El vell carnisser Pagans, que és més vell que un camí i li cau una mica el llavi inferior sota un abundant, espès, bigoti de republicà federal, és fill de la Pera. De jovenet, estudià per capellà i té moltes nocions de llengua llatina. Després penjà els hàbits i resultà que era per a fer de carnisser que servia. Ja dins d’aquest ofici, es donà a les orgies del republicanisme –per utilitzar la frase de don Joan Manyé i Flaquer. Com a fill de la Pera, diu haver conegut diverses persones de la família Savalls: el senyor Josep, l’hereu de la casa; Xicu Savalls, el cabdill de la segona guerra civil, i altres individus d’aquesta sang.
Parlant del general explica un fet que pot ésser molt útil per als estudiosos de la política del país.
A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:
–I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?
–Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…
–Què vol dir que la guerra està acabada? ¿Que dormim?
–Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.
–Ja ho veig. Però…
–Però què? ¿Qui vols que faci la guerra després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes? Qui vols que la faci? Ja pots dir a tot arreu que això està llest…
.
Trobo Pere Poch al cafè, desvagat –vull dir no ocupat en cap partida de cartes. És un jugador pur, abstracte: li produeix tanta passió jugar granets de blat de moresc com peces de deu cèntims. Parlem de diverses coses. La conversa recau sobre Madrid. Em diu, amb la seva sonsònia habitual:
–A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor –paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot el servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus órdenes, señor; dígame, señor; ¿qué desea el señor?; A su disposición, señor; ¡buenas noches, señor!, etc.) que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern… És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi…
–Doncs aquí, amic Poch, passa un altre fenomen; es produeix exactament una situació a la inversa. És una paraula que no s’utilitza ni per medecina. La darrera vegada que l’he sentida fou a Llafranc. A Llafranc hi ha un bohemi, anomenat Canadell, que probablement no us és desconegut, que quan sent dringar un duro de plata sobre el marbre d’una taula diu indefectiblement, sarcàstic:
–Què mana, senyor?
Dues comparacions delicioses: “més vell que un camí” i “és una paraula (senyor) que no s’utilitza ni per medecina”.
Madrid: una ciutat superba, una Disneylàndia de la estupefacció fascinant. És com una espècie de Las Vegas del funcionariat, allà enmig, orgullosament lluny d’Europa, de tot, però amb avions que volen a tot arreu. Madrid, la ciutat a on sembla que tot comença i tot s’acaba —més enllà dels marges és el finis terrae— a on milions de persones en moviment constant t’ajuden a viure-la de mil maneres diferents, a resseguir estrictament tots els tòpics, allunar-te d’ells o inventar-ne de nous. Si vols, pot ser acollidora o agressiva, tot depèn de l’actitud de cadascú. Per les meves experiències puc assegurar que no hi ha cap altre lloc del món a on m’hi hagi sentit tractat amb més respecte. Però mai de senyor, això sí que no. O les coses han canviat molt des de 1918 o no encara no dec de tenir un aspecte prou mereixedor d’aquest tractament.
Bon dia tinguin senyores i senyors.
Al text d’avui la qüestió “dels diners” o (de la moneda) com deia en Pla, hi és molt present. Era un tema per a ell molt important.
Salvador Espriu també en parlava:
Trenta diners, a Sepharad,
són una grossa quantitat.
Et venc per ells, i fins per res,
no sols aquest despullat pres,
sinó la nostra dignitat,
el cel, els camps, les deus, el blat,
tot el país, de mar a mar,
llengües, costums, passat, futur,
el pensament, la llei, el fur.
És un bon preu, no et costa car.
Només pretenc de rosegar,
segur, tranquil, un tros de pa,
al sol, xau-xau, un os de gos.
Fes i desfés, com si no hi fos.
Vull aquest bri d’un curt present
de vell. Després, que bufi el vent.
Mort jo, i en creu el condemnat,
amb forta mà pren el ramat.
Aparentment brau o lleó,
mai no li tinguis gens de por:
llargs anys de neu han capolat
el poble meu de Sepharad.
Poema XX de Setmana Santa
Salvador Espriu
Perdoneu que, tot sovint, compari els textos de Pla i Espriu. És que penso que tenen punts de contacte: l’amor pel país, l’amor per la llengüa, el lirisme, el pas del temps, l’amor, la mort, etc.
Bon dia a tothom!
Antoni, no sé si és casual o premeditat, però justament el mot d’avui de Cada dia un mot ens remet a la Sefarad o Sepharad d’Espriu:
http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2127
Hi he afegit a baix un enllaç al teu comentari. Molt interessants aquestes comparacions; no te n’has d’excusar, al contrari!
Jordi, encara no he obert el correu i, per tant és casualitat, no ho dic per presumir, és que sovint, per una mania meva de fa anys, m’agrada anar a buscar comparacions d’altres autors.
Gràcies per tot, i per a tu i per a en Ramon Torrents (Xarxa de Mots) repeteixo la felicitació pel premi LLETRA.
M’ha agradat molt l’expressió de’n Florenci referida a Madrid: “Las Vegas del funcionariat”. Bravo!
En Pla tenia una certa obsesió pels funcionaris, i ho dic en el sentit més irònic. Com que, de fet, els autèntics mestres de la cultura funcionarial són els francesos – més concretament, París – Pla solia explicar una anècdota brillant, tot i que, probablement, sigui creada del no-res: en un restaurant, remarcable, del centre de París, les taules són plenes de gent sopant. Se sent una fressa considerable. De sobte, es fa un silenci tallant, respectuós. És degut a l’entrada d’un senyor, acompanyat de la seva dona. Un comensal li pregunta, ingènuament, al seu veím de taula: “Perdoni, qui és aquest senyor que ha entrat?” I l’interrogat, amb cara de sorpresa i a cau d’orella, li diu: “C’est un foncionaire…!”
Excuses: volia dir “fonctionnaire”…!!!
Ja no se sent gaire a la parla aquesta expressió tan fantàstica “¿que dormim?”, que és el títol d’un llibre de l’Enric Cassasses, on hi llegim la força imperativa que pot arribar a tenir segons la digui algú que la sàpiga dir i en el moment precís.
Casasses diu: “Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc” i aquest propòssit, enacara que no reconegut, és també el motor del Quadern gris