29 de maig de 1918

Compareix a la tertúlia del cafè la silueta del nostre estimat amic Pere Poch, i tots estem molt contents de tornar-lo a veure. Arriba de Santiago de Compostel·la on segueix estudis universitaris –d’apotecari, concretament. El dia vint de maig degué examinar-se. I ara ha vingut a passar l’estiu. Això, però, són suposicions meves.

–Hi ha bones impressions, estimat Pere? –que jo li pregunto.

–No hi ha pas novetats apreciables… Tot està igual! –respon amb la seva veu opaca i modesta.

–Ja ho entenc… –remata Gori amb una falsa seriositat encarcarada–. Sembla que era ahir…

–Exactament…! –diu Poch fent un gest vague amb el braç com si assenyalés un horitzó incert.

El nostre amic deu tenir, ara, trenta-cinc anys. Deu fer gairebé vint anys que estudia la carrera de farmacèutic. Des del primer moment se li entravessà una assignatura que té per nom «Técnica física y farmacéutica». Es tracta, sembla, d’una assignatura endimoniada, que consisteix a descriure, de memòria, els aparells que utilitza, en les seves manipulacions, la farmacopea: els alambins, els tupins, les importants aixetes. Aquests aparells són complicats. N’hi ha prou amb haver anat de tertúlia, alguna vegada, a la rebotiga d’una farmàcia per a saber-ho. Són aquells aparells que s’entreveuen en les ombres del primer «Faust» de Goethe. ¿Qui seria capaç de mantenir a la memòria la descripció precisa i científica d’una aixeta? Només de pensar-hi fa horror. Una aixeta és el que l’home ha creat de més contrari a una Venus –¿i serà mai possible de descriure una Venus? Convertits en assignatura, aquests atuells són realment malèfics.

Ara bé: la seva descripció ha estat l’obstacle insuperable que Poch ha trobat en el camí de la seva vida. Reiteradament suspès de Técnica a la Universitat de Barcelona –d’una tècnica que els mecànics més incultes dominen per intuïció, espontàniament–, ha tractat de trobar, en altres ambients, una escletxa. Així, ha peregrinat per tots els centres doctes de la Península. Ha peregrinat infructuosament. Ha demostrat, reiterades vegades, ésser capaç de portar una farmàcia com el primer. Però no hi ha hagut manera d’aprovar la famosa Técnica. Això ha creat en ell un complex d’inferioritat, de timidesa i de ressentiment. En virtut d’aquest complex, Poch, que ha estat sempre reaci a llevar-se de matí, quan arriba el dia de l’examen es troba absolutament impossibilitat de saltar del llit. Una pressió còsmica fortíssima el manté entre els llençols. Pensar en la paraula Técnica i sentir, inerts, tots els ressorts que produeixen la verticalitat li és el mateix. I així els anys li han anat passant, flotants com una esperança incerta, ni figa ni raïm.

Hi ha qui sosté que Poch és un abúlic i un considerable cul de cafè. És exacte des d’un cert punt de vista. En termes generals, més aviat el trobo d’una tenacitat fortíssima. Ara mateix té un aire fatigat i musti. Venir de Santiago de Compostel·la en tren, probablement en tercera, vol una autèntica vocació. Se li nota un aclaparament ferroviari molt dens.

Físicament, el nas no l’acompanya gaire. El té xafat d’un cantó i molt sortit de l’altre –com el tap mal entrat en el coll d’una ampolla. Però aquest nas notòriament improvisat i fracassat contribueix que tothom el trobi molt simpàtic. En general, els homes considerats lleigs són els qui es troben més simpàtics. Així es queda més bé. La llàstima, només, és la tendència que té els diumenges a posar-se un barret verd, una ala baixa i l’altra alçada i unes sabates de color, gairebé vermelles. Sobre el color terrós, gris-pardal, modest, per no dir mediocre, de la seva pell, aquestes petulàncies detonen una mica. Així, aquest home, que conviu, des de fa tants anys, en centres doctíssims, sembla, els dies de festa, un recalcitrant sarauista. Els diumenges, perd. És un home per a cada dia –per dir-ho ràpidament.

Com gairebé totes les persones dominades pel complex de la timidesa, és molt susceptible. Qualsevol pressentiment equívoc el vexa –sovint sense haver-hi fonament. Si se l’amoixa –encara que sigui insincerament– se li produeix molta satisfacció. Davant de l’elogi no té resistència. És capaç de copsar de la confiteria dels compliments els més lleus matisos –encara que aquests matisos siguin purament verbals i la pastisseria merament química. Avui deia al cafè:

–La meva família dóna gust. És una família tan discreta i tan enraonada que no m’han preguntat si m’havia examinat, ni tan sols si Santiago de Compostel·la és bonic… M’han rebut com si hagués marxat de casa aquest matí…

Poch ha dit tot això notòriament satisfet. Tot li serà sempre perdonat per la raó de l’afer de la Técnica. Potser convé que hi hagi una diferència entre els poetes i els xofers. De tota manera, l’efecte que aquestes coses ens han fet a tots ha estat d’una indefinible tristesa.

Quan –més aviat que de costum– la tertúlia s’ha acabat i ens hem acomiadat a la porta del cafè, hem vist el nostre amic enfilar el carrer del Clos, sens dubte cap al bordell. L’hem vist travessar la llum d’un fanal amb un aire indescriptiblement llòbrec, aclaparat, les mans a la butxaca, el barret enfonsat, caminant flàccidament.

10 Respostes a “29 de maig de 1918”

  1. J. Cardona escrigué:

    Sembla que sóc el primer a disparar avui, jugo amb avantatge a Anglaterra anem una hora abans. Ens apropem a les crítiques despiadades de Pla a la universitat. Surten “poetes o xofers” de les acadèmies? Em sembla que tan ahir com avui surten més xofers :-). Coses de la “tècnica”. L’apunt d’avui és un cant magnífic als inadaptats a les estretors universitàries, els que coneixen la filosofia però no dominen la metodologia i queden empantanegats en les matèries àrides i inútils. Un homenatge als Pere Poch que els que hem conegut a les terribles aules universitàries hispàniques!

  2. Ramon Erra escrigué:

    Josep, voldria saber fer servir la ironia amb tanta destresa com vos. També voldria ser capaç de fer un retrat -de qui sigui- amb aquesta precisió imaginativa, amb aquesta gràcia, a tot color. D’aquesta postal d’avui, em quedo, però, amb el detall de quan dieu que Poch “els diumenges, perd.”

  3. Antoni escrigué:

    En el retrat d’avui del seu amic Pere Poch, Pla ens diu que ha tornat de la Universitat de Santiago de Compostela on s’ha examinat. Jo em pregunto, si el mes de març va tancar la Universitat de Barcelona a causa de la grip, com pot ser que la de Santiago estigués oberta fins ara, mes de maig, i amb exàmens i tot? ¿És que només va afectar la grip a Barcelona? Suposo que la grip devia afectar a tot Espanya i part d’Europa. No sé, no ho entenc. Els historiadors que hi diguin la seva opinió.

  4. Lluís escrigué:

    Que bó l’article d’avui!

    Quant a la diferència de dates de la grip, jo crec que el propi Pla ens dona la pista: va arribar en tren, probablement en tercera, que ja se sap que produeix un aclaparament ferroviari molt dens.

    Tinc altres hipòtesis: la grip de 1918, dita “espanyola” a les Europes i anomenada “mal de moda” pel meu sogre que va néixer el 1917 a un llogarret de Leon i hi va perdre dos germanets i altra família, podia trigar a arribar a Galícia uns quants mesos.

    I tampoc no sembla segur que en Pere Poch s’assabentés de si estava obert o tancat el “preguntoiro” amb la poca afició que tenia a llevar-se de matí.

    Jo vaig fer la pregunta de si en Josep Pla era profeta o si era cosa de la “correcció i augment” de les successives edicions del Quadern Gris que pronostiqués amb tanta precisi’o que el règim comunista generaria cues. Però veig que ningú no m’ho sap aclarir.

  5. Enric escrigué:

    Recordo que quan vaig començar a estudiar la carrera d’enginyeria, eren els temps del “Naranjito”, de seguida va arribar a les meves oïdes al cas del Martínez, que portava 10 anys per aprovar l’assignatura de Càlcul Infinitesimal. Aquesta matèria era l’os de primer que tombava a la meitat de cada convocatòria.

    En un primer moment em pensava que era una exageració, però en alguna ocasió em vaig creuar amb el famós Martínez. Era un xicotet menut, pàl·lid, amb un breu bigotet i que parlava amb parsimònia inalterada que et feia inversemblant que tingués la voluntat d’insistir per obtenir l’aprovat en Càlcul.

    El repte que representà aquesta assignatura, acompanyat de la dedicació que hi vaig posar junt a les explicacions del professor, un jove barbut amb ulleretes a lo John Lennon i, també cal dir-ho, un xic de sort va fer que fos l’única assignatura que aproves al Juny!!!

  6. estrip escrigué:

    Època d’exàmens, quina fatiga. I un viatge en tren tant llarg, quina moral. Bé s’ho val, una estona al bordell, però digues-li Josep, que es tregui el barret aquest, d’una ala amunt i una altra avall, quan hi entri.

  7. Florenci Salesas escrigué:

    Curiosa manera de fer passar una pena, la que gasten els senyors de la vostra època. Per cert, com s’ho feien les senyores? És clar que llavors no ho tenien fàcil per a estudiar. Decididament, ha plogut molt des de llavors, encara que jo encara voldria que hi plogués més: sóc insaciable de pluja i canvis. Bé, rectifico, de segons quina pluja i segons quins canvis.
    Ara, això de que en Pere Poch s’encarrili —sens dubte, dieu— cap al bordell “caminant flàccidament”, tampoc fa presagiar res de bo en el tema que haurà de tractar d’aquí no res. Si es pensa aquesta idea és la millor per a fer augmentar el que ara se’n diu l’autoestima, crec que tal com es troba avui, tan “tècnicament” derrotat, s’equivoca de molt, sincerament.
    La vida és dura, sí.

  8. Ramon Erra escrigué:

    En contra dels meus costums, faré un comentari a un comentari. Salesas, encara ric amb el que acabo de llegir!

  9. Florenci Salesas escrigué:

    Benvinguda sigui la interacció Ramon. I si a més hem rigut, molt millor!
    Gràcies i bona tarda.

  10. La asignatura hueso de mi etapa universitaria se llamaba así: Historia de la Lengua.

    Recuerdos inquietos.

Fer un comentari