35

Barcelona, 1 de gener de 1937

Estimades amigues Mercè i Esperança:

Sembla que hem arribat sans i bons i plens d’optimisme a l’any 1937. ¡Tant de bo ens dugui una pau decorosa! Jo sóc viudo aquests dies; sort tinc de l’Usall, que amb esperit caritatiu ve a sopar cada vespre amb mi. La nena, que es recorda molt de la petita Isabel neboda vostra i que és a casa amb la criada, m’encarrega que us escrigui el següent: «Mercè, Esperança i Isabel: la Isabel fa tanta bondat que el seu papà fa molta bondat. Que la mamà se’n va anar a Marrit a buscar mandarines per mi i pel papà. Que el pessebre fa molta bondat. Que Déu fa molta bondat. Que al meu col.legi dibuixo i treballo i esmorzo i canto una cançó que diu que si la mare plora. I una altra cançó que diu: angelets que baixeu a la terra, baixeu que sentireu a cantar la cuca rafela; aquesta me l’he empescada jo i també faig molta bondat».

Jo per la meva banda he escrit un sonet a en Màrius Torres, desitjant-li un mal any ja que, segons m’expliques, ha gosat desobeir-te:

No la Musa, sinó una immunda Gorgona,
et devia nodrir de metzinosa llet
i en els negres reialmes de Plutó el contrafet
et donà a llum alguna sanguinària lleona.
Mai no et riurà la filla radiosa de l’ona
ni t’obrirà la sàvia Minerva el seu secret;
Diana fugirà de tu, el cabell desfet,
com del nefand Pitó la maternal Latona.
¿De què, sinó de bronze, fou el teu cor forjat
a les horrendes fargues d’un cíclop borni i agre
que amb l’aigua de l’Estígia el trempà en acabat?
Que cada any nou et sigui un calze de vinagre
ja que, ple de supèrbia i de rebel.lió,
t’has negat a obeir un tan gentil senyor.

En aquest moment rebo carta de la meva dona des de València. Després de dir-me «moro Mussa» i d’explicar-me coses meravelloses d’aquella terra i d’aquella gent, acaba dient-me: «T’agradaria més de ser aquí i a mi m’agradaria tant que hi fossis…» Després d’això, s’imposa el suïcidi.