Se celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques –els paràsits i els insectes de les plantes– queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts –a l’Empordà n’hi ha molts– diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.
Entro un moment a la capella: el minúscul Sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.
Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.
Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença tot d’un plegat sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:
–El món és una olla…
–És clar que ho és! –diu Frigola amb una rialleta freda–. I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.
He buscat informació sobre aquesta processó de les cuques i m’he topat amb el diari online del rector de Palafrugell! (una lectura molt tafanera, per cert). També he trobat això:
http://www.elpunt.cat/canals/elpuntdefesta/article/2/5-societat/22367-quatre-cents-anys-de-tradicio.html Ho trobo molt curiós i el nom molt bonic.
Amb el tema Pla es mostra suaument humorístic i tendre a la vegada. El fragment és un exemple de com mantenir la flema usual i alhora deixar entreveure amor, que hom té inoculats un paisatge i una cultura a l’ADN. Aquesta línia mitja elegant, que ni embafa ni escarnia, sense caure en la superioritat pedant ni en llançar-se a ser un més del ramat, no és fàcil d’aconseguir. Talent natural, suposo.
Bon dimarts i bona lectura de premsa.
Caràm quina coincidència, menciona a un tal Lluís Medir que llença el diari, però es que ara l’actual alcalde del poble d’en Pla, Palafrugell, és diu precisament LLuis Medir, per més senyes. Diu en Plà que per molts segles l’unic insecticida ere l’aigua beneïda que llençava el capellà sobre els camps i en certa manera era veritat, però no menciona que el Vot de Vila de la Professó De Les Cuques significa una promesa en agraïment d’haver-se aturar la pèstilència (peste) per haver el poble resat a Sant Sebastià.
M’agrada, especialment, la contraposició entre la fe i l’eficàcia; i, a més, em plau l’enorme respecte que Pla va sentir, sempre, per les tradicions, una representació precisa de la cultura popular.
La fe, les ilusions, les emocions i els sentits són el motor de la vida. Però, esclar, s’han de fer passar pel sedàs del bon gust, evitar la pornografia i fer-se càrrec de les coses. Vet aquí, doncs que Pla advoqui pel seny.
M’entusiasma el to irònic que hi posa Pla amb tot això de la processó de les cuques. Fixem-nos que no diu que l’eficàcia de la benedicció és nul·la, sinó que ho suavitza dient “que l’eficàcia fos tan petita”.
En esta escena me causa admiracion el intercambio de analisis de la Vida que hacen los dos personajes, Medir y Frigola. La escena dura solo unos segundos, pero es muy intensa. Dos personas están interpretando el mundo entero: la primera lanza su juicio en forma de hipérbole “el món és una olla”, y se queda ahí, desilusionado y escéptico. El otro le espeta con una explicación palmaria. Si Frigola fuera de Cadiz le diría a Lluis: “carajote, si no te hicieras tantas ilusiones no se te caerían los palos del sombrajo encima”.
Saludos cordiales desde Sevilla. Con mi agradecimiento a los creadores de este blog.
Andres LUQUE RUIZ. Sevilla
Ara no recordo a quina data correspon l’entrada, però, aquest ja va ser un tema de debat: crear-se il·lusions, espectatives, gairebé sempre genera frustració -tal i com apunta amb la seva dita gaditana, l’Andrés. Clar que, qui se’n pot estar? D’altra banda, per avançar es necessari un objectiu…
Bon vespre,