Llanterna màgica

Quatre paraules

Els autors de llibres acostumen a usar aquest esgraó portical per justificar els seus defectes i per cantar en forma sàviament atenuada la palinòdia dels seus mèrits. No puc pas dedicar-me, ara com ara, a tan voluptuoses activitats. Potser no m’escauria. Va fer massa faltes de gramàtica –diran probablement els escribes de l’esdevenidor– perquè hom pugui veure en l’obra d’aquest autor un decidit propòsit de trencar les oracions del pròxim. Mentrestant, ara que ens vaga, cal parlar d’altres coses.

La crítica catalana és d’una amabilitat lleugera i deliciosa. Per obtenir els honors de la crònica són necessàries unes condicions que fent un petit esforç tothom pot arribar a posseir. L’autor estimat –poeta de volada o fort prosista– es decideix a llançar un llibre. Quan arriba aquesta hora de compromís, el crític infla quatre adjectius que fan enrojolar a tothom que els llegeix i surt del pas barroerament. Hom afirma, hom nega, hom insinua, hom toca tots els timbals. Es produeix una apoteosi monosil·làbica dominada per la veu de més buf. És rar de trobar un home que gosi dir el perquè al seu entendre tal llibre és bo i tal altre és mancat. Si això dura indefinidament, mirarem de convertir un moviment literari que ben endegat podria produir resultats importants, en un ball de companys aprovat i àdhuc beneit per l’autoritat eclesiàstica, però perfectament inofensiu. Els autors i el públic en general tenen dret d’exigir de les persones que tenen la professió de jutjar els seus esforços que s’expliquin suficientment. En un règim de rigorositat, jo seria probablement el primer que rebria. No hi fa res. Val més, si és necessari, plegar el ram que arribar, sobre les enganyadores il·lusions alienes, a glòria nacional de segon ordre.

No hi ha dubte que el meu llibre Coses Vistes provocà un moviment de curiositat que seria difícil d’emmarcar en la justíssima generalització anterior. Vaig ésser molt felicitat. Per què, però, hom depassà la mesura de l’elogi? Per què hi ha tanta gent que em vol mal? Els elogis envelleixen massa, i si hom no té una decidida vocació per la fumisteria, costen molt de portar. Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.

Sobre aquesta massa general d’entusiasme no em fou pas difícil, però, de remarcar un petit nucli de dissidents condicionals. El que no podem acceptar del vostre llibre –digueren sense fer compliments– són les paraulotes tosques, ordinàries i silvestres que conté. Aquesta terminologia ens demostra que el seu autor és un esperit que es complau en la contemplació d’espectacles innobles i en el rebaixament de les virtuts humanes. Llevat d’això, l’obra està bé, ens agrada, etc., etc.

Aquestes reserves em feren pensar en un mot de l’immortal Garibaldi que la seva època posà en vers perquè es conservés millor.

Garibaldi, cet héros plein de charme,
Disait un jour à la princese Gelie,
Le trou du c… de la marquise de Parme
Ne manque pas d’un certain cramoisi.¹

Em cal declarar, fet aquest curt parèntesi històric, que les persones que llegiran aquest llibre hi trobaran, relativament als defectes del primer, una positiva predisposició a l’esmena. Si per atzar hi remarquen alguna reminiscència de gust dubtós, poden passar-la per alt, fent els ulls grossos, amb l’esperança que el meu llibre pròxim els satisfarà completament.

A assenyalar, encara, una altra variant de dissidència condicional: els que pretenen que donades les meves –diuen ells– facultats em podria perfectament dedicar a un gènere de treballs més elevat. Aquests honorables senyors demanen una novel·la Una novel·la? Qui, més que jo, té tantes ganes de fer-la? El paternalisme difús que hi ha darrera d’aquestes insinuacions és certament d’agrair; si haig de parlar, però, amb franquesa, diré que aquest retinctinc ha esdevingut, a la meva orella, una  mica enfadós.

El cos d’una novel·la requereix temps i calma per donar-hi voltes, per fer la composició i sobretot per tirar papers al foc. Les condicions més avantatjoses de què avui puc disposar han escurçat de molt el termini de la novel·la; així i tot no puc pas dir que sigui una cosa de demà a la tarda. El periodisme deixa només de tant en tant petites tongades de temps lliure. És un ofici que demana prodigalitat i dilapidació. El periodista és un nàufrag professional. Es necessita molta vanitat per vetllar més estona que la indispensable.

Aquest llibre, com el primer, es composa d’una gran part d’escrits inèdits i de treballs periodístics convenientment entonats. Quan hom s’ha donat en cos i ànima a un ofici i ha respectat les seves lleis, una tendència d’amor propi –si voleu convencional– el porta a respectar els esforços que hom ha pogut dissimular discretament. Aquesta mateixa honradesa m’obliga a posar en guàrdia a tothom davant dels trucs, els plagis, els paranys i el vesc enganyador que contenen les meves obres.

Josep Pla

Londres (1926)

——————

El carrer estret

Després de parlar, durant tants anys, del que és i el que no és una novel·la, s’ha arribat a tenir d’aquell gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que «El carrer Estret» podrà ésser considerada una novel·la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls.

L’espill –bellíssima paraula!– em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé: com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, “El carrer Estret” no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, i menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és –més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línia de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

————————

El pagès i el seu món

Quatre paraules a la primera edició

Aquest llibre proposa una modesta investigació. El nostre país ha estat explorat, amb gran profit, des de diversos, bàsics punts de vista. En el període de recobrament del seu esperit, període que no està acabat, ni de bon tros, sinó en els seus sòlids inicis, s’han produït aportacions considerables en diversos aspectes; en la lingüística, en l’arqueologia, en la història i en general en tots els aspectes sobre els quals ha estat possible projectar el mètode i el gust de l’erudició. Hi ha hagut, en canvi, una visible atonia i molta timidesa davant de l’aparició de formes humanes vives. Cert; els novel·listes descriuen éssers vivents, escenes de la vida real, aspectes de l’existència. Però els novel·listes parlen de persones concretes i úniques; de Pere, de Pau o de Berenguera. Cerquen més la singularitat que les característiques genèriques.

Malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes, que jo sàpiga, han estat explorats. Quan, en el moment d’elaborar aquest llibre, vaig tractar de fer-me amb el que sobre els pagesos, genèricament parlant, hi havia escrit, vaig tenir la sorpresa de constatar que no hi havia res, que el terreny era verge.

Això convertí en francament arriscada la meva pretensió d’escriure un paper sobre els pagesos. Si malgrat aquest primer entrebanc vaig persistir fou perquè, en el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies. Em semblà que fer un llibre sobre els pagesos era com parlar de la família. El meu cognom patern –Pla– és el d’una família que ha viscut sense interrupció en una masia isolada d’una parròquia de l’Empordà Petit durant segles. La presència d’aquesta família en aquest lloc determinat està assenyalada l’any mateix de la creació dels Arxius Parroquials, els quals fou ordenat d’obrir per una ordre del Concili de Trento. Tinc la impressió d’haver estat el primer propietari d’aquesta masia, en el curs de moltes generacions, que no ha llaurat físicament la terra. Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.

No sóc pas, però, un trànsfuga desnaturalitzat, sinó més aviat melangiós i enyoradís. Malgrat les meves llargues absències de la terra, no he perdut mai totalment el seu contacte. El que em pot fer perdonar aquesta temptativa és l’aire profund de família que jo tinc amb els pagesos, un aire que, malgrat totes les aparences, és real i positiu i constitueix la meva manera d’ésser.

La investigació que proposa aquest llibre és preliminar i elemental; és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors, més aguts i preparats, elaborin l’obra que doni la volta als pagesos –obra que un franc tirador, malalt i fatigat, com aquest seu servidor, no podria, en cap cas, proposar-se de fer.

La meva intenció és, doncs, simplement aquesta: presentar un primer contacte amb els pagesos, a través d’un viatge a peu per un paisatge real, encara que indeterminat, del país. Un viatge relativament còmode, curt de quilòmetres i de dies, amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant –almenys tal com em sembla que és–, tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades. Si a vostès els plau, començarem el viatge de seguida. Si no els plau, què hi farem? Haurem d’esperar una altra lluna, per dir-ho com els pagesos.

Mas Pla, Palafrugell, 1952

——————

Les illes

De jove –en realitat l’atracció m’ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se’m manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l’encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s’entén. En l’arrel d’aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s’hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s’hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d’illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d’aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s’hi projecta el vent del sud i s’hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser– em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s’ha de saber fer –i sobretot saber fer bé– és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d’una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d’utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L’experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l’obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m’agraden. M’agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són més acostades a la terra no són d’accés normal perquè s’ha de travessar un espai d’aigua –o, ara, d’aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d’Artà. A les altres illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster –fora d’algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se’n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes –generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l’insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure’s a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L’isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d’una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L’única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui’m: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s’han d’agafar com són i acceptar-ne l’hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d’un somni que no s’ha realitzat.

J. P.

————————————————————————

.

Vegeu també, per exemple, els pròlegs de

• Cadaqués
• Retrats de passaport
• Notes del capvesprol

1. Le cramoisi est un pigment correspondant à une couleur rouge foncé éclatant, tirant sur le violet car combiné avec du bleu, ce qui le rend proche du pourpre. [↩]

Aquesta entrada s'ha publicat el 28-01-2011 a les 0:01 i arxivada en 1926, 1951-1960, 1961-1970, Literatura, Obra pròpia, Paisatges, Societat. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.