Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida és dit! Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com de dir les coses, el problema és de tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

«L’Atlàntida», el «Canigó» són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan se sobrepassa el nivell normal d’animalitat –quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric –l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

.

Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo –posem per cas– tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.

Només hi deu haver –em sembla– dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.

El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.

Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la mínima quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:

–S’han de fer parts iguals, parts iguals…

S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:

–Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…

I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:

–La punyeta, parts iguals, la punyeta…!

És clar que aquest és un sistema de passar l’estona com qualsevol altre, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles, val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.

Enric Frigola diu, al cafè:

–Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.

La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.

No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent –té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.

Sento que Gori diu al cafè:

–La música, la música…! ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit, la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí i resultà que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…

Surto al carrer a prendre una mica la fresca.

No em canso de llegir els «Assaigs» de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.

Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per a comprendre-les, em digué:

–A vós, us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. Vejam si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…

A la cantonada del carrer, hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove, havent vist morir els seus fills i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. La considerem dedicada –com a l’Edat Mitjana– a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància, tot hi és esbatanat i obert i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.

I aquests són els meus veïns –en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home per treballar en grup de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel fons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món –en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar –de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’entrellat. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte –s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertiren en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país –no hi havia cap altre mètode– en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals; poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien gens de capacitat ni cap procediment per a resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar –administrativa, per dir-ho així. En els col·legis –almenys en el que vaig freqüentar– no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra –i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi, hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistia la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte –que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat, sense saber ben bé el que feia.

—————

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu –sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra a l’hort, en surt, puja a dalt i en baixa, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla –sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense fer la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert.

————–

La tia Lluïsa (la Lluïseta) quan parla de religió –és el seu fort– retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

–La religió té unes cosetes…! –diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

—-

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat –per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure –segons ha dit– una senyoreta.

Desagradable –penso– aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrera. Voldria, voldria… Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

–¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara li ho diré: me’n vaig a dormir…

–Sembla que us en vanteu, d’ésser pobre…? –diu Gori amb un inici d’indignació molt visible.

–És clar. No crec pas haver perdut el temps…

–Ja us en faig paga… ¿Considereu que hi ha alguna raó per a trobar interessant la pobresa? Si em dieu que sí, us diré que sou un deplorable insensat…! –fa Gori, arborat, donant un cop de puny a la taula, els ulls vermells, notòriament desencaixat per la vinassa del sopar.

Després paga la consumició i, sense donar la bona nit, surt al carrer. A la taula quedem una mica sorpresos. Coromina està blanc com la paret.

–Coromina té raó! –diu Enric Frigola amb la seva habitual barreja de timidesa i de fredor. Frigola és un propietari que ha viscut als Estats Units. És professor d’idiomes a l’Escola de la vila. Afegeix:

–Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l’única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d’aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure’n un profit, malament… El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l’adulació –en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat–, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l’adulació és saber escoltar d’una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l’atzagaiada d’aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements –si és que hom en té algun– s’han de saber dissimular en el seu punt –sense caure, però, en l’extrem d’accentuar massa la pròpia estupidesa…

Frigola parla molt de pressa, amb una mica de tremolor a les mans, sense, però, fer el menor gest, ruboritzat, com si es donés vergonya de parlar –una rialleta sarcàstica glaçada a la cara.

–L’art d’escoltar –continua dient– es comprèn, és terriblement fatigós i paga realment la pena de tenir una renda per estalviar-se d’haver de practicar-lo. Al meu entendre, la forma més concreta i agradable de la independència és poder viure sense necessitat d’escoltar ningú. Els homes molt forts, d’una gran aptitud biològica, no solen escoltar mai ningú. Aquests homes fan, realment, un gran efecte. Es llencen a fer les coses a cegues, sense rumiar, comptant només amb els seus instints, amb els seus personalíssims càlculs desproveïts de claredat, sense fer mai cas de l’altra gent. A l’Antic Testament, els personatges grossos, forts, potents, actuen sense la menor previsió, sense ombra de prudència, moguts pel remolí impetuós del seu temperament. És impressionant la quantitat d’inconsciència i de follia que entra en la producció de les accions humanes tingudes per importants…

Pausa –que s’allarga. A la taula s’ha produït un considerable silenci, un silenci voltat del brogit de les altres taules.

Frigola mira el sostre del cafè, arruga el front i l’entrecella com si fes un esforç dolorós, dóna dues o tres pipades al cigarret apagat i diu de sobte, amoïnat:

–Ara no recordo el que volia dir…

Sentim tots plegats una sensació d’alleujament, com si ens traguessin un pes de sobre.

En sortir del cafè sentim tocar a foc i anem a veure el que passa. És un foc petit, insignificant: un minúscul magatzem de taps del carrer de la Rajola que crema, arborat, com lluquets.

Anys enrera, quan es calava foc, mig poble hi acudia. La meva sorpresa és constatar que aquest s’està produint davant només de quatre gats i veig dos serenos, una parella de la guàrdia civil, els veïns, interessats que el foc no es propagui, i dos o tres curiosos provinents de la taverna del barri. Aquests últims anys, amb les dificultats que la guerra ha portat, hi ha hagut tants d’incendis que el seu interès s’ha totalment evaporat, esvanit. El petit magatzem es crema enmig de la indiferència general i sense que ni tan sols se senti la fressa d’una galleda.

–Això ja es veu –diu Tomàs Gallart–. Bona nit, descansar; demà serà un altre dia…

Ara un pas ara un altre, fem cap tots al llit.