Justificació

Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió
Enllaços
Crèdits
Cercador



Inici




La Miscel·lània Fabra

per Joan Sales

Quaderns de l'exili, núm. 18, gener — marÁ 1946


AQUESTA MISCEL·LÀNIA HAVIA D'APARÈIXER EN OCASIÓ DEL 70è ANIVERSARI del nostre mestre Pompeu Fabra, o sigui el 1938. Les circumstàncies ho van fer impossible; però en Joan Coromines, que havia arreplegat els materials, no ha parat fins a donar-la a l'estampa, en terra estrangera i enmig de dificultats sense fi, mancat d'ajut oficial de tota mena. Esforç i abnegació que donen idea de l'afecte que duu al vell mestre, a hores d'ara ja gairebé octogenari. Només això ja daria un altíssim valor moral a la Miscel·lània, volum de 404 pàgs. de text i viii d'Advertiment, en paper modest, però d'una tipografia impecable.

Tanmateix, a més d'aquest valor sentimental, la Miscel·lània en presenta un altre de científic molt remarcable. És un recull de treballs, alguns d'ells únics, sobre temes de filologia catalana. El que ens ha fet més impressió és el del propi Joan Coromines: Noms de lloc catalans d'origen germànic. Apartant-se de les vaguetats i de les hipòtesis de fantasia que, per desgràcia, són tan freqüents encara en aquest ram de les ciències literàries, en Coromines ordena la marxa de les seves deduccions d'acord amb una lògica cenyidíssima i sempre partint d'una premissa perfectament demostrada gràcies a una abundosa prova documental. Arriba així a establir d'una manera molt satisfactòria l'etimologia germànica d'una sèrie de noms de lloc tinguts molts d'ells fins ara per romànics. ¿Cal deduir-ne que la immigració germànica va ser forta en el nostre país? "En matèria de conclusions històriques —diu en Coromines—, no ens deixem portar a l'error, tantes vegades comès, de confondre la nacionalitat dels noms amb la dels individus que els duien, deduint de l'abundor de l'onomàstica la importància de la colonització germànica en el nostre país. La de posar-se un nom visigòtic o franc fou una moda que moltíssims hispanoromans seguiren, atrets pel prestigi de la noblesa d'entroncament teutònic. Però d'aquest primer treball i dels estudis que el completin no pot deixar de deduir-se que aquest prestigi en certs moments fou grandíssim, i abassegadora la moda; que entre nosaltres hi contribuïren tant els francs com els visigots; i que si els noms d'aquesta procedència, extraordinàriament nombrosos en els Pirineus i bastant freqüents encara fins a la línia Barcelona-Lleida, esdevenen rars d'ací cap al Sud, no és perquè en les comarques de Migjorn la moda no vagi existir, sinó perquè allí la dominació sarraïna i la Reconquesta alteraren i replasmaren a fons la toponímia... Finalment, quan pugui completar aquests estudis amb els paral·lels sobre la toponímia romana, cristiana i aràbiga, el tant per cent de totes elles format per noms de lloc d'origen personal, força més gros que en altres parts de la Romània, farà ressaltar poderosament com un tret comú als homes de totes les civilitzacions que han passat pels nostres límits, la tendència de mirar la terra abans que tot en funció de l'home, com a susceptible de conreu, d'habitació o de propietat." D'aquesta manera en Coromines, després d'haver demostrat que era capaç de dur el seu estudi amb la minúcia tècnica més escrupolosa, ens demostra que sap treure'n conseqüències d'abast general amb gran amplitud d'esperit i perspicàcia; fent-nos veure al mateix temps com les investigacions etimològiques, que de vegades en altres mans no són gran cosa més que petites curiositats, en les seves poden abocar una viva llum sobre problemes interessantíssims per a la història del país i de la mentalitat de la raça que l'habita.

Sense tenir l'empenta del d'en Coromines, els altres treballs es llegeixen tots amb interès. A subratllar sobretot la participació dels diversos Països de Llengua Catalana: el Rosselló hi és representat per Carles Grandó amb un Vocabulari rossellonès força extens; el Pallars Sobirà per R. Violant i Simorra (La Terminologia sobre l'individu en el Flamisell, molt completa); el País Valencià, el més ben representat de tots, per F. Mateu i Llopis (Nòmina dels sarraïns de les Muntanyes del Coll de Rates, del Regne de València, en l'any 1409), Carles Salvador (Vocabulari de Benassal [Maestrat]), Lluís P. Flores (Vocabulari Valencià de l'Art de la Navegació i de la Construcció Naval), G. Renat i Ferrís (Les e tòniques del Valencià) i M. Sanchis Guarner (Folklore geogràfic de la comarca d'Alcoi). En canvi, no hi ha cap representant balear, cosa que, és de doldre.

Ja que la Miscel·lània Fabra ens ha dat ocasió de parlar de coses de filologia catalana, voldríem dir quatre mots a propòsit d'una nota molt extensa que ens dedica el senyor Joan Oliver, des de la revista Germanor, a propòsit de L'Atlàntida de la Col·lecció Catalònia. Aquesta Atlàntida va sortir amb l'ortografia i la morfologia modernitzades per nosaltres, perquè així ens ho va demanar l'impressor Avelí Artís; la dita modernització, la vam fer d'una manera mecànica —és un treball molt senzill, que pot fer qualsevol persona una mica versada en gramàtica catalana moderna i clàssica, i que per tant conegui l'equivalència entre les formes i grafies clàssiques i les modernes—; i sense disposar de res, ni tansols d'un diccionari català qualsevol, sense altre original a la vista que un exemplar d'una edició popular qualsevol del famós poema. La vam haver de fer a més amb presses extraordinàries, sense poder compulsar degudament les proves amb aquell únic original que teníem a mà. Ho havíem fet creient que sortiria sense el nostre nom; però a última hora, quan ja estava tot tirat menys el primer plec (que es va tirar el darrer), l'Avelí Artís ens va demanar amb insistència que hi poséssim una nota signada, com a garantia que la modernització de grafies i formes s'havia fet amb compte, i per fer content aquell impressor hi vam accedir. El treball, doncs, no té de cap manera la importància que li dóna el periodista senyor Oliver. Dut a terme en les condicions esmentades, van sortir una sèrie d'errors; el senyor Oliver n'acusa uns quants i sentim haver-li de dir que ens ha descobert el Mediterrani, ja que amb les meves deixebles del curs de català que té lloc a Coyoacán ens entretenim precisament els dissabtes a la tarda a estudiar l'Atlàntida, i de passada m'ajuden a espigolar les errades d'aquesta edició estampada sota el meu compte, i he de fer constar que elles me n'han trobat moltes més, i sobretot de més substancioses, que el senyor Oliver. Així, a la pàg. 10, vers 3, diu: "amb més coratge lluita" i ha de dir rema; a la pàg. 20, vers 20: "terrible Pirineu" ha de dir horrible; a la pàg. 60, vers 5: "Ton regne" ha de dir tot (aquesta és l'única que vam ser a temps de salvar, en una nota, abans que sortís el volum); a la mateixa pàg., darrer vers: "sepulcre i braç" ha de dir bres, etc. Un cop fet constar això, sentim haver de fer pública la nostra sospita que el senyor Oliver no sap ni borrall, no ja de filologia, sinó de gramàtica elemental. Ja és suspecte que trobi ampul·losa l'expressió gramàtica històrica, perquè aquesta expressió està tan consagrada per l'ús de les universitats com la de geometria analítica o geografia comparada. Després, sembla que ignora el que vol dir morfologia, ja que s'estranya que jo no hagués canviat hermosa per bella, o bé ou per sent. Es penós haver d'explicar a un senyor que escriu per al públic que entre hermós i formós no hi ha més que una diferència de forma (són dues formes de la mateixa paraula), però que hermós i bell són dues paraules distintes; així mateix, ou podria canviar-se per oeix, altra forma del mateix mot; però mai per sent, que és un altre mot. Això, en un país civilitzat, ho sap qualsevol estudiant de liceu.

També resulta molt pintoresca la idea de l'esmentat periodista que la modernització de l'ortografia i la morfologia s'hauria de fer "en qualsevol edició de Verdaguer, sigui o no sigui de caràcter popular." El bonhome no cau que tota edició modernitzada serà per això mateix popular, encara que l'estampin en paper del Japó i amb tinta de la Xina; ja que tota persona realment versada en literatura vol llegir les obres tal i com les van escriure els seus autors.

Com que no ofereix cap atractiu entretenir-se a discutir veritables asenades, deixo estar per avui el bonhome Oliver, tot aconsellant-li que, si vol escriure d'aquestes coses, es llegeixi almenys abans algun manual de gramàtica.

Quaderns de l'exili, núm. 18 — gener març 1946