Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida és dit! Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com de dir les coses, el problema és de tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

«L’Atlàntida», el «Canigó» són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan se sobrepassa el nivell normal d’animalitat –quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric –l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

Fa dies que intento concretar en poques ratlles la impressió que m’ha fet una recent lectura d’«El poble gris», de Santiago Rusiñol.

El llibre podria ésser exacte, excel·lent, perfecte, i no ho és. La idea, la realitat, el tema, la impressió causada en cada capítol no poden ésser més concrets i precisos. Totes les persones que vivim en un poble –encara que aquest poble sigui una mica més agradable, menys aragonès (diríem), menys caricatural que el poble gris– sabem que cada capítol del llibre respon a una realitat observada, directa, indiscutible. Però Rusiñol agafa aquests fets, els desenvolupa, els manipula, els deforma, els exagera, els augmenta o els empetiteix, projecta sobre d’ells el seu monòton mecanisme humorístic i converteix una cosa viva, palpitant, en una joguina, en una banalitat, en una irrisòria maquineta. Davant de la realitat meravellosa, Rusiñol no té gens de tacte, és incapaç de la més petita delicadesa. La interpreta mecànicament, amb la fredor d’un engranatge, amb la ineluctabilitat d’una roda que produeix frases i col·loca adjectius sempre igualment rusiñolescos. Això fa que, quan es té una certa pràctica en la lectura dels seus llibres, es pugui endevinar, a frase llegida, el que dirà l’autor en la frase següent.

Aquesta manera de fer, constatada plana darrera plana, fatiga positivament, sobretot en els moments en què l’autor tracta de fer poesia, car no hi ha res més fatal, en poesia, que endevinar, indefectiblement, després d’una frase, la que ha de venir.

A través de Rusiñoles pot arribar a comprendre, amb claredat, em penso, que la pitjor tara que pot tenir un escriptor és el manierisme.

Rusiñol, que es burla sempre de les màquines –ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell–, és l’autor més maquinal de la literatura catalana moderna.

En tot cas Rusiñol és un cas de dilapidació, d’una prodigalitat de facultats impressionant, sense precedents.

Trobo Hermós al carrer.

Porta una gorra de patró de bou, negra, de seda, una mica de cantó sobre l’orella. Sota la gorra, ara que fa tres dies que no s’ha afaitat i el pèl blanc, com un raspall, punxa sobre la pell negra, presenta un aspecte impressionant de goril·la. Sobre la limfa groga dels ulls li floten uns filaments sanguinis. Agafà les febres a Alger i pren quinina. Té un aspecte una mica pansit.

Anem a la taverna de Gervasi a prendre un vas de vi. No sembla pas que estigui gaire content. Vol anar-se’n a viure, sol, a Aigua-xellida. Està cansat d’anar a servir. «Qui tingui més que sopi dos cops», diu. Està segur que a Aigua-xellida, amb un bot i quatre cordelles, es guanyarà la vida. «Seré el baró de Cala de Cabres. Ningú no em manarà res. Potser no menjaré gaire, però faré el que em sembli. Per altra part, l’any és dolent. No s’ha agafat cap calamars. Sempre fa mal temps. Quan arribo a casa amb les mans buides penso en el que pensarà donya Rosa i pateixo…»

Aquestes declaracions m’entendreixen. Si realment admiro alguna cosa dels homes és l’ànsia de llibertat que tenen.

Després, tot d’un plegat, mirant-me de fit a fit, m’explica que fa pocs dies, a Can Batlle, la taverna de Calella, hi havia un senyor foraster que deia que abans, anys enrera, la gent es pensava que el Sol girava al voltant de la Terra i que després es descobrí que la cosa anava al revés, que la Terra girava al voltant del Sol.

–Tu en deus saber alguna cosa, de tot això… –diu amb una rialleta que no sé ben bé si és respectuosa o mofeta–. Suposo que ja m’ho explicaràs quan te llegui…

–El que deia aquell senyor és un fet, no es pot pas discutir.

–Ah, sí…? –diu sorprès.

–És clar, home de Déu!

–Bé, molt bé… però i què? –fa ràpid, brusc, una mica vexat–. I què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla, de totes aquestes nyinyeries…

Tomàs Gallart diu al cafè:

–Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona que necessiti la banca per a portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.

–Això que dieu, Coromina –diu Gori animant-se sobtadament–, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?

–Francament, de vegades, m’ho sembla…

–Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós, us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat –penjaments perfectament objectius– sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt que és un perfecte imbècil. Però, a mi, la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…

–I què en deduïu, de tot això?

–En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa, no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…

–Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…

–Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia. On ho heu vist vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i aquí em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.

–Sou un conservador recalcitrant –diu Coromina, nerviós i enervat–, un home sense imaginació…

–I vós sou una criatura de bolquers… –fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè.

.

Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo –posem per cas– tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.

Només hi deu haver –em sembla– dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.

El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.

Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la mínima quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:

–S’han de fer parts iguals, parts iguals…

S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:

–Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…

I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:

–La punyeta, parts iguals, la punyeta…!

És clar que aquest és un sistema de passar l’estona com qualsevol altre, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles, val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.

Enric Frigola diu, al cafè:

–Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.

La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.

No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent –té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.

Sento que Gori diu al cafè:

–La música, la música…! ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit, la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí i resultà que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…

Surto al carrer a prendre una mica la fresca.

No em canso de llegir els «Assaigs» de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes –diguem-ne– petiteses. Hi ha dues coses que han contribuït a crear-me una sensibilitat adequada a l’aire pur i a les coses netes: el fred que he sentit a la casa del carrer del Sol (a la casa que habitem al carrer del Sol) i l’activitat gairebé frenètica de la meva mare en les coses domèstiques. La meva mare –dit sigui amb perdó– és d’una netedat infatigable, constant, no para ni un moment. En «El segle de Lluís XIV», Voltaire conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i veia la taula plena de papers per despatxar es fregava les mans de gust. No hi ha res que agradi més a la meva mare que fer una bugada grossa, un dissabte dilatat i profund, que dirigir una emblanquinada amb paletes i manobres autèntics.

La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien el Camp dels Ous, ja obert el carrer que va de la població a l’estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contrària a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d’aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d’estar donen a tramuntana i són ombrívoles i fredes. Aquesta situació s’hauria en part corregit amb la construcció d’una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no fou mai construïda, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d’habituar al fred.

Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat –no recordo ara quin– la xemeneia tirava de baix a dalt, és a dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.

El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l’aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades –car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l’objectivitat– que viure en aquella casa era com anar despullat tot l’hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.

Tot això feia que l’aire que hi havia a la casa fos puríssim –tan pur com el que hi ha en plena naturalesa. Vaig acostumar-me, doncs, a l’aire fresc, inodor, viu. Recordo tot això amb horror –no puc estar-me de dir-ho–, però aquella temperatura espartana contribuí a crear-me una pituïtària potser massa exigent. D’ençà de llavors em repugna l’aire de les habitacions closes, els llocs tancats en què hi ha gent o en què hi ha hagut gent –l’olor agra que deixa la gent–, les persones perfumades amb perfums dolços i enganxosos. L’olor de fum de tabac refredat –de fum ja fumat–, de cuina refredada, de vi ja begut, em produeix com una crispació somàtica, una protesta de la meva biologia. L’olor d’aire ja respirat, devastat, saquejat, descompost, l’olor d’ex-aire que flotava a l’església me n’ha fet sortir ràpidament.

*******************************

Sembla que les rellotgeries haurien d’ésser les botigues més polides, precises, més ordenades i agradables de totes les botigues del món. És al revés.

Hi entreu i no hi ha cap rellotge que s’avingui de pulsació i de ritme amb qualsevol altre rellotge present. N’hi ha que marxen pausadament, d’una manera greu i solemne. Altres tenen una manera endimoniada de marxar, ansiosa i esvalotada, com si tinguessin pressa i volguessin passar al davant de tots els altres rellotges. La impossible superposició dels tic-tacs, la confusió dels ritmes, l’agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir, a les rellotgeries, una sensació d’anguniós galimatias. No són pas botigues per a persones excessivament nervioses. No s’hi està gaire bé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i si voleu… girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat –un rellotge adormit.

******************************

Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona –ací abunden– que proclama la seva sinceritat o m’invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-me d’una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquest avantatge: quan és acusada per un mínim d’excés, ensenya l’orella.

*******************************
A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de «L’Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el més lleu interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.

He sentit sospirar alguna vegada:

–La mística, la poesia mística de Verdaguer…!

Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d’un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció –el realisme– ara és la regla.

Com a lector, Gori és un cas extraordinari. Seria probablement exagerat de dir que li agrada la literatura noble, la de sabre o espasí, però és un fet que l’apassionen els llibres fins i delicats, sentimentalment afectats, de moviments excepcionals, amb personatges que no poden agafar les coses si no és amb un paper de fumar –i tot plegat tocat per una mica de lluna.

De les «Confessions» de Rousseau, en diu penjaments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les «Rêveries d’un promeneur solitaire», en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tingut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció positiva. A mi, em sorprèn que, a un home tan alt i gros –Gori és un home molt alt i gros–, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agradin les estampetes evaporades i evanescents.

Avui em deia, al seu despatx, que, literàriament, si hi ha un home equivocat, despistat i mal orientat, sóc jo mateix.

–La literatura –deia– ha d’ésser idealista, fina, excepcional, distingida, ha de sortir d’ací –i mentrestant es posava una mà al cor.

–I per què la literatura ha d’ésser així? –que jo li dic.

–Ha d’ésser així perquè la literatura és per a les estones en què no es té res a fer, en què no hi ha res a pelar, que són les úniques en què pot existir la vaga possibilitat que la gent vulgui distreure’s llegint un llibre. L’home no ha pas estat posat en aquest món per llegir llibres. Desenganyeu-vos… L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui el de guanyar i el de gastar diners. Els homes i les dones dediquem a aquesta qüestió el noranta-vuit per cent de la nostra vida conscient. I potser faig curt. La literatura serà, doncs, sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat –i això que dic era més cert anys enrera que ara, perquè ara fan cinema– que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent. Si les coses són així, ¿com voleu que la gent s’afeccioni a la vostra literatura crua, descarnada, realista? ¿Com voleu que s’hi afeccioni si està saturada, tipa, del que li proposeu? La vostra literatura és redundant, terra a terra, vulgar, d’una embafadora obvietat…

–Ja ho entenc…

–Seria una llàstima que no m’entenguéssiu…! –diu amb un engrescament triomfal. I després d’una pausa durant la qual es dissolen en l’aire del petit despatx les seves riallades sonores:

–Resumim! –diu–. A vós us agrada la literatura per cada dia. Això us porta a donar massa importància al vostre ofici. Tota la literatura que es fa avui està, per això, tocada de pedanteria. Crec que us faria bé de recordar que el vostre ofici no havia donat, fins fa pocs anys, més que per a entrar a les cases, per l’escala de servei. A mi, en canvi, m’agrada la literatura bona, que és l’excepcional, la que recull sentiments singulars, vull dir la de diumenge a la tarda, la bonica…

Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que com a botiguer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veure les millors «funcions» de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.

–Això que facin pagar per veure coses reals, coses que passen cada dia, coses que es poden mirar obrint simplement la finestra, és intolerable, indigne… –diu–. No penso pas tornar mai més al teatre. Hi he fet creu.

Els alemanys, segons els diaris, continuen triomfant en tots els fronts; però, la guerra –que està a les acaballes–, la tenen perduda irremeiablement. Les discussions entre francòfils i germanòfils són cada dia més rares i han perdut totalment l’interès. A mesura que en el camp germanòfil el silenci es fa més dens, creix el nombre de persones que porten al trau de la solapa el botonet amb la inscripció: No me hable usted de la guerra. És una fugida ridícula.******

*

L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert.

Però també ho és que hi ha, en aquest país, molta de gent que es passa la vida alçant objeccions, posant bastons a les rodes de tota persona interessada a portar a cap alguna iniciativa, o que en una o altra forma surti de l’espessa rutina. Aquestes objeccions s’edifiquen gratuïtament, a tort i a dret, la reticència és permanent. Tant si voleu matar els paràsits dels fruiters com els cadells de les patates, tant si voleu exterminar les mosques vilatanes com la usura dels pagesos, us sentireu dir constantment:

–Vós voleu fer això…? I què heu de fer! ¿Que dormim? No ho fareu pas… Desgraciat! No sabeu el que us dieu…

En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractar permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.

Després hi ha els arrauxats constitucionals, els tabalots marcats per una força interna, els hereus-escampa de professió. Aquests, però, són una cosa molt diferent.