Josep Vergés i Josep Pla al mas de Llofriu

Conèixer el país és conèixer en Pla

per Josep Vergés
editor de Josep Pla

Avui, 23 d'abril 2001



Josep Pla era un home molt estrany. Ara mateix encara ens preguntem com era i per què va tenir tant de prestigi i ens adonem del que Catalunya, i Espanya, deuen a Pla. Era un home molt complex i difícil de catalogar com escriptor i periodista. Per això avui quan preguntem qui era en una data tan significativa com són els vint anys de la seva mort, el primer que constantem és que és importantíssim. Era un home de dues llengües, perquè tant va escriure en català com en castellà. Com l'hem de catalogar, doncs, com un periodista o un escriptor i en català o en castellà? Recordant-lo és inevitable pensar tot el que li deu la llengua castellana i la catalana. Així i tot, fa deu anys va passar pràcticament desapercebut l'aniversari de la seva mort. Per què? Possiblement perquè es tracta d'un escriptor que pertany a dues literatures i potser cap d'aquestes el va saber reivindicar com es mereixia.

Per tenir novament un personatge com Josep Pla, avui dia ens faltaria la claredat política que va tenir Francesc Cambó, que en aquell moment va ajudar-lo. Sense Cambó no es pot comprendre l'escriptor empordanès. Quan un noi comença a fer-se conèixer, tot sol no pot fer res. En canvi, Josep Pla va tenir la sort de viure una època en què era possible la generositat i no l'interès immediat.

En Pla no hauria estat res sense la Lliga i en Francesc Cambó. Jo mateix vaig ser un dels joves que Francesc Cambó va acollir en mecenatge, petit o gran. Durant un temps, aquest país va tenir la sort de comptar amb aquest mecenatge que va permetre tirar endavant molts projectes culturals i periodístics, entre els quals Josep Pla va ser un dels beneficiats.

Tots dos érem de Palafrugell, encara que ell era més gran i gairebé no ens tractàvem. Una de les anècdotes més divertides que em va explicar és que li deia, al barber del poble: "Si calles et donaré propina". De jove, Josep Pla ja era un personatge molt especial. Després de la guerra vaig poder iniciar Destino com una revista escrita en castellà però pensada totalment en català. El meu criteri sempre va ser el mateix: mai dir mentides.

Quan em vaig trobar Pla al passeig de Gràcia, en plena Guerra Mundial, em va preguntar què feia. "Faig una revista. Sortim cada setmana". "Quant pagues?" "Pago poc, perquè no puc pagar més, però puntualment". "Bé, de totes maneres provaré d'escriure alguna cosa per a vosaltres". Em va enviar un article molt bonic sobre el País Basc, sobre la vall de Baztan, i després va estar molt de temps sense enviar res. Pràcticament nosaltres anàvem sortint a Destino amb penes i treballs, però sortíem, i no hi pensàvem gaire que en Pla pogués escriure-hi. Però una de les seves germanes, la Maria, que vivia a Barcelona, em va dir: "Vés a veure'l que ara no es troba bé i segur que li agradarà que el visitis". "Vols dir que no el molestaré anant a veure un home tan important?" Vaig anar al Mas de Llofriu i i com dos bons palafrugellencs, ens vam passar tota l'estona parlant del que diuen, va passar que érem dos homes de Palafrugell, que quan es troben estan pendents del que diu la gent del poble, tal com l'escriptor empordanès ha recollit en les nombroses anècdotes rurals en la seva obra. En Pla estava decaigut i em va demanar: "Què puc fer per a tu?" "Doncs mira, fes un article cada setmana de tema lliure. Pots estar segur que te'l publicarem". Des d'aquella segona trobada va començar a escriure un article cada setmana i no va fallar mai. Els articles m'arribaven pel recader, a través d'en Facundo de Palafrugell, que els recollia al mas i els portava al despatx. Al sobre hi havia els encàrrecs -el preu a pagar-li-, i que jo donava al recader. Costava molt llegir els seus articles perquè tenia la lletra molt petita i aprofitava tot l'espai. Com més gran es feia, més difícil era llegir els seus treballs literaris i els linotipistes no el volien agafar. Vaig contractar una noia dedicada a transcriure els articles. Sempre sortia una paraula que jo ajudava a interpretar. Va escriure cada setmana fins que em vaig vendre Destino.

Josep Pla ha fet una obra que tothom entén. Era partidari de sortir fora, de voltar, per això molts dels seus articles de Destino són datats a l'estranger.

Ara se'n parla més d'en Pla que fa deu anys perquè hi ha una mica de sentit de culpa d'haver-lo deixat caure. Per conèìxer el país s'ha de conèixer en Pla. Jo sempre vaig creure en ell i per això he publicat els 43 volums de l'Obra Completa. Però, els lectors, què opineu? Us serveix com a instrument literari? Jo crec que sí. Mireu Quadern Gris, traduït al castellà per Dionisio Ridruejo i editat a Marsella com Le Cahier Gris. En alemany s'ha publicat Die Autobusreise i en italià L'isola de Sardegna. En català ho tenim tot, tal com volia Josep Pla. És un escriptor tan important que els altres no som res.

Josep Vergés Matas

Editor i amic de Josep Pla


Avui, 23 d'abril 2001






Comentaris a la mort de Josep Vergés (5-VII-2001). La Vanguardia

Oriol Pi de Cabanyes: El editor Vergés





Tornar a l'índex

A l'índex