91

Esterqüel, dimecres 4 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Teníem un company a l’Escola de Guerra que, si li preguntaves què feia a la vida civil, responia: «propagandista a la via pública». Volia dir xarlatà; no n’he sabut res més i no m’estranyaria que fos, a hores d’ara, un tinent com un lleó.

Tu i jo, evidentment, no som «propagandistes a la via pública» i per tant a les nostres polèmiques el de menys és l’afany proselitista. Gràcies a Déu, no tractem de convèncer’ns l’un a l’altre; només aspirem a passar agradosament l’estona discutint. Ja sé que això ens distingeix, no solament dels xarlatans, sinó també dels apòstols; però tu i jo som modestos i no ens ha passat mai pel cap que poguéssim ser-ne uns.

Potser és el meu amor apassionat de la tradició allò que em duu a mirar amb simpatia el sobrerealisme, que reivindica la tradició, tan vella com l’art, de representar éssers fantàstics ¿o és que en matèria d’éssers fantàstics només admetríem sàtirs, sirenes, diables, tritons, centaures, harpies, nimfes i apotecaris? ¿La fantasia hauria perdut els seus privilegis tradicionals, els seus furs com dirien els carlins? I ¿per què? ¿per majoria de vots, en referèndum d’adroguers?

El sobrerealisme pot ser luciferià però també pot ser angèlic; pot inspirar-se en la tradició de la missa negra o de la nit de Walpurgis però també en la de la mística cristiana, en sant Agustí, en Ramon Llull, en l’Apocalipsi. No hi ha cap motiu perquè en Dalí no pugui acabar algun dia d’aquesta manera; de més verdes en maduren.

¿I si donéssim per closa aquesta polèmica?