9 de juliol de 1918

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures –en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta– de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que –si per atzar hi pensa– ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament.

Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort –en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple–, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em sobrepassen de quinze anys almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes –els diners, la sensualitat, el ventre– són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment, a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És a dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres que ens ocultem –puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el «Diari», que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. El solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s.d.v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

4 Respostes a “9 de juliol de 1918”

  1. Antoni escrigué:

    Pla continua amb la mateixa dèria d’ahir: el tema de la mort.

    Demà, 10 de juliol, s’escau l’aniversari del naixement de Salvador Espriu, que també va tractar el tema de la mort a tota la seva obra.
    Sobre aquest tema d’ahir i d’avui em plau copiar un fragment del llibre “Els escenaris de la memòria” de Josep M. Castellet.

    Una carta a Josep Pla

    De Josep M. Castellet a Josep Pla
    Sitges, 10 de setembre de 1986

    Molt apreciat senyor Pla,
    (…)
    …el tema que va torbar Espriu va ser una manifestació, del més pur i habitual materialisme de vostè, que no era res més que una constant de la seva vida i que, per confidències que m’han fet, va durar fins al mateix moment en què va perdre la lucidesa i va entrar en l’ineluctable túnel de la mort. No recordo ben bé la seva argumentació, però, en un moment donat, vostè i Espriu van entrar en conflicte sobre l’existència o no, en la condició humana, de l’esperit o de l’ànima. Vostè, dins els paràmetres més coneguts dels materialistes del segle XIX, va defensar la inexistència de qualsevol altra distinció, entre els homes i els animals, que no fos el volum del cervell. La mort, en conseqüència, era la interrupció d’un procés químic, fisiològic, com el de qualsevol animal, i aquí acabava tot. L’Espriu, que era un home intel·ligent però poc dialèctic, va defensar l’existència d’una característica peculiar humana, la qual formava part, certament, de la constitució biològica de l’home però que la trascendia. Precisament, la intel·ligència, els sentiments, la cultura, la tradició i la continuïtat de la societat venien donats per l’existència ineluctable de l’ànima. Tradueixo malament el fil argumental de l’Espriu, però en cap cas no va fer referència a la divinitat o a la religió. Tanmateix, Espriu creia en alguna mena de transcendència i vostè no. Malgrat que més tard vaig intentar explicar per escrit la complexitat i les raons espriuanes, jo em posava al costat de vostè. Hi havia un problema, l’ètic, el qual era com la frontera entre dues concepcions de l’home. Vostè va ser, com sempre, provocador i audaç. Miri -li va dir- l’home és un animal de la natura. Aquesta és destructiva, tumultuosa i bèstia. Per això la mort és natural i animal i no hi ha cap harmonia que regeixi el destí de l’home: està subjecte a l’arbitrarietat de la més primitiva naturalesa. Ara, si vostè considera que hi ha una especificitat espiritual o anímica humana, jaurà de convenir que l’ànima mor definitivament amb l’animal. Despullat de l’esperit, de l’ànima o de qualsevol bestiesa que vostè li vulgui infondre, tots dos se’n van al carall. Vostè ha vist morir un gos o un gat? És exactament igual que la nostra mort. Miri-ho amb deteniment: no hi ha res que ho faci diferent. Jo he vist morir vaques i cavalls quan era petit i vivia al Mas. Hi ha una mena d’esvaïment previ; després, un espasme més o menys fort. Aquí s’acaba tot: l’eternitat és el tros de terra on et colguen. No hi ha res més. Vostè, Espriu, sempre diu que tota la seva obra és una meditació de la mort. Li passa com al difunt Tolstoi a les acaballes de la vida, quan escrivia el “Diari” amb l’obsessió de la presència de la mort. Deixi-ho córrer: no diré que no sigui comprensible, però és una obsessió insuportable i inútil.”
    Era una discussió difícil i violenta, i es feia tard. Vostè parlava amb l’aplom i l’agressivitat que dóna l’alcohol, juntament amb un convenciment absolut del que deia. Espriu era poc precís en els seus arguments, tan poc demostrables racionalment. Tanmateix li va infiltrar un dubte: “¿No ha tingut algun altre sentiment, senyor Pla, quan se li ha mort un familiar o un amic molt pròxims?” Era una pregunta a primera vista ingènua, però colpidora, per la manera com va ser dita, amb aquella veueta mig trencada que el caracteritzava tan be. Jo no l’havia vist mai vacil·lar, a vostè. De sobte va callar i es va posar a plorar. No digué res més. L’hora tardana i la seva reacció ens van neguitejar a tots. Ens vam aixecar de taula. Algú es va oferir a acompanyar-lo. Vostè va dir que no hi havia millor companyia que la d’un taxista anònim. Se’n va anar sol. Ens vam quedar consternats mentre fèiem els comptes. L’Espriu estava pàl·lid mentre s’embolicava en un abric llarg i negre, com si fos un capellà. Alguns de nosaltres, els més joves, encara vam prendre una copa a la Rambla. Tot era vagament irreal.

    JOSEP M. CASTELLET
    Els escenaris de la memòria
    Edicions 62, 1988

  2. Anna Ramos escrigué:

    Bé no recordo que vaig comentar en aquest dia, però si que vaig agrair la teva aportació Antoni amb la transcripció d’aquesta carta.
    Avui dia dinou puc comentar que, aquí en Pla deixa anar la seva cuirassa quan li toquen la fibra sensible quan Espriu li fa una pregunta senzilla però culpidora i ell es posa a plorar i desitja marxar tot sol amb els seus pensaments.
    Parlar de la mort és díficil i més quan a la gran majoria l’hem tingut a l’abast de la mà. A mida que ens anem fent grans la vèiem molt més a prop i potser el que realment ens fa por és haver de marxar tot sols i no saber cap a on.
    La mort no té amics ni edat i per molt incomprensible que aquesta se’ns presenti ja la tenim marcada des del dia que naixem.
    Per l’educació que la gran majoria hem rebut sempre s’ha vestit de color negra, trista, i com un llençol mortuori que embolcalla de mica en mica tot aquest toll de vida que es va minvant quan aquesta mortalla ens embolica per cruspir-se el nostre últim alè.

    A les escoles és una assignatura pendent de ser tractada com quan es parla de l’amor. Dos mots lligats en el nostre cor. Un ens fa vibrar el cor i ens fa exaltar de passió fins arribar a encendre un foc que et pot tranportar a un gran desfici que t’encega de deliri.
    L’altre, ens bloqueja tot el rec sanguini, ens estronca tot el desig de viure i fa que el nostre pobre cor s’estanqui i atalli el curs del nostre últim alè.

  3. Ramon Torrents escrigué:

    El comentari que vaig escriure després de llegir el de l’Antoni sobre la carta (presumiblement una carta “pòstuma”, vull dir sense possibilitat que el destinatari la llegís, perquè la data és del 1986) d’Espriu a Pla.

    ———–

    Gràcies també, Antoni, d’haver transcrit la carta referint aquesta reunió Castellet – Espriu – Pla. No coneixia aquest llibre. El que explica en Castellet és un testimoni de les diferents cares d’en Pla, que, poc o molt, són les cares que tenim tots: una cara de cara enfora, i l’altra, la fonda, que no gosem ensenyar ni mirar-nos nosaltres mateixos. Recordo que, potser a les “Notes del capvesprol”, parla d’un intercanvi epistolar que va tenir amb en Maurici Serrahima en què la qüestió de fons era la sinceritat.
    Potser avui també seria oportú parlar de l’obsessió de Pla per la mort en aquell temps de la grip, que cada setmana tenien algun mort conegut.
    Però el que m’interessa ara és la sinceritat que de vegades té Pla, la sinceritat de la llàgrima de la carta que transcrius, que m’ha recordat el Pla vist des de l’altre cantó, per algú que l’estima. Copio també una carta, aquesta d’Alexandre Plana –en Plana ja va sortir el 7 de juny, a l’autoretrat, i ja tornarà a sortir…
    La carta ja se situa tota sola. La reprodueixo del llibre “El primer quadern gris”, facsímil editat per Xavier Pla.
    ———

    Ateneo Barcelonés
    Particular. 24 abril [1920]. A en Josep Pla

    Estimat amic:
    Si fossis un altre –més ben dit, si fossis d’una altra manera– m’hauria emprenyat amb tu per no haver tingut ni mitja hora ni cinc minuts en tot el diumenge per dir-me adéu. Com m’havies dit, vaig esperar-te la tarda i el vespre. Per complicada que sia una maleta i per obsessionant que fos aquesta fuga sentimental que et prengué a darrera hora, bé podies trobar els cinc minuts. En Pere, el teu germà, se’m queixa del mateix. Què hi farem, Pep, si ets com ets? Això són coses del Josep Pla net i pelat que fa l’ombra a l’altre Josep Pla, el que se n’ha anat a París per escriure. [...]
    He aprofitat les notes biogràfiques per a una introducció en la qual procuro imitar tot el que puc la teva manera (ex: «Un cel plujós que mastega la boira…».) Me sembla que’n quedaràs content. Hi faig el que puc per fer-te quedar bé.
    Un altre dia te parlaré del teu Diari íntim. T’agraeixo molt, però molt, que me n’hagis fet dipositari. L’he llegit tot de cap a baix, però l’haig de rellegir més d’una vegada. És el que em pensava. M’aclareix, però, moltes coses teves. Llàstima que no el seguissis. Amb to lo d’enguany, hi hauria coses ben interessants. Com s’estronca precisament pel temps que ens vàrem conèixer, això m’hi fa pensar. Vet aquí, Pep, que aviat farà un any que ens vàrem conèixer. Te’n recordes d’aquell vespre que en Millàs (bon poeta) va presentar-nos com si fóssim dos prohoms? Tu et tragueres el barret i digueres moltes vegades senyor Plana. No m’enredares del tot, no et pensis. En una racó dels ulls se’t coneixia que te’n foties una mica. Aviat farà un any!
    És tot això plegat el que ara fa que et trobi en falta més del que tu et penses. Llegint el diari m’imagino el que deus fer per París. Es per això que t’agraeixo aquest dipòsit del Diari. Hi han les converses que hauríem fet si ens haguéssim conegut abans. Com hauria rebut, jo, més d’una vegada, oi? Te’n parlaré, del Diari, un altre dia. A estones fa una mica de mal, però com m’agrada amb tot lo que hi ha de confús, de sincer i d’insincer, de contradictori, de clar! Admirable!
    Treballa força, Pla, treballa força.
    Escriu-me. Digue’m les teves primeres impressions de París. Enrecorda-te’n. Me diu en Junoy que demà surt la teva primera crònica. Com la llegiré!
    Lo de l’Ateneu, arreglat. Si et descuidares d’alguna altra cosa, digue-m’ho. Ja ho saps. No sé com dir-t’ho. Ja ho saps. Escriu-me quan te falti alguna cosa. Escriu-m’ho.
    Fins a la teva carta. I, en tant, una abraçada del teu amic

    ALEXANDRE PLANA

  4. Florenci Salesas escrigué:

    Doncs jo no vaig dir res perquè em vaig quedar mut. Avui, aprofitant que he pogut tornar a llegir la carta de l’Antoni (bé, no exactament) només diré que estic més content que un gínjol.
    Gràcies!

Fer un comentari