Arxiu d'etiquetes: Xàtiva

A Mercè Figueres, 29 III 1937 (55)

Publicat el per
Respon

55

Xàtiva, dilluns 29 de març de 1937

Estimada Mercè:

Fixa’t que cal escriure «perseverar» amb s, ja que amb c voldria dir un camp sembrat de perceves. Pel que fa a les coses més boniques que pensem, és trist però no les sabrem dir mai; com les coses més boniques que sentim no les sabrem mai pensar. Això ens ha de dur a l’esperança d’una altra vida, on serem transparents.

Veig que també em fas l’elogi del silenci com en Màrius i la Nuri però per part teva resulta molt més desinteressat. Jo callo i t’escolto perquè em sembla que callant és com s’expressa millor l’amor al silenci i també perquè em sembla que, essent com sóc més aviat silenciós, l’elogi del silenci en boca meva seria, al contrari, interessat o ho semblaria. Ets deliciosa quan confesses després de fer-me l’elogi del silenci: «Jo no he callat quasi mai».

Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:

Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana.

En Màrius m’acaba d’escriure que ell és «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Treu-li del cap una idea tan absurda; ¡un salvatge, vet aquí el que és!

L’altre dia vaig pensar molt en tu. I en la Nuri i l’Esperança i totes les noies que conec o he conegut al llarg de la vida. Jo ja sabia que a la «columna Durruti» hi havia «milicianes» però no les havia vistes mai; Madrid és molt gran i elles tenien la seva caserna molt lluny de la dels homes. Aquí, en canvi, la tenen al costat. L’altre dia, doncs, havia d’entrar a la caserna dels homes per qüestions del servei i em vaig equivocar de porta; era encara molt de matí i em vaig trobar en una mena de gran magatzem molt fosc on s’endevinaven tot de jaços per terra. D’un dels primers jaços es mig alçà una forma humana per demanar-me «què buscava». Era una noia, una «miliciana». Només hi vaig parlar uns moments, just per excusar-me tot avergonyit abans de retirar-me; però em sembla que mai de la vida no oblidaré la seva cara. Era flaca i molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai la claror del sol; sota el seu vestit de «miliciana» s’endevinava un cos pobre, sense formes de dona, i el que més impressionava era la mirada dels seus ulls grans i tristos ¡una mirada tan sense il·lusions! En deuen conservar una, és clar, sinó no es comprendria: la de la Divina Acràcia, el perdut Edèn que recobrarem gràcies a la revolució proletària. Una il·lusió tan demencial no pot ser que ompli; i una idea abstracta, ni que fos justa, no pot substituir de cap manera les il·lusions naturals pròpies de la joventut. Aquella mirada era en efecte buida i cansada. Per l’aspecte no podia tenir gaire més de setze o disset anys però semblava de tornada de tota una llarga vida de desenganys i de misèries. Quina pena em va fer; no me la podia treure del cap. Em venien a la memòria aquells dies delirants del juliol passat quan les colles de «milicianes», vestides d’home i amb fusells, desfilaven per la Rambla amb aquelles pancartes: «Viva el amor libre». ¿Què sabeu d’elles tu, l’Esperança, la Nuri i totes les «nostres»? I jo ¿què en sé, què en sabré mai? Quantes vides que ens són fabulosament distants, incomprensibles; quants torrents d’innegable bona fe que no fan més que arrasar-ho tot. A la «columna» s’és molt primmirat amb elles i és molt mal vist que els «milicians» les vagin a veure o fins i tot que hi parlin accidentalment; hi ha una separació de sexes tan estricta com als col·legis religiosos. Elles nomenen per votació les companyes que han de manar-les; els «tècnics» no hi intervenim gens, naturalment ¡no ens faltaria sinó aquesta! D’altra banda no se les veu mai per Xàtiva; no surten o a penes del magatzem que els fa de caserna, com si els fes por la llum del dia. El seu és un món a part —fa pensar en una termitera— i n’estan molt geloses o com si consideressin hostil el món dels altres.

Per la resta ens ha dit en Ricardo Sanz que ara, amb la militarització, s’acabarà «això de les milicianes». «Només ens feien nosa» ens ha explicat. Les tornaran a Barcelona i no se’n parlarà més; ja era hora. ¿Què hi feien, pobres noies, a la guerra?

 

A Mercè Figueres, 21 III 1937 (53)

Publicat el per
Respon

53

 

Xàtiva, diumenge 21 de març de 1937

Estimada Mercè:

Veig per la teva carta que si no en rebia per espai de tant de temps és perquè les dues que m’havies escrit estan fent l’interminable camí de Puig d’Olena a Madrid i de Madrid a Xàtiva. No les he rebudes encara i a fe que les espero amb candeletes ja que em dius que tens remordiments d’haver-les escrites ¡solen ser tan interessants aquelles coses que a les noies, un cop fetes, els donen remordiments! No deixa de ser absurd que tu i jo, que en el fons estem d’acord, ens barallem com gat i gos a propòsit d’aquesta guerra; tant més absurd que tinc per costum de callar com una tomba davant la immensa majoria de les bèsties humanes a qui sento a dir coses frenètiques i delirants. Deu ser que només discutim amb aquells amb qui estem d’acord.

¿Per què m’hauries d’amagar el que penses? Escriu-me sempre amb tota llibertat sense gens de por d’ofendre’m; no m’ofendré mai, ni que em diguis cul d’olla. «Manos blancas no ofenden.» Un cop ben assentat això, deixa’m dir-te, en relació al que m’assegures respecte a les virtuts dels catalans, que no hi estic gens d’acord i que qui sap si la nostra pàtria no tornarà a ser gran fins el dia que quan algú ens digui «laboriosos» li repliquem amb un cop de puny.

Sabia que havies estat a Girona per la carta d’en Màrius; em sap molt de greu que la teva estada a la ciutat de la teva infantesa s’hagi vist amargada pels odis que hi has trobat i t’acompanyo en el sentiment per la desaparició de les campanes: es veu que les han foses per a la indústria de guerra. A Xàtiva les veuries encara en el seu lloc, si bé no toquen; només toquen les de la col·legiata, un meravellós carillon que esfulla les hores a poc a poc i que també sap tocar la Internacional. ¡Qui l’hi havia de dir al papa Borja, fundador, segons sembla, d’aquesta col·legiata! Tinc entès que el papa Borja no era gaire més recomanable que molts milicians de la «columna Durruti» però vés a saber; potser tot són calúmnies.

A mi en tot cas, que sóc un pobre sorge,
no m’escau de dir mal del papa Borja.

Les campanes de la col·legiata ara toquen la Internacional però l’essencial és que segueixen en el seu lloc; el dia de demà tornaran a servir per allò a què foren destinades. No hauran tingut tanta sort els quadros del Ribera; els anarquistes van calar foc a les esglésies de Xàtiva com a les de tot arreu i sembla que d’aquells quadros, com d’altres tants, no n’ha quedat res. ¡Mira que cremar el Ribera a Xàtiva! Aquest matí, tot passejant, m’he arribat fins a un poble anomenat Genovès i hi he vist —per això hi anava— l’esglesiola tota restaurada després de l’incendi… amb l’única diferència que a l’altar major ara hi ha les imatges de Marx, Lenin i Pablo Iglesias. M’ho havien explicat i no m’ho creia; ara que ho he vist amb els propis ulls t’ho puc garantir. Ja no es diu església sinó «casa del poble»; en definitiva més val això que no pas tirar-la a terra o convertir-la en mercat com s’ha fet en tants llocs de Catalunya. Un dia o altre podrà tornar a servir d’església; això deurem als comunistes, que a Genovès s’han sortit de desbancar els anarquistes.

Al costat d’aquestes notícies tan desoladores te’n puc donar una que reconforta: a Xàtiva les «Germanetes dels Pobres» continuen prestant els seus serveis amb tota normalitat, sense altre canvi que el de la indumentària.

Si et digués que les esglésies cremades o dedicades al nou culte de Marx i Lenin (¡i Pablo Iglesias!), em fan pensar en aquells primers cristians que destruïen els temples i les estàtues dels déus. Quina diferència, diràs tu; aquells destruïen una falsa religió per implantar-ne una de veritable mentre ara es fa a l’inrevés. És, naturalment, un punt de vista; també jo, encara que indigne, em considero catòlic a rauxes, però el cert és que en saber que a Vallclara havien aterrat la creu de terme el primer que em vingué al pensament foren els seus precursors, aquells déus-termes dels pagans que protegien els camps, les collites i les cabanes dels nostres remots rebesavis ¿quina necessitat hi havia d’aterrar-los si eren en definitiva tan inofensius els pobres i feien des de tants segles tanta companyia? Que n’és d’estrany aquest desfici destructor que s’apodera de tant en tant de l’espècie humana.

Al principi a Xàtiva ens miraven amb recel, creguts que també nosaltres érem anarquistes (i segurament dels pitjors ja que érem els «tècnics» de la «columna»). Ben aviat hem fet amistats al cafè; aquí les noies el freqüenten amb tota naturalitat i, com que de nois de la nostra edat no n’hi ha o a penes degut a la guerra, les nostres amistats són sobretot de l’altre sexe, contentíssimes en saber que no teníem res d’anarquistes i que érem simplement oficials de l’Exèrcit de Catalunya adscrits a la «columna» per ordres superiors que no podíem desobeir. El company amb qui més acostumo a anar-hi —el mateix amb qui comparteixo la dispesa— s’ha engrescat, fins i tot, tant que sembla que la cosa acabarà en casori; la causant de l’estropici és una morena inseparable d’una rossa; aquesta i jo hem de fer allò tan clàssic d’aguantar l’espelma, sacrifici tant més meritori de part de la rossa que li vaig advertir amb tota lleialtat i de bones a primeres que jo ja era casat. Tot sigui per la moral. I et diré de passada que és un tòpic allò de les valencianes morenes; n’hi ha de rosses en proporció força considerable i són tan valencianes com les altres. Aquí, a Xàtiva, són precisament valencianíssimes; sempre recorden amb orgull que als xativesos se’ls diu «els cremats» perquè Felip V va fer cremar la ciutat i li canvià el nom pel de Colonia de San Felipe per castigar-la de la resistència desesperada que li havia oposat. Només hem ensopegat una noia que no estigués orgullosa de ser valenciana, però no era de Xàtiva; era de no sé on ni vull saber-ho, mestra d’escola primària amb pretensions d’intel·lectual que es manifestà molt sorpresa en sentir-nos parlar tots i totes en valencià a la tertúlia del cafè:

—Pos a mi, ens digué, quan parle en valencià me pareix que lladre.

«I quan ho fa en castellà també» em digué a cau d’orella la rossa; potser l’altra ho sentí, la qüestió és que es tornà vermella com un perdigot i després d’aquell dia no s’ha atansat més a la tertúlia.

I vet aquí que ha arribat l’equinocci de primavera i no he pogut ser a Barcelona a celebrar els quatre anys de la meva filla. L’aire és tebi i perfumat, les orenetes tornen als ràfecs dels vells casals i la nostra ànima és també a estones com un gran casal abandonat, ple de racons misteriosos i de nius que de cop i volta poden tornar a poblar-se al buf de la primavera. ¿A poblar-se de què? De remordiments i d’enyorances; de remordiments del que hem fet, d’enyorances del que no hem pogut fer. De vegades, amb aquestes dues amigues xativeses, ens en anem a voltar tots quatre pel terme; la rossa i jo ens quedem discretament una mica enrera i parlem de botànica. Hi ha tantes herbes; un no acabaria mai de conèixer-les totes i ara estan totes florides.

 

A Màrius Torres, 16 III 1937 (52)

Publicat el per
Respon

52

 

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

Estimat Màrius:

Me n’havia anat a voltar per les hortes i m’havia assegut en un camp de tarongers; allà meditava sobre la meva ignorància infinita. Feia propòsits d’esmena: d’ara endavant estudiaré durament, em deia, i ja em traçava un primer pla d’estudis: alquímia, mística, astrologia, heràldica i cabalística, cinc ciències indispensables per anar pel món. M’estava abstret, en una paraula, pensant un raig de bestieses com tan sovint em passa quan vet aquí que he tingut la visió a distància de la nostra dispesera de Xàtiva, la digna i sexagenària senyora Enriqueta, dipositant damunt la taula del meu dormitori una carta amb sobre blau, una carta, doncs, de Puig d’Olena. M’he alçat, me n’he vingut a la dispesa i hi he trobat efectivament la teva carta. És la primera vegada a la vida que tinc una «visió a distància» però el mal d’aquestes coses és que només hi creiem quan ens passen a nosaltres; si ens les explica un altre quedem profundament escèptics.

Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m’hi a viure, si bé ho faria amb la por d’ensopegar a qualsevol moment amb l’àngel de l’espasa de foc que me n’expulsaria. Imagina’t una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l’horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S’hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t’hi trobaries com a casa teva.

Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, «mal parlat». El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre bar­res; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan «universal» que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m’estimo més no parlar de coses tristes.

Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s’intitula Els fills del poble. L’heroi del drama se’n va al front amb una immensa «senyera» valenciana que li ha brodat la seva xicota; després d’un combat la clava al cim d’una muntanya, al front d’Aragó, i torna a València greument ferit però es cura —ni caldria dir-ho— i el fan tinent. Tota l’obra és un cant al País Valencià i a la «senyera» i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així? Acabat el drama, la primera actriu recità en honor nostre (hi érem tots els «tècnics» i gran part dels milicians de la columna) el Dos de Mayo:

Oigo, patria, tu aflicción
y escucho el triste concierto
que forman tocando a muerto
la campana y el cañón;
sobre tu invicto pendón
miro flotantes crespones
y oigo alzarse a otras regiones
en estrofas funerarias
de la Iglesia las plegarias
y del arte las canciones…

 

Tot plegat no lliga gaire; pel que fa a pregàries, les deuen resar en tot cas a les catacumbes els pocs sacerdots que han sobreviscut a la matança; ja no parlem del «pendón», que no era pas el republicà (i no diguem l’anarquista) el que enarboraven els madrilenys del 1808 sinó el dels «feixistes» actuals. No importa; el públic s’ho prenia molt de debò i també aplaudia, amb un entusiasme, en aquest cas, digne de millor causa. A Madrid ja em cridava l’atenció el fet que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès («la guerra de la Independencia» com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues —ben mediocres per cert— dels seus reis que s’alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres? Precisament Prim havia estat el capitost d’una revolució; però ¿què saben els nostres revolucionaris de la història del país, ni tan sols de la més recent? A Madrid els oradors de tots colors feien en els seus discursos contínues referències a gestes de la seva història tingudes com a glorioses i jo escoltant-los pensava que a Catalunya encara no se li ha acudit a cap dels nostres revolucionaris invocar les victòries de Panissars, de Montjuïc o del Bruc o els noms de Roger de Flor o de Roger de Llúria; un arriba a sospitar si no han sortit tots ells d’una misteriosa inclusa. Potser no han sentit a parlar mai de pares ni d’avis, pobrets. Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.

Sé per la Nuri que ella i tu us baralleu contínuament per carta i a propòsit de tot. Si ella sabia que llegeixes Plató te’n faria molt més de cas; no s’ha pogut sortir mai de fer-me’l llegir a mi.

Dius que t’agrada el Col·loqui dels canons; els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los, fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m’estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l’aigua que es vessa contínuament a la font.