Coincidint amb l’exposició “Jaume Vicens i Vives – Josep Pla. Complicitats“, inaugurada el 26 de juny i que es pot visitar a la Fundació Josep Pla fins al 30 de gener del 2011,  proposem la lectura d’uns paràgrafs de Pla referits al seu  amic historiador. Els textos procedeixen de l’Homenot que Pla li dedicà i del volum Notes per a Sílvia.

Any Vicens Vives

————————

Degué ser vers l’any 1950 que vaig entrar en relació amb Jaume Vicens. M’impressionà de seguida com un espectacle vital. Era un home d’una gran activitat perfectament calmosa i equilibrada. Tenia cinc fills. Feia marxar amb una presència directíssima una considerable editorial. Ocupava dues concorregudes càtedres a la Universitat. En una d’aquestes càtedres, hi dirigia un vast seminari, amb un grup d’estudiosos –del país i estrangers– molt important. Donava normalment la seva producció històrica… i encara feia articles, molt ben girats, per a les revistes que li’n demanaven, i no pas solament sobre els seus estudis habituals, sinó sovint de la més candent actualitat. Com a professor, era no solament el mestre habitual, sinó que vivia amb els seus deixebles, els aconsellava, els dirigia, s’hi donava. Aquelles nombroses reunions a casa seva (carrer Santaló) amb els seus col·laboradors, els seus deixebles i alguns espectadors (com jo mateix), quin record m’han deixat de cordialitat viva, d’eficiència pedagògica, d’admirable entregent social!

Havent passat per la Universitat en una època en què s’hauria considerat desplaçat que entre l’alumne i el seu mestre hi hagués hagut alguna altra relació que no fos una guerra sorda, pueril i continuada, aquelles reunions –que no havia vist més que a l’estranger– m’encantaren. Vicens ajudava tothom, servia tothom, ho impulsava tot –totes les publicacions del seu cercle, llibres, assaigs, articles, estudis que s’havien emprès amb l’interès que és de suposar. Tenia a més a més una correspondència atabaladora. La carrera que feien els seus deixebles l’obligava a observar totes les intrigues pedagògiques indígenes. «A Madrid –solia dir–, sempre hi ha coses, problemes, a endegar.» Havia fatalment de desplaçar-se. Viatjava. No crec que hagués viatjat mai per gust –excepte quan anava a Roses, on la família de la seva senyora està tan radicada. Es desplaçava per raons dels seus estudis o per assistir als Congressos d’Història –que era un altre aspecte del seu treball. Havia ressuscitat pràcticament els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó, era invitat a les commemoracions històriques, assistia als Congressos internacionals, on a partir del IX de París la seva personalitat fou cada dia més remarcada. En l’XI Congrés (Estocolm) havia d’exposar i discutir la seva comunicació sobre «Estructura administrativa estatal en els segles XVI i XVII», però quan se celebrà el Congrés –l’any 1960– ja havia passat avall. La notícia, que produí un gran sentiment, provocà l’acord de dedicar-li una miscel·lània de treballs. En aquests Congressos, en algunes ocasions, les seves idees havien alçat polèmiques considerables, com en aquell Congrés de la Corona d’Aragó celebrat a Càller (Sardenya) el 1957, en el qual Vicens tractà de donar un substràtum econòmic a l’expansió catalana en el Mediterrani per assegurar-se el comerç de l’Orient i la ruta de les espècies, i provocà un tol·le-tol·le general dels erudits de la Corona, que cregueren que aquelles idees minimitzaven les seves institucions i la importància dels seus ports (pura història local anecdòtica), però que en canvi promogueren l’adhesió dels historiadors italians i francesos que assistiren en aquelles memorables sessions.

Per Vicens la història era dialèctica, més que una cofoia unanimitat beatífica. No fou mai un gran orador, però en determinats moments fou capaç d’una certa fuga, relacionada amb la idea que té la gent de la irruència empordanesa, que Vicens mai no tingué, gràcies a Déu. També és evident que, aquesta fuga, la tingué alguna vegada amb la ploma a la mà, sobretot en els seus últims anys, quan la seva vasta penetració social el portà a escriure els millors articles que s’escriviren en el país entre 1955 i 1960. Donà moltes conferències. En aquest punt, fou d’una generositat magnífica. No tingué mai un no per a ningú. De vegades fou sol·licitat per parlar en universitats i mausoleus acadèmics, però al mateix temps donà conferències en llocs inversemblants –en algunes de les quals vaig assistir. Sempre fou un conferenciant ple d’interès i extremament correcte, d’un to personal inconfusible. Jo em demanava davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat d’on treia el temps per a fer tantes coses i per a fer-les tan bé. En totes les activitats, hi portava el màxim interès. No feia res amb indiferència. Tot l’apassionava. A Roses, li agradava de passejar-se en una barca amb motor, de remar, de fer exercicis físics, de llevar el ferro de la barca, d’anar al mercat a comprar peix, de parlar amb tothom, de discutir les coses més locals i més petites. A Roses, en definitiva, era el catedràtic. Quina manera tenia de riure’s de la solemnitat que li atribuïen! Estava en tot: en els fills, en la família, en les visites, en la història, en l’actualitat política més candent, en la situació econòmica, en les coses de fora, en les il·lusions, els projectes, la feina. Era sempre afectuós, d’una impecable cortesia, totalment desproveït de pintoresquisme, sense res acusadament personal, un ciutadà –de ciutat– perfecte. Parlava amb tothom, escoltava tothom, sempre feia favors, no tenia cap mania ni cap allunyament, ni el mínim convencionalisme. Això sí: quan arribava la feina tot passava a segon terme davant de l’ofici. De vegades estava fatigat i li hauria agradat de dormir un parell d’horetes o l’hauria apassionat de fer el que li agradava més: anar amb una barca al cap de Norfeu o a Cadaqués. Res. Tot quedava al marge: el primer de tot era l’ofici. Seria curiós de parlar del catolicisme de Vicens. Era un catòlic sincer, no gens formalista, sense la més lleu ombra d’arribisme: un cristià autèntic. I el curiós és que aquell home que feia tantes coses tenia temps per a tot, fins de venir-me a veure i passar moltes estones divagant o discutint. Vicens tingué molts amics i una quantitat de saludats inacabable. En aquestes terres de Girona, hi tingué velles amistats i a Figueres persones que li portaren molt d’afecte, com Quintà, Canet, etc. (No parlo ara dels seus col·laboradors i deixebles, que tantes coses deuen a Vicens.) Ara, de confidents, crec que en tingué pocs. Potser cap. L’únic autèntic confident fou la seva senyora –cosa, que no sol ser, en el país, gaire corrent. Em solia dir: «Amb la gent, de vegades m’equivoco; no la conec gaire. En aquest punt, la meva senyora m’ha resolt molts problemes i li estic agraït». En fi, no vaig mai comprendre com administrava el seu temps ni com s’ho feia per a donar tant rendiment. Davant meu, aquest engavanyament de la feina no li produí mai cap moment de mal humor ni de displicència. Tenia molta fe en la seva constitució física, en el seu atletisme, en la seva agilitat esportiva. Quan sobre aquesta constitució se li emblanquiren prematurament els cabells, el tipus se li tornà interessant. Sobre el blanc dels cabells, els seus ulls, d’un daurat fosc, plens de vida, de curiositat i de presència, esdevingueren un dels seus elements decisius. El tipus, el vestia molt bé: de vegades, només, fou una mica exagerat de jerseis.

Però, és clar, hauria estat un miracle si el treball que portava a cap Vicens no li hagués produït els moments de cansament indefectibles. De vegades vaig sentir parlar, en el seu ambient, de les seves fatigues mentals, de les seves irregularitats neurovegetatives. No en vaig fer mai cas. Sabia que Vicens no bevia, amb prou feines fumava un cigarret, no prenia cafè, era un home net i de consciència tranquil·la, d’una correcció perfecta. Un dia Joan Coromines, de la Universitat de Xicago, sopà, amb la seva senyora, a casa seva. Jo també hi era. Vicens era un gran admirador de Coromines, un entusiasta permanent. Però el que em sorprengué més d’aquell sopar foren les mirades de gran admiració que Vicens projectà sobre l’estatura i la corpulència del gran filòleg –realment magnífiques. Vicens quedà fascinat de la impressió de salut que produïa aquell formidable físic. Com que tothom voldria tenir el que no té, vaig preguntar-me si Vicens tenia tanta salut com ens pensàvem els qui el coneixíem. Però després no me’n vaig recordar més. El cert és que potser no era tan fort com ens pensàvem; però ara és molt fàcil de veure-ho. Fos quina fos, però, la situació de la seva salut, no crec que fins a darrera hora li hagués reduït el volum de la seva feina. Semblava infatigable. En el curs dels últims deu anys de la seva vida (del 1950 al 1960), aquesta feina no solament anà creixent, sinó que esdevingué remuneradora. Com més independent esdevingué Vicens –gràcies a Teide– menys interès tingué per les coses crematístiques, cosa que no sol pas ser corrent. Aquesta feina augmentà, perquè, a més dels seus treballs de professor, realitzà, en els anys de referència, una activitat social extrema. L’any 1950, Vicens coneixia a Barcelona un nombre reduït de gent. El 1955, en coneixia molta –i sobretot hi havia molta gent que el coneixia. Davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat la meva sorpresa anà sempre creixent. Quan vaig veure que la seva remarcable activitat, que en les ratlles anteriors he tractat, tan pobrament, de descriure, anava acompanyada d’un augment cada dia més voluminós de la seva presència en el país, vaig comprendre que Vicens entrava en una etapa decisiva de la seva vida. En un moment determinat, els serveis culturals americans li oferiren una magnífica situació pedagògica en un establiment universitari dels Estats Units. Des de molts punts de vista era una cosa temptadora –a part del que representava de reconeixement explícit de l’obra que havia fet. Però Vicens no tingué un moment de dubte: malgrat els avantatges que la proposició representava, la rebutjà amb la més gran cortesia, però sense dubtar un moment.

– No aniré pas a Amèrica –em digué–. Com que tinc fe en el país, el menys que puc fer és quedar-m’hi i afegir la meva modesta aportació al que es fa.

La figura de Vicens havia ultrapassat els estrictes límits universitaris, la seva precisa personalitat intel·lectual, per iniciar una presència de significació pública i general, que els últims cinc anys de la seva vida no féu més que créixer. Si tractàvem ara de precisar els diferents elements que intervingueren en aquest fet, cosa que no és pas fàcil ni senzilla, hauríem potser de reconèixer que el primer impacte produït per Vicens sobre la nostra opinió fou el fet d’haver donat als problemes econòmics tota la importància; tot l’enorme pes que han tingut i tenen en la situació de l’època. No era pas un economista en el sentit explícit i tècnic de la paraula, però era el primer dels nostres historiadors que havia col·locat en la mateixa creu de la vida de cada dia, que no és més que la història, la preocupació econòmica més viva. Parlo d’una època que tots nosaltres hem viscut i que no descriuré perquè no em seria, probablement, possible. Vicens parlava el llenguatge de l’època; havia abandonat per absolutament inútil tot el nostalgisme difós en l’ambient, sense haver-se lliurat, però, a cap forma demagògica de projecció futurista. Tot el seu esforç consistí en una concentració sobre el present: quan el present és angoixós i pesant, la gent tendeix a evadir-se’n devers formes de morbositat perillosa i en definitiva estèril –devers estats de buidor depriments.

És contra aquesta buidor convertida en l’estat d’ànim del país que Vicens reaccionà retornant la gent cap a un presentisme que semblava haver-se debolit i que per la quantitat de pessimisme que la buidor difusa havia ocasionat semblava una derrota decisiva. Vicens considerà que, a sentir-se derrotat, sempre s’hi és a temps i que el que tenia més urgència era tornar a la realitat, fer acte de presència. Ell sabia perfectament a què s’exposava propugnant aquestes idees, perquè coneixia el fons morbós de la nostra història i les personals delícies ocasionades en tants moments pels estats d’humiliació i d’ofensa. Per la immensa quantitat de gent totalment resignada al «no hi ha res a fer» i als inefables plaers del silenci, Vicens fou titllat de pueril i d’ingenu. Crec que fou un gran bé. La primera imatge que la gent tingué de Vicens fou la d’un home totalment faltat de malícia, d’una simplicitat excessiva. Era exactament el que no era, però no crec pas que fes cap esforç per donar de si mateix una imatge més certa. Més aviat accentuà la seva aparença de simplicitat i ho féu d’una manera tan natural, que aquesta consideració li donà una gran llibertat de moviments davant una opinió enormement fragmentada, totalment desorientada i absolutament desfeta.

Homenots, segona sèrie (vol. 16 OC)

—————————————————————

.

Avui, 25 d’abril (1958), arriben al mas, a quarts d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora. Els ofereixo el poc que hi ha a casa, atesa l’hora intempestiva: una truita i pa de pessic, i, com que ho han acceptat, passem una hora i mitja parlant, és clar, de política, perquè Vicens no parla de res més. Fa molt bona nit; per la finestra oberta se senten els grills.

Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, perquè encara que hagi estat observat, no n’han tret gaire l’entrellat. Posseeix l’art d’esquitllar-se, de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil de dir quines són les seves idees socials i polítiques. Probablement no és més que un empíric l’únic dogma del qual és tenir el vent a l’esquena –un oportunista sistemàtic i complet. Potser ho és de temperament: potser ho és obligat per les animetes que ha de tractar a cada moment. Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes (Ripoll), dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític i l’admiració que sento per ell és positiva.

Vicens està cansat (avorrit) de fer de professor, de treballar a l’arxiu, de viure entre papers vells. Ha fet una gran carrera d’historiador i ha arribat on ha volgut. És de l’Institut. Però ara vol fer una altra classe de carrera, més brillant, més espectacular. La popularitat el fascina. La política. Probablement té ambició. Això no és cap crítica. Tampoc no pretén ser una afirmació documentable. És una intuïció que conceptuo –per un lleuger coneixement de l’estofa– certíssima.

La seva muller (Roser Rahola) sempre calla, no diu mai res, riu, no deixa perdre un mot de la conversa. És gairebé segur que el seu marit no té cap misteri per a ella. És un matrimoni que funciona perfectament. Entre ells no hi ha cap ombra, cap ironia –cosa rara. Quan Vicens presenta la seva habilitat matisada de candor, la seva muller està especialment satisfeta. Els arxius són plens de documents cínics. La història ha estat feta per policies i diplomàtics. De portes enfora, res d’això no ha influït en Vicens. És com si no hagués passat pels arxius. Admirable professor Vicens!

És un home que es vigila. No fuma a penes gens. No beu –no beu ni vi, amb el pretext d’una acidesa d’estómac. Menja amb una parsimònia admirable. Té gana, però se sap retenir. Ha menjat una llesca de pa amb oli, i ha dit que era un dels seus plaers. Al matí fa gimnàstica i està sempre disposat a obeir el que li diuen els metges. En principi no diu mai que no de res, però després fa el que li sembla. És un home organitzat –i està bé. Té condicions poc corrents, aspira que el prenguin per un home de molta força –per un atleta. Deu fer exercicis amb tota bona fe. És simpàtic, modest, sap escoltar, és pacient, d’una aparença ingènua davant els altres, no s’equivoca mai: quan ha de riure, riu, etcètera.

Aviat farà deu anys que ens coneixem.

.

Notes per a Sílvia. OC, vol. 26

Aquesta entrada s'ha publicat el 18-07-2010 a les 0:01 i arxivada en 1951-1960, Catalunya, Política, Retrats. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.