.
La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.
La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.
Per a trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar… però així que pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el cargol voluptuós i fugaç d’una onada.
A darrera hora de la tarda, el vent era a la terra, i les ones que es feien arran de platja es projectaven mar endins iniciant una cavalcada.
A tocar l’arena, la mar era d’un color de sembrat primerenc. El vent es bolcava sobre l’aigua a ratxes que feien corbes graciosament errívoles que s’enfosquien i aclarien d’una manera alternada. Era un ràpid trèmul líquid, com una esgarrifança.
L’horitzó era llarguíssim i en profunditat. Sobre la ratlla corria un núvol fosc, com una faixa. Entre aquesta barra i l’horitzó hi havia una vaga clarícia groguenca, un color de rosa seca polvoritzada. En aquesta mar llunyana hi havia un galop d’ones que es perseguien tumultuoses; els escumalls queixalejaven l’horitzó; sovint, una onada emergia un moment sobre les altres, com el dors d’un cetaci. A ponent fumejaven brases. Impressió de solitud accentuada pel silenci de la mar –pel desplaçament del soroll a l’horitzó llunyà. En fer-se fosc, aquest silenci de l’aigua al fil de la platja us corprèn com si us trobéssiu en un ambient de misteri.
A primera hora del matí, fa de vegades tanta calor que es posa sobre l’aigua com una calitja de color grisenca. Aquestes boires caniculars sobre la mar en calma, ensabonada, es mantenen, de vegades, immòbils llarga estona. Fan veure estranys miratges. Però, si entra una mica de vent, la calitja s’aprima, s’esfilagarsa i es desfà en la vaguetat del cel i de la mar.
En el moment que la boira s’aprima es veu, com una aparició, una vela que passa, una gavina agitant les ales sobre l’aigua. La sorpresa és impressionant. És com si aquestes coses haguessin nascut de la mar.
La gavina, les gavines, cerclegen rotllos purs, tocant l’aigua amb un esquerdís del bec. Passen brunzents, xisclant, i s’arriba a sentir el picar de les ales. Deuen sentir un estremiment de plaer quan el desordre del plomall deixa entrar, fins a l’escalfor de la pell, el ruixim de l’aigua salada.
Quan entra el gregal, l’hora és clara i el matí radiant. L’aire és suau i les petites onades –ondulacions de joia– fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança tot naufraga en un enlluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color de carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fosc. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible de veure res clar. Fins les persones de la família fan una altra cara.
Aquest és un altre dels textos que, la primera vegada que el llegeixes, et causa una impressió agradable i penses: quina seguretat en les frases, quin domini de la llengua, quina precisió en els adjectius! etc. etc.
Això de: “els escumalls queixalejaven l’horitzó” o “la mar era d’un color de sembrat primerenc” et fa creure que la literatura catalana té una categoria comparable a qualsevol altra.
Fins diumenge!
I tant, Antoni! Per tot arreu hi ha Imatges i lèxic intraduïble si no es vol perdre part del sabor.
A mi m’agrada això de “El cel, desmoblat”, encara que potser, ja d’entrada, sigui molt més transplantable a d’altres llengües—i , per tant, automàticament internacional— que els exemples tan sonors, sensuals i exclusius que has destacat. Aquí, amb només un adjectiu, sense dubtes, efectes, ni tripijocs de contrastos, ens plantifica una imatge eloqüent com un cop de puny damunt la taula. Com en aquest cas, avui en tenim una carretada d’exemples de la precisió que dius.
Bon divendres a tothom.
[...] ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat.” [El quadern gris] “… homme libre, toujours tu chérira la mer…”, [...]
Coincideixo, Antoni i Florenci, amb les vostres observacions, hi coincideixo, és clar, però subratllant que, per mi, la grandesa de Pla és el control i el domini de la llengua, que demostra aquí i en tants altres passatges que hem comentat –recordo, per exemple, però l’exemple és insuficient, aquell “cotxer resumit” del 15 de maig, com penso també en aquesta pinzellada ràpida: “En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant –produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell.” (29 de juliol).
Imatges a part, no sé pas si Pla si tirava gaire de diccionaris de sinònims o repertoris semblants –això ho deuen saber els que han inventariat la biblioteca de casa seva–, però el cas és que, almenys fins als anys seixanta, en català el panorama era més aviat magre en aquest sentit. La primera gran diferència de Pla amb un escriptor qualsevol (escriptor català) és la immensa riquesa de recursos. Parla amb l’exactitud d’un pagès, però havent passat per una lectura que ell ha sabut triar i de la qual espigola l’estil, el model d’adjectivació, el to. La combinació que en resulta, això és el Pla que ens fa treure el barret.
La dificultat de traduir-lo a aquesta llengua o l’altra, això ja és cosa que s’ha d’anar veient en cada cas. Recordo a propòsit d’això que dieu el seu horror davant certes paraules que ell veia indissociables dels Jocs Florals, com ara “xamosa” (potser ho diu al mateix “Quadern gris”). El secret és la paraula? Potser. Més aviat és la combinació d’això amb allò. El resultat? Veure’ns aquí bocabadats intentant trobar-ne el misteri.
Totalment d’acord: la riquesa de mots, sobretot adjectivats, en l’escriptura de Pla és contundent.
Bon dissabte,
Riquesa i adequació, Maria Rosa. Per a mi la riquesa de lèxic i el domini tècnic per si sols no ho són tot. Molt sovint són emprats per qui els tenen per a amagar altre tipus de mancances molt més greus com la inexistència d’imaginació, personalitat en la observació, coses a dir, etc. En Pla sempre sembla que si no escriu el que té al cap, rebenta.
No se si us passa el mateix a vosaltres però a mi, cada vegada que en els seus texts hi trobo una paraula que no conec, m’emprenyo amb mi mateix per la meva ignorància, mentre que hi ha autors que quan hi passo pel mateix els engego a pastar fang i penso que els rucs són ells. En Pla sempre mira d’escollir la paraula, l’expressió o el to que ell creu més adient per a fer veure al lector el que vol comunicar i, si per a aquest fi li cal anar a cercar una paraula raríssima, no es talla i l’usa i gairebé sempre el lector té la sensació que aquella era la millor per aquella ocasió. No, en Pla evita com el verí l’ús del sinònim més rar perquè sí, només per pur exhibicionisme, però hi recorrerà si defineix amb més nitidesa que cap altre el que en aquell moment precís li calia descriure. I no és que ell no fos exhibicionista, presumptuós a més de tots els defectes —a part de virtuts, pobret— que li vulgueu penjar però precisament amb tot aquest bagatge humà tan divers, que diria ell, a veure qui és el maco d’escriure tan clar i català. Ho resumiria dient que en el cas d’en Pla la claretat ho és tot, fins hi tot si cal recòrrer a la paraula més obscura. Sembla una contradicció però en el seu cas no ho és. És pura saviesa.
En general, d’entrada, jo prefereixo la síntesi expressiva, i admiro els autors que aconsegueixen emocionar-me tot i quan s’acosten a la fredor gairebé clínica, de prospecte d’antibiòtics. Però en Pla és com una botiga que té de tot, a cada prestatge hi ha productes per a cada ocasió: descripcions, reflexions, divertiments, històries, amb fredor sintètica, amb barroquisme apassionat, com sigui! i sense perdre ni un bri de personalitat. Tothom sabrà que, t’enduguis el que t’enduguis, ho hauràs comprat a Can Pla i gairebé sempre t’escaurà d’allò més bé.
Perdó per la botifarra i bon dissabte.
Florenci,
feia temps que no havia llegit una explicació tan clara i tan ben feta del que és la literatura d’en Pla. Noi, et felicito. Penso guardar aquest comentari teu, perquè t’ha sortit rodó.
La comparació que fas quan dius que en Pla és com una botiga que té de tot, és exactíssima. Pots entrar a la botiga i triar i remenar i comprar, o no.
Gràcies Florenci.
Bon cap de setmana a tothom.
Ostres, Florenci. Que bé que l’has esmicolat, el contundent!
Sí, l’adequació és bàsica. Quan, a mesura que avanço en la lectura, sento que només aquest és el mot necessari i precís, aleshores esdevé: sentiment, emoció, evocació i, tot el que n’hagi estat capaç de provocar. ÉS LA MÀGIA DE LA LITERATURA QUE ENS COMPENSA DE LA REALITAT!
Jo, com l’Antoni, m’he quedat bocabadada amb la teva reflexió: la saviesa no només és als llibres de text!
Bon cap de setmana i, a seguir gaudint del Quadern,