Acompanyo Bofill de Carreras (Gori) a Tamariu. Hi anem a peu, per la meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats. Bofill, que és home d’escopeta, és molt caminador. Per a viure bé en un poble –diu– s’ha de saber anar a passeig.
A Tamariu, hi trobem els amics, la gent de sempre: totes les fustes corcades i naufragades de Palafrugell i de la rodalia. La xusma de sempre. Hi ha també forasters. Ha aparegut un rus, home reservat i misantròpic que no diu mai res, malgrat ésser, segons diuen, poliglot, que ningú no sap qui és ni d’on ha vingut. El peó del correu és un castellà vell. Quan el posaren en el càrrec, li donaren una gorra nova amb una cinta metàl·lica, platejada, tot al voltant. Els àcids de la suor del seu front, però, han convertit la cinta en una mena de cuiro negre i plàstic. A l’estiu aquests homes tiren la xàvega; l’art, a l’hivern. Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti i quan ve el bon temps es dilaten i revifen. Viuen en un estat d’embriaguesa intermitent. Es disputen la simpatia de dues o tres dones, l’edat de les quals, sumada, fa més de dos segles. La mar és trista i humiliant, però els efectes d’aquesta humiliació els fa el mateix efecte que una droga dominadora i abjecta.
–Aquests homes –dic a Gori– tenen molt mala peça al teler…
–I jo també… i vós també! –em respon en forma d’exabrupte, fent una rialla que crepita.
–Vós viviu millor que aquesta gent…
–I ara! La felicitat és un punt determinat d’inconsciència.
Bofill té una secreta simpatia per l’espantosa llibertat de la vida d’aquesta gent. Són els seus amics. El diverteixen. Probablement els utilitza per a fer riallades olímpiques. És d’aquells homes que troben que la misèria és pintoresca.
Retorn més aviat fred i de poca amenitat. Ens dediquem a fer-nos compliments.
Això del passeig m’ha agradat Josep. Ara tenim parats per fer moltes més carreteres però es clar, traurien la feina a les grans multinacionals que després ens fan pagar per passar-hi.
Bon passeig!
Entradeta, la d’avui, de transició: per omplir el paper i prou. M’ha fet gràcia la frase que diu:
“Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti i quan ve el bon temps es dilaten i revifen.”
“La meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats”. L’economia política de Keynes en una ratlla.
Sorpren que en 1918 es parli d’olimpisme. Els últims jocs olímpics havien estat a stokolm en 1912, abans de la guerra europea. Em consta que Pla era molt poc esportista i es dificil de creure coneixia el concepte olimpisme (?)
“Per a viure bé en un poble –diu– s’ha de saber anar a passeig.” Al meu, la gent agafa el cotxe per anar al carrer del costat (i no serà que no n’hi hagin noses per a transitar!).
Ramon, jo crec que quan en Pla diu que utilitza aquells homes “per a fer riallades olímpiques”, és refereix a divines, estentòries, cleques monumentals. M’imagino que la cosa, en aquest cas, no deu de tenir res a veure amb el recent moviment de l’olimpisme —a més, tallat abruptament durant la guerra, com molt bé has puntualitzat— sinó que es tracta de fer una exageració de caràcter homèric, amb ressons dionisíacs, d’aquelles que tan li agraden al nostre amic.
A reveure.
…o de caràcter dionissíac, amb ressons homèrics, com més us agradi.
Bona nit Josep,
Avui només ens has deixat una pinzellada dels teus neguits, es clar com que a l’entrada anterior t’hi vas esplaiar i a l’altra et vas embriagar; avui toca descansar!
M’encanta la paraula “xàvega” no l’havia sentit mai i com és normal he hagut de buscar-la al diccionari. Estàs molt inspirat en el mar encara que jo no comparteixo amb tu quan em parles que la mar és trista i humiliant. Potser perquè sóc de secà i el teu mar no el puc veure gaire bé mai però quan ho faig em dóna pau i tranquil.litat i les seves onades em bressolen per somnis llunyants on amb la mirada perduda gaudeixo de la blavor de les seves aigües i amb el seu perfum de mar i sal m’embriaga tots els sentits.
PS: Vull agrair com ja ho ha fet el meu amic Florenci, l’entrevista amb el Sr. Pla, jo realment l’he escoltada dos cops i m’ha entusiasmat. Realment m’ha ajudat encara més a entendre aquest ser tant extraordinari i alhora me l’he pogut sentir més proper quan vull comentar els seus pensaments. Gràcies.
Avui tinc ganes de deixar una endevinalla.
“Quina és la cosa
immensament grandiosa
que passa pel forat d’una agulla,
i entra a l’aigua i no es mulla?”
Bona nit a tots.
Antoni, dices: “Entradeta, la d’avui, de transició: per omplir el paper i prou”.
No estoy de acuerdo. No perdamos la perspectiva. Es que estamos tan acostumbrados al magnífico nivel literario que nos ofrece el mestre prácticamente en todas sus planas que cuando nos encontramos con una entradilla breve, parece que nos sabe a poco. No confundamos la cantidad con la calidad. Ni perdamos el referente de lo que aporta la literatura actual, la que se publica de escritores vivos. Para encontrar una metáfora hemos de leernos 300 páginas, y eso con suerte, una suerte, claro, de metáfora trillada cuando no estúpida, claro. La que nos ofrece hoy el mestre es la de los amigos de Palafrugell como “fustes corcades i naufragades” (leños carcomidos y naufragados). ¡EXCELENTE! Y no hablemos, por ejemplo, del detalle que aporta el poder del sudor del cartero, ese ácido.
De los miles de páginas que he leído de Pla, sólo me he encontrado con un libro francamente malo: Nocturn de primavera. Y tal vez sea porque cayó en mis manos la versión que quiso Baltasar Porcel, no la que dejó como definitiva el mismo Pla.
Saludos.
Bon dia a tothom,
Les tres primeres línies del primer paràgraf del text d’ahir (Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes) m’han transportat a situacions de l’infantesa provocant tot un seguit de sensacions agradables i, quasi oblidades, que difícilment afloren sense forçar-les. Un dels elements primordials de la literatura: la connexió amb les sensacions!
Ana, no sóc gens intuïtiva amb les endevinalles, però faig un intent
¿És la llum?
A reveure,
Maria Rosa Juan
La nota d’avui, sant Antoni, no fa cap referència al sant del senyor Tonet, el pare, i això que el dia del sant era més celebrat que el de l’aniversari.
Ben d’acord amb l’Antonio, quan es refereix a les “fustes corcades”, que tant com la xusma –aquesta gent estranya que té mala peça al teler: el rus poliglot que no diu res, el peó del correu amb la gorra castigada pel temps i la suor, tots aquests personatges que es disputen l’amistat de dues o tres dones que fan més de dos segles–, potser també ser una al·lusió als fustots que solen divagar per aquestes entrades de mar i pels finals de les rieres.
També la referència a la “carretera meravellosa” de Linares (un enginyer de camins, crec recordar), en la lliçó de l’economia de Keynes que subratlla en J. Cardona i també anota l’Estrip…
Nota de transició, Antoni, potser sí, però carregada de coses i cosetes, apunts, no pas per omplir paper, si bé de vegades Pla sembla obsessionat per acabar la quartilla.
No sé si aquesta nota d’avui, que semblava intranscendent, suscitarà més comentaris. Jo crec que n’hem tret força suc.
Molt bé, Antonio, però jo segueixo pensant el que deia ahir. En la discrepància hi ha la riquesa de matisos, cadascú ho veu diferent i això porta a la discussió tan interessant que tots plegats tenim en aquest bloq.
En canvi estic d’acord amb tu pel que fa a “Nocturn de primavera”, és una novel·la molt dolenta, molt mal escrita, amb un argument caòtic.
Sobre l’endevinalla de la nostra amiga Anna, m’ha agradat, a més és poètica i tot, i com que no trobo cap resposta vàlida per part meva, m’afegeixo a la resposta que dóna la Maria Rosa: la llum!
Salut i bon cap de setmana!
L’endevinalla (que bonica) de l’Anna:
El sol. ;-)
Cal llegir la pàgina 533 del volum XXXVII de l’obra completa, en la qual tot parlant del Peloponés, desmitifica, sense sortir-se d’un cert rigor históric, irònicament l’origen del Jocs Olímpics.
Encara que admet “no saber res més sobre atletisme i esport”, afima que”els atletes d’avui són molt diferents dels d’Olímpia. Els d’avui van a fer-se una fortuna i a guanyar molts diners. Els que guanyaven a Olímpia rebien com a premi una branca d’olivera”.
Caram, per ser una entrada tan curta, déu n’hi do com s’ha embolicat la troca —tampoc gaire, a veure quin dia organitzem tots plegats una bona brega—, amb tot de focs creuats d’endevinalles, discrepàncies “antonines” i olimpismes de rialla o múscul.
Si no fos per la Maria, jo també encara li estaria donant voltes al forat de l’agulla. Tot serà que al final no sigui la llum…
A mi, Antoni, l’entrada d’avui m’ha satisfet força. Hi trobo la profunditat de sempre, amanida amb algunes imatges inesborrables —la gorra àcida, les corcamentes i tot allò que heu remarcat tan bé. Però m’ha agradat molt la teva determinació a defensar el teu criteri: tu digues que sí!
Oh, les Olimpíades! Torno a discrepar tant del mestre com de l’amic Ramon. Com abans, t’haig d’agrair que documentis tan bé una opinió molt interessant d’en Pla. Jo tinc un text per casa en el qual parla de futbol que també té molt de suc. Però, ai! Els atletes d’avui també tenen un premi simbòlic (les medalles) i les riqueses de propina també les les rebien moltes de les estrelles de l’antiguitat d’una manera, tot sovint, no gaire espiritual. Per no parlar de la xarlotada en que es convertiren a les acaballes de l’Imperi Romà, en les quals hi participaren alguns personatges força funestos.
Què poc que canvia el món, de fet…
Crec que de portar-se a terme correctament una clonació s’hauria d’intentar reconstruir un nou Josep Pla, doncs no tenen pèrdua cap de les seves frases, paraules i ingenis
.
Bon dia,
Renoi si que ha tingut acceptació l’endevinalla no m’ho esperava pas.
Maria Rosa, et felicito per ser la primera en encetar la resposta. Gràcies per participar. Has de pensar que te molt de mèrit ser la primera perquè ja veus que ha generat amb els homes. Dos d’ells no s’han trencat les banyes per donar una resposta alternativa i t’hanc copiat la teva. Ja veus, homes, i més homes. Sense les dones no saben anar enlloc!!! De totes maneres no ho has encertat.
Antoni i Florenci a vosaltres dos us posaré una carabassa molt, molt grans perquè teniu el cap com un carabassot. Sou molt trapelles. Amb els comentaris literaris que sempre ens deixeu no heu pogut fer anar les vostres neurones per contestar una cosa tant simple i heu còpiat l’èxamen. Esteut del tot supesos i no teniu repesca!!
Èric. Mira noi, ets l’únic home que et salves de la crema. Almenys fas anar el caparró. M’encanta el solet que ens has deixat perquè arrodoneix l’endevinalla. Gràcies per participar. Tens un 9 perquè t’has menjat una paraula.
La resposta era “raig de sol”.
L’endevinalla no està escollida a l’azar, te relació amb el meu comentari i tanmateix volia fer extensiva la seva resposta a tots vosaltres.Senzillament perquè en sentit figurat el sol amb el seu braç ens apropa els seus dites perquè nosaltres agafem l’escalfor de la seva energia en tots aquells moments que estem tristos, preocupats, estressats, enrabiats… i així ens tornem a reactivar .
Era una manera de canviar una mica l’orientació de l’entrada d’avui.
Gràcies a tots i bon cap de setmana.
Hola Anna:
Reclamo una carbassa més gran que la de l’Antoni perquè jo, per mandra, m’he copiat la resposta de l’Antoni que, al seu temps, s’ho va copiar de la Maria. Per tant, jo peco de doble mandra i triple error. Vull una carbassa més grossa!!! (es nota que vull fer una festassa a base de pastes de cabell d’àngel? he he he)
Felicitats a tu, Anna, per l’endivinalla i a l’Èric per encertar la resposta.
Au, bon diumenge a tothom.
i lo bé que m’ho paso llegint-vos!!!!
Amic Pla, qui devia ser aquell home rus?
Una mar humiliant… Que suggerent!
Estic d’acord amb pràcticament tot amb l’Antonio Gálvez: la metàfora de les fustes corcades és encertadíssima, i “Nocturn de primavera” és un desencert total.
Fins aviat