Jo diria que, més que avergonyir-se d’escriure sobre la cuina, el que sembla que no agrada a Pla és que que el cataloguin d’escriptor de cuina, d’especialista gastronòmic, de llepafils i sibarita. La cuina, per ell, no és més que una manifestació de la cultura, una forma d’expressió de la manera de ser i de viure.

És el que crec entendre quan desmunta el tòpic que la cuina empordanesa és bona pel lligam de veïnatge que li atribueixen amb la francesa. Negar-ho és un encert.

Més que parlar de semblances amb la cuina francesa, el que haurien hagut de fer els que van posar en circulació aquesta petita fal·làcia és observar les diferències de la cuina de l’Empordà amb les cuines aragonesa o castellana, per exemple; segons ells, per una simple qüestió de fronteres administratives, aquestes cuines devien ser més pròximes a la catalana i, per tant, també a l’empordanesa. L’equívoc, no pot tenir aquest origen?

Aquí hi ha més tiberi planià.

“Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa al món, si no és a base de l’observació i de la calma”: com en qualsevol art, cal temps i contrast, ja que les persones no som pas déus.

Sobre el contrast entre carn i peix de la cuina revolucionària, sempre es tracta dell mateix: només se solen contrastar els elements que pertanyen al mateix pla moral, sigui en art, sigui en la vida. Però la cuina de mar i muntanya pot arribar a ser bona.

També, quan manifesta que ell només és crític de cuina, que mai n’ha fet, diu una frase de les antològiques de Pla: “El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància”, tal i com se sol considerar l’elegància, la màxima senzillesa amb un toc de sofisticació. No sé pas com s’avergonyia d’escriure sobre cuina amb el bé que ho fa.