Comentaris a: 8 d'agost de 1918

Per: Maria Rosa

Maria Rosa — Sun, 10 Aug 2008 08:29:41 +0000

Ostres, Florenci. Que bé que l’has esmicolat, el contundent!

Sí, l’adequació és bàsica. Quan, a mesura que avanço en la lectura, sento que només aquest és el mot necessari i precís, aleshores esdevé: sentiment, emoció, evocació i, tot el que n’hagi estat capaç de provocar. ÉS LA MÀGIA DE LA LITERATURA QUE ENS COMPENSA DE LA REALITAT!

Jo, com l’Antoni, m’he quedat bocabadada amb la teva reflexió: la saviesa no només és als llibres de text!

Bon cap de setmana i, a seguir gaudint del Quadern,

Per: Antoni

Antoni — Sat, 09 Aug 2008 13:22:32 +0000

Florenci,
feia temps que no havia llegit una explicació tan clara i tan ben feta del que és la literatura d’en Pla. Noi, et felicito. Penso guardar aquest comentari teu, perquè t’ha sortit rodó.
La comparació que fas quan dius que en Pla és com una botiga que té de tot, és exactíssima. Pots entrar a la botiga i triar i remenar i comprar, o no.
Gràcies Florenci.
Bon cap de setmana a tothom.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Sat, 09 Aug 2008 10:06:29 +0000

Riquesa i adequació, Maria Rosa. Per a mi la riquesa de lèxic i el domini tècnic per si sols no ho són tot. Molt sovint són emprats per qui els tenen per a amagar altre tipus de mancances molt més greus com la inexistència d’imaginació, personalitat en la observació, coses a dir, etc. En Pla sempre sembla que si no escriu el que té al cap, rebenta.
No se si us passa el mateix a vosaltres però a mi, cada vegada que en els seus texts hi trobo una paraula que no conec, m’emprenyo amb mi mateix per la meva ignorància, mentre que hi ha autors que quan hi passo pel mateix els engego a pastar fang i penso que els rucs són ells. En Pla sempre mira d’escollir la paraula, l’expressió o el to que ell creu més adient per a fer veure al lector el que vol comunicar i, si per a aquest fi li cal anar a cercar una paraula raríssima, no es talla i l’usa i gairebé sempre el lector té la sensació que aquella era la millor per aquella ocasió. No, en Pla evita com el verí l’ús del sinònim més rar perquè sí, només per pur exhibicionisme, però hi recorrerà si defineix amb més nitidesa que cap altre el que en aquell moment precís li calia descriure. I no és que ell no fos exhibicionista, presumptuós a més de tots els defectes —a part de virtuts, pobret— que li vulgueu penjar però precisament amb tot aquest bagatge humà tan divers, que diria ell, a veure qui és el maco d’escriure tan clar i català. Ho resumiria dient que en el cas d’en Pla la claretat ho és tot, fins hi tot si cal recòrrer a la paraula més obscura. Sembla una contradicció però en el seu cas no ho és. És pura saviesa.
En general, d’entrada, jo prefereixo la síntesi expressiva, i admiro els autors que aconsegueixen emocionar-me tot i quan s’acosten a la fredor gairebé clínica, de prospecte d’antibiòtics. Però en Pla és com una botiga que té de tot, a cada prestatge hi ha productes per a cada ocasió: descripcions, reflexions, divertiments, històries, amb fredor sintètica, amb barroquisme apassionat, com sigui! i sense perdre ni un bri de personalitat. Tothom sabrà que, t’enduguis el que t’enduguis, ho hauràs comprat a Can Pla i gairebé sempre t’escaurà d’allò més bé.
Perdó per la botifarra i bon dissabte.

Per: Maria Rosa

Maria Rosa — Sat, 09 Aug 2008 07:55:39 +0000

Totalment d’acord: la riquesa de mots, sobretot adjectivats, en l’escriptura de Pla és contundent.

Bon dissabte,

Per: Ramon Torrents

Ramon Torrents — Fri, 08 Aug 2008 12:02:32 +0000

Coincideixo, Antoni i Florenci, amb les vostres observacions, hi coincideixo, és clar, però subratllant que, per mi, la grandesa de Pla és el control i el domini de la llengua, que demostra aquí i en tants altres passatges que hem comentat –recordo, per exemple, però l’exemple és insuficient, aquell “cotxer resumit” del 15 de maig, com penso també en aquesta pinzellada ràpida: “En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant –produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell.” (29 de juliol).

Imatges a part, no sé pas si Pla si tirava gaire de diccionaris de sinònims o repertoris semblants –això ho deuen saber els que han inventariat la biblioteca de casa seva–, però el cas és que, almenys fins als anys seixanta, en català el panorama era més aviat magre en aquest sentit. La primera gran diferència de Pla amb un escriptor qualsevol (escriptor català) és la immensa riquesa de recursos. Parla amb l’exactitud d’un pagès, però havent passat per una lectura que ell ha sabut triar i de la qual espigola l’estil, el model d’adjectivació, el to. La combinació que en resulta, això és el Pla que ens fa treure el barret.

La dificultat de traduir-lo a aquesta llengua o l’altra, això ja és cosa que s’ha d’anar veient en cada cas. Recordo a propòsit d’això que dieu el seu horror davant certes paraules que ell veia indissociables dels Jocs Florals, com ara “xamosa” (potser ho diu al mateix “Quadern gris”). El secret és la paraula? Potser. Més aviat és la combinació d’això amb allò. El resultat? Veure’ns aquí bocabadats intentant trobar-ne el misteri.