'avantguerra, que no va donar cap obra prou prestigiosa per a imposar-se com a tal a tots (les obres més prestigioses són més antigues, la Solitud, Terra baixa,5 L Atlàntida, per exemple), ha de ser considerat modèlic, clàssic, intocable. No, cregueu-me; perquè així fos, hauria calgut que sorgís un autèntic gran escriptor, que a hores d'ara ja hauria estat traduït a totes les llengües cultes i que seguiria essent llegit pels propis i pels estranys amb interès. El prestigi d'un gran escriptor repercuteix en prestigi de la llengua que ha usat. Hi hagué molts escriptors estimables, però és allò que diuen els anglesos: "cent conills no fan un bou". Els homes d'aquell temps que he tingut ocasió de tractar de la vora (Sagarra, Cardó, F. Soldevila i altres), estimabilíssims ben cert, m'han donat sovint la impressió de creure's una generació molt important; potser en tal defecte cauen totes les persones a partir d'una certa edat, i quan passarem dels 60 també hi caurem nosaltres; com si es miressin les noves generacions com a fatalment destinades a no ser més que els deixebles d'ells. No és un pecat d'orgull, ja que poques persones hi ha de tan modestes com F. Soldevila i sobretot com el Dr. Cardó; és probablement una il·lusió òptica deguda a l'edat (mirant-se els més joves com a eternes criatures), i en el cas concret d'aquella generació, deguda a les circumstàncies del seu temps, que els van permetre forjar-se la il·lusió d'estar fixant una llengua literària, de ser per a Catalunya el que havia estat la generació del Segle d'Or per a Castella o la de Lluís XIV7 per a França. Que era pura il·lusió d'ells —molt excusable potser—, és la rapidesa amb què la seva literatura ha deixat d'interessar les noves generacions. Hi ha influït, certament, el daltabaix polític, però ens erraríem greument si creguéssim que n'és l'única causa. Estic cert que si entre ells hi hagués hagut, ja no dic un Dostoievski, sinó simplement un Unamuno, les noves generacions el llegirien, i l'interès per llegir-lo els faria vèncer la dificultat, al capdavall petita, que troben a llegir en català per falta de costum. Si assistíeu a una representació d'en Sagarra des del galliner, com de vegades he fet, veuríeu de seguida el fenomen que comento: des d'aquella altura, magnífic observatori, no veuríeu més que calbes i cap-blancs. Anem-hi pensant i rumiant remeis.

Una abraçada del vostre

Joan Sales

Carta núm. 64

de JOAN SALES a JOAN COROMINES

Barcelona, 23 novembre 1959

Sr. Joan Coromines

Estimat amic i mestre:

Acabo de rebre la vostra. Completament d'acord. No us tinc ni us tindré mai, ni remotíssimament, per un "aramon", però no em tingueu tampoc a mi per un "bonavia" * (i en pau descansi el pobre, que ha mort no fa gaire). Ni vós sou allò ni jo sóc això. Els nostres punts de vista són prou pròxims perquè ens puguem entendre perfectament, si no deixem que d'altres sembrin cisanya entre nosaltres ("cisanya": un mot a considerar).

El vostre error de considerar vigent la literatura catalana d'avantguerra és ben excusable i explicable, ja que sou fora del país d'ençà que la guerra és acabada. Si visquéssiu aquí, hauríeu pogut observar com qualsevol altra persona perspicaç com aquella literatura s'anava esvaint en l'anacronisme, com deixava de dir res a les noves promocions. Era purament d'època, i amb l'època s'ha esvaït. El mateix Ruyra té únicament un interès estilístic, o a penes més que un interès estilístic. Tot allò ha passat, no cal fer-s'hi il·lusions. I cal evitar l'error tàctic de presentar-ho a les noves generacions com una gran cosa, perquè l'efecte és contraproduent. Ho sé per pròpia experiència. L'actual novel·la catalana porta molta més vitalitat, només que desgraciadament en castellà. La tàctica bona seria aconseguir encarrilar cap al català tot aquest corrent actual de novel·la viva que se'ns en va cap al castellà. I cada any més. Per moltes raons naturalment, entre elles, les principals, algunes que se'ns escapen, que no hi podem fer res o a penes, però altres que podríem modificar si ens hi esforcéssim amb veritable seny. Aquí ha existit sempre un seny caricatural. El veritable seny es coneix pels fruits. Voler fer entrar el clau per la cabota denotaria molt poc seny. Un riu no pot deixar de córrer, sota pena que l'aigua s'estanqui i es corrompi. Una literatura s'ha de renovar contínuament. La majoria d'autors cauen en l'oblit, i no pot ser d'altra manera; i és un error gravíssim anar contra aquesta llei natural. Sovint, de tota una època, només en queda un que segueixi interessant a les èpoques subsegüents, i ja és molt si en queda un. En una literatura petita com la nostra, la probabilitat és encara menor. El nostre únic novel·lista d'avantguerra que encara es llegeix de gust és Blasco Ibáñez. Quina llàstima que no se l'hagués encarrilat a donar, almenys la primera edició, en català! No caiguem ara altra vegada en el mateix error. Recordo, si bé jo abans de la guerra era massa jove, que aquí es parlava de Blasco Ibáñez amb sorna, com d'un escriptor menyspreable, mentre la premsa catalanista parlava del desventurat C. A. Jordana com d'un geni. Tot això va ser nefast. Ara en paguem les conseqüències. El bluff i la pedanteria s'expien tard o d'hora. El catalanisme era inflat i pedantesc, i per això va rebentar tan fàcilment i no n'ha quedat més que un xic d'aire. Afortunadament, una cosa és el catalanisme i una altra Catalunya. Procurem ser catalans. Procurem escriure en català, no en catalanista. Estimem la llengua dels catalans tal com és; tota altra cosa és fariseisme. És com aquells que estimen tant la humanitat i no poden sofrir els homes concrets. D'altra banda, si no ho fem així, estem perduts. Per començar, no tindríem raó, i ja gairebé és l'únic que ens queda! Només tindrem raó de la bona si estimem el poble català viu i actual, la llengua catalana viva i actual. Només partint de la realitat podem edificar alguna cosa. Si altra vegada edifiquem damunt la sorra, altra vegada s'ensulsiarà tot el que fem. Penseu-ho.

Però us vaig prometre una temporada de pau i treva i ja me n'anava altra vegada cap al tema prohibit. Deixem-ho reposar una temporada, i mentrestant rumiem-hi. Més que res, ens hauríem de veure, parlar llargament. Per carta no s'acaba mai. Farem excursions amb el boníssim d'en Casacuberta i xerrarem de tot això. Llàstima que em temo que en Casacuberta també s'esverarà, no acabarà de comprendre com es planteja la cosa en el terreny de la realitat. Molt més que vós ell tindrà tendència a creure intocables els autors del passat, com si un autor fos tant més bo com més antic. És un error de perspectiva en el qual solen caure els erudits, i del qual difícilment se'ls pot treure ja que no mantenen a penes contacte amb el món real que els volta.

Una abraçada del vostre

Joan Sales

1. Fa eferència a la carta nº 44 d'aquest epistolari. (torna a la crida)
2. Vegeu Annex 3 i 4.  (torna a la crida)
3. Vegeu Annex 5.  (torna a la crida)
4. Jean Paul Sartre (París, 1905-1980), filòsof i novel·lista. Fou el màxim representant de l'existencialisme francès [...]   (torna a la crida)
5. Joanot Martorell (Gandia, 1413/15-1468), cavaller i escriptor [...]   (torna a la crida)
6. Incerta glòria, de Joan Sales. Vegeu la nota 1 de la carta 23. Fa referència a: NOTA. — L'autor d'aquest llibre creu que els gèneres literaris que es proposen reflectir ambients i personatges corrents del nostre temps no han d'escriure's a la manera d'uns exercicis de gramàtica, sinó —sobretot en els diàlegs— acomodar-se al llenguatge vivent. No s'atribueixi doncs a ignorància o negligència l'ús de formes vives encara no admeses per les gramàtiques o els diccionaris; l'autor hi recorre DELIBERADAMENT sempre que la corresponent forma acadèmica resultaria desplaçada èr rebuscada o arcaica. Creu l'autor que en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donara sempre preferència a la vida.   (torna a la crida)
7. Història nacional de Catalunua, d'A. Rovira i Virgili. Entre 1932 i 1934 es publicaren 7 vols., que arribaren fins a la mort de Felip III de Castella (1621). El volum III, que sembla que cobria bona part del segle XVIII, desaparegué, destruït o confiscat, en acabar la Guerra Civil (1939). En el projecte original havia de constar de tretze parts i arribar fins a 1919.   (torna a la crida)

• * Fa referència a Anadreu Bosch (Palma de Mallorca, 1926 - Barcelona, 1984), advocat i escriptor. Obtingué (1959) el Premi Planeta per la novel·la La noche.