Sense dubtar gens de la pronúncia «sivella» que l’amic Josep Valls assegura que era la pròpia de Josep Pla, comprovo ara que el Diccionari Català-Valencià-Balear inclou la variant «xivella», que situa a l’Empordà, i penso si no és possible que el Pla jove (del temps del Quadern gris) tingués aquesta forma en el seu vocabulari i que, més gran, l’hagués regularitzada a la «sivella» convencional.

Responc en nom de l’associació Xarxa de Mots, promotora d’aquest blog i del que vam obrir fa 10 anys, el 2008, i us agraeixo aquesta afinada observació, tant com la reproducció del text que vam titular «Una autoentrevista dels anys finals» en el blog Quadern de notes vistes.

El bloQG del 2008-2009 reproduïa el que es tenia per original del Quadern gris, amb totes les esmenes que vam creure oportunes després de confrontar les edicions clàssiques i les remarques que altres observadors ens vam aconsellar d’introduir-hi, procurant per-ho sempre amb un prudent bon sentit.

En aquesta nova versió d’internet ens hem basat en l’edició del professor Narcís Garolera (editada el 1912 per la mateixa editorial Destino, explicada i justificada per ell mateix), i encara hi hem esmenat algun error tipogràfic no observat en la correcció de proves d’impremta.

La «xivella» que hi detecteu en comptes de l’habitual «sivella» ha de ser, doncs, un d’aquests errors tipogràfics, en aquest cas inadvertit per nosaltres, qüestió que, tanmateix, procurarem aclarir amb el Sr. Garolera, sempre que ell encara pugui consultar els originals de Pla.

Agraïm novament la vostra col·laboració!

Ramon Torrents
Xarxa de Mots

Nota
M’he permès traslladar el vostre comentari, que vau fer el 6 de setembre, al 15 de setembre, data de la narració sobre Girona.

La referència a la tia Lluïsa, com a “soltera i piadosa”, és segurament perquè a les dones que no els agrada el sexe tradicionalment se les anomena santes. Més encara: “amb referència a les coses immediates era una personalitat aberrant”, per alguna cosa es va quedar soltera, i és que no devia tenir pas pressa! La manera com es mira tots els aparadors, que es relacionaria amb això, sense arribar a comprar res, s’assemblaria a quan llegeixes tants de poemes seguits que al final, com amb els perfums, no aprecies el valor de cap.

Això de “vaig comprendre que el to patètic no era pas el meu gènere”. Diria que el sentit de l’humor en Pla ho és molt més, començant per aquesta mateixa frase, o quan diu “el paper somniat -lleugerament violaci- per escriure cartes d’amor a les vídues inassequibles i recalcitrants”.

Aquest passatge s’ha de transcriure sencer: “Per justificar-se d’aquest fet hagué de dir les primeres mentides importants de la seva vida. Les digué tan bé, amb tant d’aplom i d’impassibilitat, que donà la impressió de saber mentir com un professional —vull dir com una persona de quaranta anys”. Els quaranta anys són l’edat en què em sembla que Pla, en una boutade segurament, deia que una persona havia de deixar de llegir novel·les, és curiós. En canvi la cita anterior contrasta amb “En realitat, però, tan inconscient i fàcil havia estat la insinceritat com l’enrojolament. A disset anys els sentiments són vius, el seu mecanisme es dispara amb una gran rapidesa”. És una mica convencional en això, es pot ser sincer també als quaranta… i es poden llegir novel·les!

És graciós quan parla del complex sistema de classificació racional dins els calaixets de la botiga, fa pensar en la Classificació Decimal Universal que es fa servir en les biblioteques.