A Màrius Torres, 17 V 1937 (70)

70

Monegrillo, dilluns 17 de maig de 1937

Estimat Màrius:

M’he pogut fer amb uns plecs de paper blau cel, rosa i groc i això em permet de tornar-te a escriure. Comença el segon dia de la meva estada en aquest poblet dels Monegres i t’escric des d’un graner on ens hem instal·lat un capità (de milícies), tres tinents (dos de milícies i un, que sóc jo, de l’Escola de Guerra) i un milicià que ens fa més o menys d’assistent a tots quatre. Ens envolten les remors familiars de la vida camperola, piular de pardals, cloquejar de gallines, grunyir de porcs, bels de cabres i brams d’ase.

Divendres vam passar per Lleida; no vam fer més que travessar-la en camions. A Alcarràs i a Fraga els sembrats ja són alts i plens de roselles; n’hi ha tantes que a moments els camps es veuen tots vermells sota el cel blau de la planúria. Pel pont de Fraga vam salvar el Cinca: tornava a trobar-me, per segona vegada a la vida, fora de Catalunya però ¿què dic? ¿Per què els Monegres no haurien de ser, també, Catalunya? ¿Per què no ho hauria de ser tot Aragó? Aquest país, que veig per primer cop, m’és estranyament familiar; no m’hi sento gens «lluny de la pàtria».

Fins molts i molts quilòmetres després de Fraga, ciutat tan catalana com Lleida, no es troba cap altre poble. Vam passar Candasnos i Bujaraloz, ja aragonesos. Avui totes aquestes comarques estan ocupades per tropes catalanes, que fins ara pertanyien a l’Exèrcit de Catalunya; n’hi hauria hagut prou amb un simple decret del nostre govern per legalitzar-ne l’annexió, que era ja un fet. La dura realitat de la guerra ha posat de relleu que la nostra frontera estratègica, i per tant natural, es troba a molts quilòmetres de l’administrativa; és la que han es­tablert d’instint les nostres columnes (del Principat i valencianes) estabilitzant les seves posicions en un front que recorre Aragó de nord a sud vorejant —i deixant fora— Osca, Saragossa i Terol. Aquesta trentena de milers de quilòmetres quadrats ocupats pels catalano-valencians (un territori tan extens com el de la Generalitat) que és per cert l’única conquesta considerable —i fins potser ­l’única conquesta tout court— que han fet les forces republicanes en tot el que va de guerra, conté una proporció molt gran d’habitants de llengua catalana, amb ciutats com Fraga, Mequinensa, Tamarit de Llitera o Vall-de-roures. ¿Per què el nostre govern no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió, almenys pel que respecta a la zona on es parla la nostra llengua? No deurà ser pas per diplomàcia, que no és gaire el seu fort; menys per escrúpols constitucionals, ja que ben pocs han demostrat tenir-ne uns governants que han tolerat i toleren que campin per Catalunya com si en fossin els amos tot de partits i de sectes que no tenen ni un diputat al Parlament mentre la Lliga, per qui solia votar la meitat del país, es troba reduïda al silenci quan no perseguida a mort com si fos «feixista». ¿És que s’ha fet cap plebiscit a l’Aragó ocupat per les forces catalanes? ¿S’ha tingut per res en compte la voluntat dels seus habitants? Ben cert que una ocupació catalana sense desordres, feta amb la bandera de les quatre barres que també és la d’Aragó, hauria estat vista en aquestes comarques amb molta més simpatia que no pas la invasió anarquista que en algunes d’elles els ha calgut suportar. Una Generalitat aragonesa, federada amb la de Catalunya, hauria pogut ser el marc legal dels fets consumats. Potser els nostres governants són uns genis que veuen coses que els simples mortals no sabem veure; potser si Ramon Berenguer el Sant, en comptes de conquerir la Catalunya Nova i annexionar-se Aragó per matrimoni, hagués proclamat l’emancipació de les prostitutes i sobretot la col·lectivització de les barberies, fóra molt més cèlebre i «universal» que no és.

Cada vegada em sento menys de comú amb els «separatistes» del Principat i això et farà comprendre que el meu lloc no era pas més a Estat Català que al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El «separatisme» és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. Podem triplicar el territori autònom sense sortir del marc d’Espanya ¿no era Hongria un regne considerable dins l’imperi austríac i Finlàndia un gran ducat prestigiós dins el dels tsars? El Canadà, que és un «domini» de la Corona britànica, ¿no és per ventura mil vegades més envejable que Panamà, república independent? Separar-se està a l’abast de qualsevol «nasionsita» sud-americana; el que hem de voler és fer-nos grans i forts. Només un esperit superficial pot menysprear la importància que l’amplitud del territori té en la vida de les nacionalitats; un mínim d’extensió i de varietat és indispensable si un no s’hi vol morir d’asfíxia. Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll.

Acostumat a aquells concerts de Madrid, no em sé avenir del silenci que plana en aquest sector; silenci en aquest moment interromput, no pas pels canons, sinó pels trons que retrunyen a la Sierra ja que ens està fent una tempesta d’allò més romàntic. Un cel de plom, molt baix, cobreix la desolació majestuosa de l’estepa sense termes; si tingués cavall me n’aniria a galopar per la Sierra de Alcubierre com diu que feia Goethe en dies així. Ni tinc cavall, ai las, ni sóc Goethe.

En aquests pobles del desert no hi ha fonts ni pous; al costat de cada un, una o diverses basses, que s’omplen quan plou, els forneixen tota l’aigua que tenen. Ara a les basses dels voltants de Monegrillo, plenes a vessar amb aquest aiguat que cau, se sent com canten les polles d’aigua, ocells de pas que no sé si vénen ara o si es preparen a emigrar. A la Sierra de Alcubierre abunden les guineus; els nostres milicians n’atrapen de petites i proven de domesticar-les. Tot inútil; a cada manyaga que els fas responen amb una queixalada; sembla estrany que puguin ser tan esquerpes i ferotges unes bestioles tan bufones però ¿és que no ho són també les dones? ¿No duem tots «cruels senyals de dents en el nostre cor mortal» i a desgrat de tot anem tirant?

El cel s’ha anat enfosquint tant que ja no m’hi veig; aquest graner no té més que un finestró minúscul. Hauria d’encendre un «llum» d’oli que vaig «inventar» ahir amb un pot de llauna per gresol i un cordill per ble; tinc tan poca fe en el meu invent que m’estimo més plegar d’escriure.

 

Un comentari a “A Màrius Torres, 17 V 1937 (70)

  1. Tinc un avi fragatí, la qual cosa li va permetre casar-se amb la meva àvia valenciana de la serra d’Aitana. La família d’ella ho va tolerar perquè va poder explicar que era “aragonés” tot i que el seu castellà era ben escàs i aixì va poder demostrar que no era català, ja que en els díes que la festejava, mai va poder passar per altra cosa. Obviament, uns i altres s’enteníen en català. La injustícia que s’ha fet sobre les nostres terres, totes les terres de parla catalana, no té perdó de Déu. Arribarem a ser respectats, però és difícil dir quan ho veurem fet. Si Catalunya d’independitza l’impacte sobre la resta de països serà definitiu. Espanya no ho suportarà.

Respon a Albert Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>