Avui ha tingut lloc el sopar, que ha estat excel·lent. Hi han assistit vint-i-un comensals. Davant de les becades del Titus, Pompeu Fabra ha decidit de no tornar al vespre al seu domicili badaloní.

En el transcurs del sopar s’ha produït un fet insòlit. A conseqüència d’una història no gaire fresca però molt llibertina contada per Pujols, el doctor Dalí ha entrat en un procés de riallades aparatoses i continuades, que en certs moments li han arrencat les llàgrimes i a la fi li han produït un atac de singlot terriblement espasmòdic, continuat i persistent. El doctor Dalí és un ventripotent, i l’espectacle de veure els moviments del seu ventre a cada singlot que feia era realment impressionant. En un home flac i de poc pes, un atac de singlot no mou res; en un home de cent trenta quilos (mal comptats) el ventre sembla posat sota una pressió terrible. En un primer moment, el mallorquí Antoni Homar (gran amic del doctor) digué que el singlot s’havia produït a conseqüència d’una crosta de pa que l’havia ennuegat lleugerament. Així tractà de treure importància al fet. Els metges presents foren d’un altre parer: consideraven que era perillós i proposaren diversos remeis per a aturar-lo i alleugerir les molèsties de l’agradable contertulià. Amb això aparegué l’apotecari més pròxim a l’Ateneu (el de la cantonada de la Rambla i el Bonsuccés) amb una bateria de medicaments. Així almenys vaig sentir que ho deien. Jo creia al principi que el fet era insòlit, però resultà que el doctor Dalí és propens, segons Borralleras, a tenir atacs de singlot segons la manera que té de riure –quan riu, diríem, excessivament. En tot cas, altres vegades havia fet aquests exabruptes, que atès el seu ventre eren especialment fatigosos i desagradabilíssims. Així passà un cert temps i a la fi, veient que la cosa continuava, hom decidí l’evacuació. Quim Borralleras i Antoni Homar acompanyaren en un taxi el doctor Dalí al seu domicili particular –carrer del Bisbe. El sopar fou reprès amb molta més parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep M. de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona i la seva capacitat cinegètica –amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta, a la qualitat de la cuina i, és clar, a les referències a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren els versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat. Plana escriu potser d’una manera més esblaimada, sense tant de pintoresc i amb menys amenitat. La poesia de Sagarra, sovint tan ingènua i superficial, té sempre un gran caràcter. Plana és un home boirós; Sagarra és un home clar. Amb una ploma a la mà, el resultat és exactíssim.

El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar –s’entén, coses intel·ligibles– em desconcerta, em deixa parat, m’admira. Potser aquest fet es troba en l’origen de tota literatura possible. Constatar aquest fet en un poble –sento que diu Fabra– que ha fet tants d’esforços per no escriure és una cosa absolutament esperançadora i divertida.

No sé pas si hi ha algú que recull les poesies que s’han improvisat en els sopars de la penya. Sospito, però, que un o altre ho deu fer. ¿Potser Solé de Sojo, que de vegades ha pres part amb menys buf quantitatiu en aquests treballs tan positius? No ho sé pas. Està bé, en tot cas, que es faci. A les postres d’aquests sopars, Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.

.

Per a un periodista proposat a fer la recensió d’un discurs pronunciat davant seu, hi ha dues classes d’oradors: els oradors fàcils i els difícils. Els primers són aquells que manifesten el que pretenen dir seguint una línia clara i precisa, que tenen el discurs al cap i exposen el raonament o estructura interna que conté i formulen el que volen dir d’una manera concreta, encadenada, lligada, equilibrada i dirigida a una finalitat concreta. Aquests discursos són fàcils de transcriure, intel·ligibles, colpidors, inoblidables, segueixen una necessitat, en certa manera, imprescindible.

Hi ha, però, una altra classe d’oradors: els que es dispersen confosos i esbullats com una troca de fil en desordre, impossibles d’aclarir i d’entendre, plens de digressions –i de digressions de digressions– inaferrables, incongruents, deformats, de recensió irrealitzable. No vull pas dir que aquesta classe d’oradors no puguin tenir un moment brillant i divertit, un instant feliç, però aquests moments encara fan més fumosos i incerts els discursos mateixos. El treball que hom pot fer per aclarir-los, i si és possible organitzar-los, no dóna res de si. Fa l’efecte que l’orador, acabada l’exhalació del seu discurs, no ha dit, a la persona que l’ha escoltat, absolutament res.

En aquests temps que som, l’orador que per a un periodista encarregat de recensionar els seus discursos és el més fàcil, d’una facilitat més perfecta, és el senyor Cambó. Hi ha alguns oradors de segon ordre que fan un esforç per seguir aquesta línia. Són poquíssims. Tots els altres innombrables oradors són de la classe difusa i opaca, els seus discursos no tenen nervi intern, són creadors de foscor, d’inanitat, de no res. Per a un periodista, per més curiositat que tingui, són de recensió literalment impossible.

Davant d’un discurs de Cambó, el periodista que el segueix amb un paper i un llapis a la mà hi podrà estar o no estar d’acord, es podrà sentir indignat o convençut. No se sentirà mai indiferent. La peça d’oratòria serà considerada un fet. La recensió que en farà serà fàcil –per mica d’atenció que hi posi– i bastant perfecta. Així, aquest treball, dintre el periodisme, és de resultats molt diversos. Si hom té la desgràcia d’haver de recensionar exhalacions esbullades, confuses i inconnexes, el resultat serà, en el millor dels casos, ni figa ni raïm; en el pitjor, serà un pur galimatiaes de formulació difícil. Quan a la matinada arribeu a la redacció i us veieu obligats a emplenar el buit que us han deixat en les columnes d’última hora amb un original d’aquests, teniu uns treballs de Maria Santíssima per a arribar a fer-ho. En canvi, quan us trobeu amb l’orador coherent, orgànic i lligat, la punta de la ploma us agafa una fluència insòlita, el que aneu escrivint apareix amb una coherència fàcil i no hi ha mai prou lloc a la secció habitual per a encabir-hi el que heu escrit.

Fou en el curs dels meus primers treballs periodístics que vaig poder observar la figura del senyor Cambó llargament. Primer de tot em semblà un orador únic, excepcional, i no vaig comprendre per què un home en possessió d’aquesta gran qualitat podia tenir a Barcelona i en els ambients que freqüentava tants d’enemics. Vaig tenir ocasió d’observar, en el curs d’aquelles reunions públiques, els contactes de Cambó amb la gent. Quan es trobava davant de persones desconegudes, la posició de Cambó era sempre silenciosa, distant i freda –a diferència de tants polítics que en casos així adopten un aire de simpatia i de cordialitat bufonesca. Entre gent coneguda, apareixia de seguida el Cambó vehement, dominador i que discutia com si perseguís. Aquest era l’home que manifestava el seu propi temperament: era una força de la naturalesa. De vegades, en el curs de la discussió, s’acostava o passava alguna dona de presència autèntica. Cambó se la mirava –de vegades un moment. Quina manera tenia Cambó de mirar les dones! Quina naturalitat, quina mirada lliure i personalíssima, quina projecció dels seus ulls més directa! Cambó tenia uns ulls fascinadors, d’una complexitat extraordinària –diferents. Em sembla segur que tots els homes que tenen una personalitat tenen els ulls diferents.

A pesar de la meva joventut, he fet ja moltes hores de tertúlia amb el senyor Pere Rahola i Molines. He tingut ocasió d’observar-lo llargament i de seguir el dibuix del seu pensament. Em sembla que un dels fets decisius de la seva vida foren els seus estudis a París i precisament a l’Escola de Ciències Polítiques, entre els dos segles, o sigui en el moment més brillant de la Tercera República –entre el procés Dreyfus i la política de Combes sobre els ordes religiosos. Tocat fins al moll dels ossos de cultura francesa, Rahola és un racionalista integral que en la pràctica de la política se li manifesta com un art d’aplicar el terme mitjà. Està en possessió de tots els tòpics de la matèria. Les seves solucions són sempre les franceses: no dóna mai tota la raó ni a la dreta ni a l’esquerra, ni als rics ni als pobres, proposa anar una mica més de pressa o una mica més a poc a poc segons les necessitats de cada moment… i ça y est! Fa l’efecte que porta aquesta fórmula sota el braç, com els vells manescals hi portaven la xeringa. Davant de les qüestions de cada moment presenta la seva fórmula; acompanya aquesta presentació amb una al·locució grandiloqüent, destinada a engomar i suavitzar els contrastos bruscos que les posicions i els diferents interessos presenten… però sovint tot queda com abans. L’acostament no es produeix i el seu impressionant discurs queda com un gran ram de flors de paper sobre la taula. El primer d’adonar-se d’aquest resultat és el senyor Rahola mateix, cosa que el disgusta notòriament. La seva reacció pot ser llavors displicent, per no dir despectivament silenciosa. Altres vegades, però, és sonora i violenta i la seva veu, que sempre és greu, el serveix admirablement. Quan diu amb els ulls fora de les òrbites i amb una veu de tro: «Aquest és un país d’imbècils!», fa més por que goig i sembla una figura del Sinaí. El senyor Moles, que té la llengua viperina, sol dir quan no el sent ningú, davant de la tendència a sublimitzar la mediocritat que té el seu gran amic, que Rahola és un home que s’embriaga amb salsa a la Béchamel.

El senyor Rahola ha estat sempre fins ara un personatge de la Lliga, probablement perquè és un home normal, o sigui perquè no li ha agradat mai de perdre. A la Lliga, però, no foren pas tot roses i flors –segons diuen. Com que en la intimitat propugna l’agnosticisme, s’ha considerat fins ara més a l’esquerra que Prat i que Cambó. En possessió, però, de la fórmula del terme mitjà, ha cregut en tot moment que Prat i Cambó han estat menys realment conservadors i positius que ell. Aquestes contradiccions (més o menys aparents i sobre les quals hi hauria tantes coses a dir) originarien en els sentiments de Rahola molts disgustos i donaren origen a escenes d’òpera bufa molt divertides –a jutjar, almenys, pel que se sent a dir a les persones que tenen curiositat política. En les candidatures de la Lliga, el senyor Rahola és sempre el qui treu més vots i el primer de sortir.

Quan el rei Alfons XIII vingué a Barcelona i el senyor Maragall escriví les «Jornades reials», Rahola era un advocat d’indiscutible volada i ja plenament dedicat a la política. Portava una gran barba negra, el bigoti a la borgonyana, el seu gest tenia una amplitud paral·lela a les ales del seu barret a la Rembrandt, i tenia una veu forta i permanentment impostada per la retòrica. No era pas un home d’exabruptes, sinó un orador de raonaments. Era un racionalista. Portava una corbata de plastró, amb una perla, que li destacava un pit magnífic. Vestia a la darrera moda, però l’esllanguiment enfarfegat de les formes vestimentàries del modernisme no pogué mai esborrar el seu aire mascle i viril. Fou llavors que Pujols digué que semblava un adúlter vestit a la financera. Quan el senyor Maura, que acompanyà el rei, el sentí parlar, digué:

–Rahola es un muchacho que tiene una gran facilidad de palabra…

Després, més tard, aquesta frase, se l’ha atribuïda molta gent, frívolament. Pronunciada pel senyor Maura –orador fluent, específicament sinaític, barroc i difícil– amb elogi, pot tenir una gràcia positiva.

Després d’haver escoltat copiosament el senyor Rahola, he arribat a la conclusió que, en el món que propugna aquest senyor, seria molt agradable de viure-hi –sobretot disposant d’una bona renda.

Li he sentit parlar de vegades dels incidents a què donà lloc el desplaçament del centre de gravetat de l’Ateneu, de la penya de dalt, de la penya considerada la tradicional a la casa, a la penya de baix –és d’aquesta que parlo. Les persones que portaren a cap l’operació foren Borralleras i Pujols. Feren un gran esforç, guanyaren les eleccions i ara són, en realitat, els amos de la casa. L’operació donà lloc a grans discussions, a molts disgustos, a greus incompatibilitats. Un dels elements de la penya de dalt que més es distingí per la seva frivolitat i la seva lleugeresa fou el doctor Josep M. Roca, conegut a Barcelona per En Roca de la Unió (s’entén, la Unió Catalanista), erudit i d’una superfície social considerable. Pujols sentia per Roca un menyspreu delirant.

–Quan ens arribà la notícia –deia Pujols– que el senyor Roca de la Unió afirmava que nosaltres havíem fet l’operació de l’Ateneu amb la intenció de convertir aquesta casa en el nostre armari del pa i alhora de convertir-la en un establiment de mala fama, el vaig anar a trobar. Li vaig dir: «Miri, Roca, a mi m’agrada molt més que m’enganyin que enganyar els altres. Entre vostè i jo, aquest fet hauria de quedar establert i perfectament clar…». Davant de la meva afirmació, Roca agafà un aire de gran sorpresa, com si hagués quedat absolutament estranyat. «Aquesta sorpresa que manifesta, senyor Roca –vaig afegir–, és una mica suspecta. ¿Que potser no està conforme amb el que li acabo de dir? Les meves paraules, en tot cas, no són més que les beceroles de la manera de fer de l’home correcte i normal… De manera, doncs, que ja estem entesos… Si vostè persisteix a parlar com parla…». Roca tractava d’articular alguna paraula. Semblava no poder sortir de l’estranyesa que l’envaïa. El vaig deixar amb la boca oberta, fent esforços per sortir de l’embeneitiment en què es trobava. Vaig anar-me’n. Després d’aquesta escena, no ens consta pas que continués parlant de la manera que parlava. Muts i a la gàbia…

»Josep M. Roca –afegia Pujols– fou un tipus considerable del meu temps, una barreja d’improvisació, d’ignorància, de vanitat biliosa, d’enveja i d’intolerància –i al mateix temps de lleugeresa sense límits, total. De vegades em demano si amb tipus així, que sempre n’hi ha i són molt abundants, aquest país arribarà a cap resultat. Una vegada, una senyora de Vilafranca, una tal senyora Carbó, s’enamorà de Roca d’una manera apassionada. Com que era considerat un savi i ell s’ho creia, aquest fet l’inflà com un rave. Es comprà un barret fort blanc, un bastó lluentíssim, un plastró fabulós, i es féu fer un vestit de molt bona roba, groc com un canari. Portava unes sabates tan enllustrades amb unes polaines tan blanques i eucarístiques a sobre, que les seves extremitats semblaven el llac de Lamartine després d’haver nevat. Amb aquesta indumentària, el senyor Roca anava vestit de querido i feia un efecte considerable. A l’època de la senyora Carbó, es feia rentar el cap a la perruqueria de l’Ateneu amb una clara d’ou i es feia passar un raspall de les dents per sobre els pèls de la barba.

»La senyora Carbó tractava el senyor Roca –afegeix Pujols tancant els ulls i parpellejant– amb una tendresa deliqüescent i abandonada i quan li deia: “Ai Roca, ai Roca…!” amb un accent tendre i insinuant, feia molta gràcia perquè sentir pronunciar una paraula tan dura i pesada en els transports ondulats de la Carbó era literalment sensacional.

»El senyor Roca tenia un adminicle que tingué sobre d’ell molta influència: el doctor Font Torner, conegut per Font Nano, espècie de monstre de la teratologia, que semblava la seva cua. La principal raó biològica de la presència de Font Nano sobre la terra és un anticambonisme integral. El doctor Roca pensa igual. En aquest segle, hi ha hagut molt de catalanisme i moltes paraules d’aquest sentit. Però per sota de les aparences verbals no hi ha hagut més que una cosa real: el cambonisme o l’anticambonisme, la simpatia per la persona i l’obra de Cambó i l’antipatia per la persona o l’obra de Cambó. Tota la resta ha estat perfectament secundària. A la penya de dalt hi ha el pinyol de l’anticambonisme. El doctor Roca i el doctor Font Nano són l’essència de l’anticambonisme: són contra Cambó d’una manera permanent i aferrissada –com són contra, amb la mateixa passió, de les Normes de Pompeu Fabra. ¿Per què són contra les Normes de l’Institut? Ningú no ho ha sabut, concretament, mai. Fa tants anys que esperem que justifiquin la seva posició que s’ha d’arribar a la conclusió que és obra de la lleugeresa i de la ignorància.

»Un altre gran amic del doctor Roca és el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per a poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels Sants Pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que per les seves mans.

»El doctor Roca es dedicà primer a la política. Fou elegit president de la Unió Catalanista. El seu fracàs fou total. L’única cosa que es recorda de la seva presidència és el nom d’En Roca de la Unió que li ha quedat. Essent president de l’entitat i trobant-se un dia a Berlín, s’adherí a un homenatge que es feia a Roda de Ter a no sé quin correligionari, amb un telegrama que deia així mateix: “Cos Berlín. Stop. Ànima Roda. Roca”.

»Durant els anys de domini de la penya de dalt, el doctor Roca fou elegit president de l’Ateneu. No cal dir de quina manera s’inflà. Els carrers de Barcelona no eren prou amples per a deixar-lo passar. És molt possible, però, que fos aquest càrrec que el portà a realitzar una certa activitat acadèmica, que li donà, potser, més satisfacció que la que la vida li ha ofert.»

Apareix un criat a la porta de la penya i diu:

–El senyor Solé de Sojo… El demanen al telèfon!

–El senyor Solé de Sojo és a Londres… –contesta Camps, ràpid, mirant Pujols, sobtadament enriolat.

–Aquest xicot és una llançadora. No para mai… –afegeix Pujols, paternal.

I en efecte: quan Solé no és a Barcelona és que és a Londres o en camí d’anar-hi. En torna sempre més gras, més ovalat i més enllustrat. És d’aquelles persones que Europa entona i dilata. Necessita aquell aire. De Londres i de París, porta les darreres novetats. El seu gran amic de París és Pere Ynglada. Arriba no solament amb les darreres notícies artístiques, literàries, teatrals (els ballets) i musicals (de cabaret), sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda –coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i algú altre, pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastacuerisme¹ presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica –que sembla considerable–, sinó la sensibilitat. A la penya, Solé hi fa de poeta –probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó-llit, el vagó restaurant, l’orient exprés, les velocitats.

.

En l’expressivitat de Francesc Camps Margarit, les influències combinades de Rusiñol i de Pujols són molt visibles. A pesar d’aquestes pressions, Camps ha conservat una gran personalitat pròpia i real, de vegades única. El fet és notable. El català és molt sensible a la imitació, a la paròdia diríem natural –la fascinació que té per la dedicació total és molt accentuada. Després d’haver conegut Manolo Hugué, Ramon de Campmany l’imitava –sobretot parlant– d’una manera embafadora i admirable.

.

Ors diu a la penya que vol fer un glosari contra Krause.

–No, no el facis! –sento que contesta Pujols–. Per favor, no el facis! Don Tiberio Ávila fa quinze o vint dies que ha arribat al krausisme, i, si el fas, li donaràs un disgust de mort: no se n’aixecarà…

1. Aquest terme, que en una cerca d’internet  solament trobem documentat en uns articles de Mirador, sembla una adaptació de ‘rastacuerismo’, que per aproximació veiem definit com «ambició, ostentació social, tren de vida»