Els amics. Tomàs Gallart torna de Barcelona amb una galta inflada. No puc dissimular la sorpresa. És un d’aquells homes que no em puc imaginar més que en plena salut –i això independentment de les circumstàncies, favorables o adverses, de la vida. El seu sentit de l’humor, de gra fort, molt sorollós, la seva sensibilitat per a copsar el grotesc, ho trobo molt vital. És un home alt, musculat, amb un moviment a les celles, molt viu. Em fa pensar en un home que fos sensible a l’ideal de Montaigne: «…viure a l’hostal, riure amb la nostra gent, morir entre els desconeguts».
Sovint, a la nit, passejo una hora o dues, amunt i avall del carrer del Sol, amb ell, sota les acàcies. És un dels pocs fabricants de Palafrugell capaç de tenir una conversa «gratuïta», és a dir, absolutament deslligada dels afers econòmics immediats. M’agrada d’escoltar-lo sobretot quan parla dels seus records d’estudiant a França i Anglaterra. Té sobretot un record –una mica idealitzat, potser– de Londres, agradabilíssim, exquisit. Si fóssim de la mateixa edat, però, potser no seríem tan amics. El tracte constant de les persones que tenen els mateixos records no té gaire amenitat.
Enric Frigola té estirabots estranys. És un lector constant de la Bíblia, sobretot de l’Antic Testament, i el seu fort, al cafè, consisteix a relatar d’una manera literal i un aire gris, fred, glacial, les –generalment– monstruositats que hi troba. Els contrastos que produeixen els deliris hebraics en la mentalitat de la gent d’avui són sorprenents, detonants. Però, després de les riallades que provoca la singularitat, la cosa queda una mica monòtona. Aquesta monotonia, no gosaria pas ningú contradir-la-hi, atesa la gràcia que fa a ell mateix.
–Vostè, Frigola –li digué un dia un capellà–, és un home molt collfred…
–No li ha pas d’estranyar –li respongué–. Deu ésser perquè jo he llegit més la Bíblia que vostè…
–Jo no l’he llegida mai, la Bíblia, ¿per qui m’ha pres…? Jo sóc dels de l’Evangeli…
–Veu, home, veu? –digué Frigola enriolat.
Com a professor a l’Escola d’idiomes, té com a llibre de text francès de lectura «Madame Bovary» de Flaubert. Una vegada Gori li’n preguntà la causa.
–És que no el consideres un gran escriptor, Flaubert? –li respongué.
–Sí, sí…
–Ah!
La farmàcia de Casabó, l’ha comprada l’apotecari Almeda, de Girona, tipus important, que s’afegeix intermitentment al nostre grup. És un home flac, d’un nas considerable, ros, molt miop, amb unes grans ulleres amb muntura d’or que li donen un aspecte d’home greu, atent i precís. Porta els cabells admirablement engomats, vesteix bé, la ratlla dels pantalons és sòlida i vertical. Cada nit els deu posar sota el matalàs, amb una cura femenina perquè li quedin aplomats com una cantonada. Porta un bigotet-raspall.
Usa constantment el diminutiu, sobretot quan parla amb persones de l’altre sexe. «Sobre el granet –diu a les seves clientes–, s’hi posarà aquesta pomadeta…» O «abans de dinar, prendrà aquest xaropet amb una culleradeta…». Acompanya l’emissió d’aquests diminutius amb inflexions de veu dolces, persuasives, absolutament acaronadores. Per desgràcia, la seva veu és una mica massa nasal i ha de fer un esforç notori per a no ensenyar l’orella de la seva persistent, sarcàstica brometa. Moltes vegades reïx a dissimular, i així hi ha molta gent, impressionada per la seva afectuositat, que el consideren un ingenu i hi ha senyoretes que se’l figuren vestit de criatura, amb uns pantalonets curts i marinera.
En el tracte entre amics resulta un cínic glacial i, com que és gironí –i un gironí ranci–, encara resulta més fred. És un gran conreador, lúcid i sistemàtic, de l’adulteri per amor, perquè la seva idea fonamental és que aplicar una qualsevol forma de comptabilitat als sentiments és una falta de delicadesa. Un sentiment –diu– pagat encara que només sigui amb costelles a la brasa ja no és un sentiment. Així, el seu estat natural és el viure enmig de combinacions adulterines, sempre gratuïtes i de vegades pesades i complicadíssimes i de vegades desagradables, perquè ha rebut més d’un cop de bastó sec –cops que no han traslluït, perquè té comprada la discreció de vigilants nocturns i serenos. En fi: un pur idealista. És gairebé segur que, més que la possessió de les dones, li interessa d’infligir una molèstia als marits. Un dia que al cafè es parlava de la seva gran tenacitat i paciència en aquesta classe d’afers, digué amb la seva habitual, nasal, afectuositat lleugerament vidriòlica:
–Però ¿és que hi pot haver res més bonic que aquestes cosetes?
Amics i amigues,
L’arribada de comentaris indesitjats en aquest blog és aclaparadora i constant. Eliminar-los i evitar que passin a l’índex és una de les servituds del manteniment normal.
Avui, netejant aquesta brutícia, s’han esborrat incomprensiblement els missatges de quinze dies: els més recents que llegeixo són del 3 de juliol.
En la mesura que els tingueu o recordeu, agrairem que els vulgueu tornar a fer públics, perquè l’ideal seria que constessin escrits pels seus autors. També intentarem rescatar el que es pugui, i almenys els últims, d’Antoni, Jaume Santacana, Anna Ramos, Carme, Estrip… i potser algun altre els podríem restituir.
Ajudeu-nos a reconstruir aquesta “memòria de lectura” i vulgueu disculpar l’accident.
Bona nit Ramon,
Ostres, jo no és que no vulgui col.laborar però és que transcric directament el meu comentari i ho faig de manera espontània seguint el que en aquell moment em dicta el cor.
Et planyo per la tasca que t’ha tocat fer i suposo que en aquests moments estàs súper, súper emprenyat. Per part meva no et sàpiga greu si hi ha algún escrit que s’ha esborrat, jo crec que no te’l podré transcriure perquè hi deixo essència pura.
No et preocupis perquè jo continuaré deixant els meus pensaments i encara que hi hagi gent que vulgui embrutar aquest bloc, pensa que sempre tindràs gent que des del principi hem cregut en aquest projecte i no deixarem de participar-hi.
Gràcies Ramón per la teva tasca i jo t’ajudo a alleugerir una mica aquesta motxilla moltes vegades carregada de grans preocupacions.
Que tinguis una bona nit.
Amic Ramon,
subscric tot el que diu l’Anna, jo també improviso sobre la marxa i amb una mica de memòria intentaré tornar a fer els comentaris.
“Ànimus” i endavant, que tot se solucionarà!
Bon dia,
Jo no hi escric habitualment, però el segueixo com a lector.
Jo també administro llocs web i sé de que parles. Per això, l’únic que em queda fer és animar-te a que segueixis fent la feina tant bé com la fas i tranquil, perquè una esborrada és el mínim que et pot passar quan fas aquesta tasca.
Ànims!
D’entrada, m’agradaria que disculpessin la meva entrada en aquesta mena de tertúlia tan agradable. Des del primer dia, me’n vaig enamorar. He seguit, d’altra banda – meticulosament – tots els comentaris. Felicitats a tots: crec que són d’una alçada considerable. Ben escrits i ben argumentats. Poca broma!
He tingut la gran sort, en aquesta vida, de conèixer de molt a prop a Josep Pla. Cap fatxenderia. Em penso que “ens” consideràvem (mútuament, per tant) amics, malgrat l’enorme diferència d’edat. Va passar molts dies – en diverses ocasions – vivint a casa meva; vaig poder viatjar molt al seu costat; vam sopar plegats en infinitat d’ocasions…
Simplement, volia felicitat, de tot cor, a les ments brillants, que han ideat aquesta història del blog del “Quadern gris”: opino, sincerament que, com a “cosa”, és del millor que es deu haver fet en aquest país en molts i molt anys. Gràcies, de debó!
Ara, que ja m’he presentat – i si no us fa res – em pendré la llicència, alguna vegada, d’afegirme, discretament, als vostres intel.ligents comentaris.
Jaume Santacana
Salutacions, Sr. Santacana, pel vostre primer comentari. Per mi serà un plaer llegir les vostres aportacions sobre la vida i l’obra de Josep Pla.
La tertúlia de Pla amb els seus amics, el tema d’avui, em fa pensar en com han canviat les coses: ara “tertuliem” per internet per mitjà d’un blog.
Bona nit, Ramón Torrents, Antoni, Pau Plana i molt especialment al Jaume Santacana.
Ostres, Jaume, per a mi és una agradable sorpresa poder parlar amb algú que personalment ha compartit moltes coses amb En Josep Pla.
Per l’edat dedueixo que ets una persona amb moltes coses per explicar i personalment a mi m’encantaria que participessis activament en aquest bloc, per mi seria molt important.
Com molt has pogut haver comprovat les meves intervencions bàsicament es concentren en parlar directament amb ell. M’imagino que el tinc al davant i li explico tot allò que tinc ganes de dir-li perquè m’hi sento molt de gust. El problema és que parlar amb primera persona amb una persona morta no ho havia fet mai però és la única manera que tinc d’aproximació perquè a mi em floreixin tots aquests sentiments que deixo escrits.
M’ha ajudat moltissim que el Sr. Torrents hi deixés el link de l’entrevista que se li va fer. Sentir la seva veu, la seva mirada, el seu somriure, la seva presència física; tot plegat una barreja de sensacions molt personals que m’han fet estimar aquest ésser humà tant especial quan jo realment no el coneixia de res.
Aquesta és una experiència personal molt gratificant perquè la gran majoria de vegades no pots compartir amb el teu entorn aquest luxe de poesia, sensibilitat, amor i desig per les coses més senzilles que se’ns presenten al davant.
Personalment, seria un plaer, ja que dius que segueixes els comentaris, que participessis en els meus comentaris i que em diguessis que en pensaria realment en aquell moment del que jo li comento al Josep perquè ell no em pot respondre i ja que tu has tingut la gran sort de conviure amb una gran persona que per mi puc dir que, en aquests moments ja forma part del meu món.
Em dóna la impressió que tu també ets una persona molt entranyable i encara que suposo que ens portem uns quants anys, a mi m’encanta escoltar i aprenc moltíssim de les persones que amb els anys han acumulat saviesa.
Per tant sense saber qui ets en aquests moments et dono una forta abraçada i gràcies per donar-te a conèixer.
Bon cap de setmana a tots!
Senyor Santacana, personalment llegiré amb gran plaer qualsevol aportació que pugueu fer, la qual sempre tindrà molt més fonament que res del que jo pugui dir.
Moltíssimes gràcies pel privilegi de compartir pàgina.
una de dues,
o el senyor santacana té 189 anys, o és encara més fatxenda del que afirma.
poca broma!
Hi hagué un Josep Pla, oboista i compositor que visqué per l’època que dieu vós. Crec, amb tots els respectes, que us equivoqueu de personatge. Aquest Josep Pla d’aquí se n’anà el 1981, per tant el senyor Santacana el conegué, sens dubte.
Jo, en canvi, si que el vaig conèixer l’oboista. Fins i tot puc afirmar que era parent meu (el meu segon cognom és Pla) pel juny faré 234 anys i puc afirmar que al llarg de la meva llarga vida he vist coses molt estranyes, com aquesta d’avui, per exemple. Però és clar, si m’afectessin com quan tenia només 150 anys…
De fet, el meu cas és molt curiós: Quan era jove, sempre saltava i no em podia estar de replicar-ho tot, fisn i tot la més insignificant bestiesa. Després, quan vaig arribar a fer-ne 100, vaig passar una temporada de saviesa tranquila i pensava “ja s’ho faran”, mentre jo callava. Però més tard, un cop passat la ratlla dels 200, com que m’havorria, torno a respondre a tothom. És fomut d’estar callat tant de temps! Ja ho veu com són les coses. Quan vós arribeu a la meva edat ho podrà comprovar.
Bon dia retrospectu tingueu.