El retrat també conté aquesta observació que n’Eduard subratlla: “El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà”. Encara ho és, ens hem de demanar?

Quan a la televisió veig que hi ha un concurs de sardanes i que els balladors salten i fan les seves cabrioles com figuretes d’una mecànica prodigiosa, fins i tot amb una certa ànima, penso si no hem arribat a la museïtzació de tot, si no som una mena de Perpinyà, on tants cotxes porten les quatre barres però no és pas fàcil sentir una conversa normal en català –i al costat de Perpinyà podríem posar potser València o Barcelona, amb tantes iniciatives de nom català, però de contingut no català… D’altra banda, llegint qualsevol diari, veiem matisacions supèrflues d’un sentit semblant i que ens conviden a pensar en provincià, com ara “burgesia catalana”. De quina burgesia hauríem de parlar a Catalunya, si no és de la del país? Això pensant que encara hi ha alguna burgesia vinculada al país.

Amb els apunts sobre les llengües franques, quina finesa d’observació! Quina grandesa!

Com dius, Eduard, amb les teves acotacions tan denses, la normalització potser ha estat una medecina necessària, però d’efectes secundaris letals. El que val i el que compta és viure plenament, i si som catalans, viure en català. Fora d’això, tot són entreteniments per salvar la cara, però potser ni políticament acceptables. Què ens pot empènyer a viure plenament?

Del comentari de l’Helena, és clar que tota creació artística conté artifici, aprenentatge i provatures, una certa escola. L’espurna de vivacitat d’en Maragall és que no segueix el cànon floralesc establert, que també contenia el seu artifici, però un artifici fals i enganyós, carregat de pols i de guix. Dit intuïtivament, era una poesia provincial feta per viure en un marc provincial. És el que Maragall no va fer.

Avui la poesia de Maragall es pot continuar llegint sense esforç i crec que ens emociona perquè fa ressonar coses que continuem sentint, coses que no canvien.

“Davant les dificultats naturals d’escriure en una llengua no fixada, notòriament incòmoda, ni tansols es queixa”: justament això li fa d’esperó, igual com ho fa la mètrica i el ritme quan crees un poema, tot buscant la paraula exacta, l’expressió més bella.

L’autor de la “Teoria de la paraula viva”, si no recordo malament, no podia pensar d’altra manera respecte la llengua de com ho feu, segons Pla, posant per davant el món interior.

‘La insuficiència de l’instrument literari no tingué per a Maragall ni la més petita importància’

‘Era possible d’imaginar … que el català esdevingués un instrument de cultura?’

‘El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà’

‘La llengua, en el seu plantejament general, s’ha mantingut gràcies a les famílies i a una part de l’Església’

[els jocs florals] ‘El fet de donar premis … a les persones que escrivien la seva llengua demostra només una cosa: l’estat de decadència a què hom havia arribat’

‘Maragall escriu sense cap esforç, de la manera més natural del món, sense el més mínim intent de demostrar que fa una cosa inusitada, singular, patriòtica, d’una importància de sacrifici’

‘Maragall escriu el llenguatge que ell enraona amb una normalitat perfecta. Aquest llenguatge és corromput i desordenat i no té cap fixesa. Li és igual’

… ‘Ara que la llengua ha estat refinada, ordenada i precisada, Maragall continua essent el primer poeta del segle –de diversos segles’

‘En la poesia de Maragall … no hi ha cap element castellà’

‘Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramáticas, libres de academias’

Quan quasi tothom afirma que la preservació del català passa per continuar amb el procés normalitzador, racionalitzador, que no està gaire lluny ja de fer morir d’èxit (i d’avorriment, i de mediocritat) la nostra llengua, llegir el pensament d’en Maragall en boca d’en Pla no alterarà res d’això, és clar, però potser ens donarà intuïció d’error fatal i una possibilitat de redreçament.