Als estimats amics, 21 II 1940 (Carta de la Nuri) (163)

163

(Carta de la Nuri)

San Pedro de Macorís, 21 de febrer de 1940

 

Estimats amics:

Si vèieu els ulls de la gent d’aquí comprendríeu el «miracle grec». Em van astorar des del primer dia i continuen astorant-me. M’obsessionen perquè em fan sentir, més que tota altra cosa, el meu allunyament. Són tot el contrari dels de la Mahalta:

Jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules.

Són uns ulls d’una negror sense esguard, sense fondària, sense plans ni ombres, simplement buits. Donen una mena de vertigen. I ganes de fugir ¡de fugir fins a les cales del cap de Creus! Allà l’aigua és freda, transparent; el fons encantat envia taques tremoloses i de tots colors a la superfície; l’ombra dels núvols hi rellisca. El mar Caribe no té transparència. A un metre de la costa ja no es veu el fons. És d’un blau-gris espès, que no es confon mai amb el cel. És calent i ple de taurons.

 

A Esperança Figueres, 20 II 1940 (162)

162

San Pedro de Macorís, 20 de febrer de 1940

Estimada amiga Esperança:

Hem descobert uns parents vostres en aquest racó de món ¿oi que valia la pena que us ho escrivís? Però abans us vull pintar un quadro fidel de la nostra vida fins a aquesta troballa.

Macorís és una ciutat neta i pintoresca; sempre havíem cregut que les ciutats pintoresques eren brutes. Almenys és neta en els seus carrers principals. La ciutat ens atreu molt poc però el país ens apassiona. Tot hi és pesant, tèrbol, com de carn; som ben lluny dels paisatges tan tendres del nord de França amb les seves boires però encara més de l’aire sec i transparent del Mediterrani. Els paisatges d’Europa tenen una ànima; aquí no hi ha altra bellesa que la física, tot hi té una bellesa bestial.

D’ençà que hi som ja hem canviat quatre vegades de casa; ara vivim al tercer de l’única de tres pisos que hi ha en tota la ciutat. És davant mateix de l’estuari. Als nostres peus veiem el port dels hidroavions i tot al voltant un panorama de màstils i cordatges. Ja coneixem tots els pailebots i goletes del país; els distingim de molt lluny quan van i vénen. Hi ha una goleta que es diu Mercedes, fina i nerviosa com un cavallet àrab; té dos màstils de caoba, esveltíssims, i quan la brisa infla les seves grans veles llisca amb una lleugeresa felina o femenina. Des del nostre balcó veiem tot l’estuari de I’Higuamo fins a la petita illa que els al·luvions han format a la seva entrada; s’hi ha fet espontàniament un bosquet de cocoters i hi viu un negre amb les seves dones i un mosquer de criatures, més feliç que un rei. Enllà d’aquest illot, veiem encara el mar lliure.

Per remuntar el riu Higuamo es fa en una mena de canots sense quilla que s’anomenen ioles. Fins alguns quilòmetres aigües amunt és tant o més ample que l’Ebre a Tortosa però no és descobert com els rius europeus; una mena d’arbust anomenat mangle, que té les fulles semblants a les del llorer, es cria a mates espessíssimes al llarg de totes dues ribes i aconsegueix gran alçària, de manera que navegant en iola no veieu més que l’aigua i les dues muralles verdes que la limiten; sembla un canal de Versalles vorejat de boix retallat però a escala gegantina. El riu es va estrenyent a mesura que el remunteu i ve un moment que la vegetació d’una i altra banda es toca per dalt; podeu seguir amunt amb la iola i us creieu en un reialme misteriós, una boscúria aquàtica, on la claror és espessa i verda com si fos aigua i una riquesa fastuosa i corrompuda es desplega als vostres ulls fascinats. Miríades d’ocells de tota mena i de tot color donen un tremolor de vida fins als més petits ramatges. La vegetació forma grutes i galeries en inextricable laberint; per totes pot endinsar-se la iola, que per a això no té quilla. Aneu sorprenent magnífics espècimens d’ocells tropicals en la seva intimitat, que fugen esglaiats i xisclant quan s’adonen dels intrusos; n’hi ha de grans, blancs i esvelts, una mica com els nostres cignes; d’altres que tenen les potes molt curtes i el coll molt llarg, cosa que els dóna un aire ridícul quan s’ajoquen en una branca. Els més nombrosos són les silgües, de plomatge negre i lluent i bec groc, que canten força bé; recorden vagament les nostres merles.

És una passejada molt bonica, que hem fet sovint tots tres amb un parell de negres per remar contra corrent. Tornem a la ciutat dolçament impel·lits per aquest a l’hora que la brisa para de bufar, les aigües són calmoses i els planetes (que aquests vespres es veuen tots cinc) brillen com ulls molt clars a la dreta del riu.

Sereu sempre els amics de l’home taciturn,
Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn,
no pas com la inconstant i tan pàl·lida bruna,
la pèrfida Manon anomenada Lluna.

Hi ha una altra passejada —aquesta no pas en iola sinó a peu— que també ens agrada molt, de casa nostra a la platja lliure vorejant l’estuari. En el racó més bonic d’aquest camí havíem remarcat dues cases aïllades, dos bungalows, d’un gust tan discret que ens feia endevinar un caràcter simpàtic en els seus desconeguts habitants. L’una es distingeix pel gran escut britànic sobre l’entrada: és el viceconsolat. Un flamboiant enorme vetlla a la porta de l’altra. El flamboiant, que aquí anomenen «bayahonda », és un dels arbres més bonics dels tròpics, de fulla menuda que deixa veure el cel a través seu i amb uns fruits que semblen les nostres garrofes però enormes: tres o quatre pams de llargària i gruix a proporció. Totes dues cases són de fusta, com quasi totes en aquest país; com tots els bungalows, tenen una verandah o galeria tot al volt per aïllar-se tant com és possible del sol que cau a plom.

—Si ens quedem a viure aquí tindrem un bungalow com aquests, dèiem invariablement la Nuri i jo cada vegada que hi passàvem davant. Tot cercant escola per a la nostra menuda vam descobrir que n’existia una d’anglesa, dirigida pel reverend Archibald Henry Beer, canonge de l’església episcopal (o sigui anglicana), cavaller de no sé quin orde i vicecònsol de la Gran Bretanya. Ens ha posat un gran afecte: és un senyor petit, de cabells blancs i ulls blaus que fa pensar en els núvols i el cel d’un bon dia. El mateix local de l’escola serveix els diumenges d’església, cosa que encanta la nena; els fidels (la dona del diaca, que és un mulato, alguns negres de la Jamaica i alguns blancs, entre ells nosaltres i mistress Rabassa de qui després us parlaré), ens asseiem als mateixos bancs que serveixen els dies feiners als petits alumnes. La raó que oïm missa anglicana no és solament per no complicar l’existència de la nostra filla (que ja l’hi hem complicada prou amb tanta guerra i tant exili) amb l’explicació de les embolicades i tristes baralles entre cristians, sinó perquè vam saber que a la parròquia catòlica, que és al centre de la ciutat, s’havia cantat un solemne tedèum per una certa victòria que ens trepitja tots els ulls de poll; sir Archibald Henry Beer en canvi es considera, en tant que vicecònsol britànic, el nostre aliat.

El local de l’escola-església és com un magatzem, amb una teulada de planxes ondulades de zenc (quasi totes ho són en aquest país) descansant sobre una bastida triangular de grosses bigues. El diaca, un mulato molt fosc de les colònies angleses, és un clergyman alt i robust, dotat d’una veu poderosa; forma el contrast més acusat amb el seu superior. Posa molt de foc i d’èmfasi a les seves pregàries «to our Lord in the heavens» i la seva veu càlida, greu i ben timbrada ressona pel sostre de zenc. El canonge, al contrari, diu la missa com si temés ofendre Déu si hi posava passió; la diu veritablement amb la famosa «sang freda britànica». Les negres canten a crits:

Oh, ven, espíritu de amor,
paloma celestial,
inspíranos un santo ardor
del vivo manantial.

Deuen ser una mena de «filles de Maria» perquè compareixen a missa vestides com de primera comunió, amb gasses i tuls vaporosos, cintes i randes, tot dels colors més tendres i delicats. Canten en castellà encara que la missa es digui en anglès i elles siguin de la Jamaica.

Fora de quan diu missa, sir Archibald va vestit de paisà, amb pantalons i americana de dril blanc i barret de palla flexible. Una tarda ens invità a casa seva; vam parlar de moltes coses, entre altres dels seus veïns, els del bungalow del flamboiant:

—Ell és de Barcelona com vostès, ens digué, i es diu Ràbathah…

—¿Ràbathah? fèiem nosaltres. No sembla pas català, aquest nom.

Ell tractava de tornar-lo a pronunciar millor, tan bé com podia, i de sobte vaig exclamar:

—¡Rabassa!

El senyor Rabassa, que vam visitar després, és en realitat fill de Puerto Rico (cosa que en fa un ciutadà ianqui) però criat a Barcelona, on ha viscut molts anys, i es considera català i espanyol perquè, quan nasqué, Puerto Rico encara era nostre; dic «nostre» en el doble sentit: es veu que els catalans formaven aleshores una part molt considerable de la població blanca. La seva primera muller era de Girona i es deia Figueres; ara està casat amb una nord-americana. Resulta que la primera era cosina germana del vostre pare; el senyor Rabassa tingué una gran alegria en saber que us coneixíem. No es cansava de demanar-nos notícies de tota la vostra família; vam parlar de Tossa, de Llançà i què sé jo de quantes coses més. Vam saber així mateix que tenia una filla del primer matrimoni, cosina vostra doncs, que viu a San Pedro de Macorís casada amb un sastre castellà —exactament malagueny— anomenat Pepe Gómez.

Pocs dies després ens van dir que la senyora Gómez havia vingut a veure’ns al nostre pis mentre n’érem fora i que tenia gran interès a conèixer’ns. Ni cal dir que vam anar immediatament a casa seva. És filla de Barcelona i els seus cognoms de soltera són Rabassa i Figueres. Us recorda molt bé totes tres, sobretot la Dolors —que ella anomena Lolita—; ens assegura que la Mercè ha heretat de la vostra mare aquella vivacitat en la conversa… i pel que fa a vós, em va ponderar el vostre seny. Déu meu ¡que la fama del vostre seny ja hagi arribat fins al Nou Món! Temptat em sentia de preguntar-li si no li fèieu tot l’efecte d’una lleona de Numídia, però me’n vaig estar.

Pel que respecta als nostres plans, ara ens inclinem per quedar-nos de moment aquí. L’illa ens agrada. Practiquem l’anglès i ens passegem en iola amunt i avall de l’Higuamo. No podem nedar en aquestes aigües calentes perquè estan infestades de taurons però passem llargues hores a les platges, formades d’increïbles dipòsits de petxines en comptes de sorra. Les roques de la costa són d’origen animal, coral·lígenes, cosa que els dóna un aspecte molt estrany. Havíem llegit aquestes coses en els llibres però no ens en crèiem res. Us envio una mostra d’aquesta curiosa substància que segreguen els corals i que arriba a formar autèntics penya-segats. L’he triada petita i plana perquè pugui anar dins la carta; les grans roques no tenen pas aquest aspecte de vori sinó que són grises. Les petites marques que veureu a la mostra hi prenen grans dimensions.

 

A Màrius i Mercè, 15 VIII 1938 (140)

140

Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dilluns 15 d’agost de 1938

Estimats Màrius i Mercè:

Ben poques coses tinc a dir-vos. Continuo en la mateixa situació d’espera: processat i en llibertat provisional. M’abandono al dolce far niente amb la consciència tranquil·la, ja que no sóc pas jo que m’he buscat una situació tan absurda i tan còmoda. Feia molts anys que no disfrutava d’unes vacances tan llargues; d’ençà dels quinze, quan, per darrera vegada, abans de començar la carrera de Dret, vaig estar-me tot un estiu a Vallclara com sempre havia fet de criatura. Bé és veritat que una bona part d’aquestes d’ara, tot un mes, les vaig haver de passar entre el calabós i el presidi.

Els matins faig llenya, les tardes ens en anem a nedar. Quan no faig ni una cosa ni l’altra, llegeixo una història de Grècia en molts volums que he trobat a les golfes d’aquest mas, on no sé pas què hi feia. Ara estic a les guerres mèdiques i confio arribar aviat a les apotecàriques.

Els vespres, quan posem la nena al llit, és l’hora dels contes. No s’adormiria sense haver-me’n sentit a explicar algun «de ben llarg».

Hem posat afecte en aquest poble tan blanc, tan polit; no sé si és influència d’aquesta història trobada a les golfes però pertot em sembla veure un aire hel·lènic. Potser hi sobren certs jardins massa frondosos, que trenquen la suavitat del paisatge natural; però són una excepció. El terreny té un aire antic, usat; avança cap al mar en muntanyoles arrodonides pel pas de milions d’anys i hi descendeix sense violència, formant unes platges espaioses. La major part d’aquestes muntanyoles són conreades; hi creixen olivars i vinyes entre petits bosquets de pins marítims. Entre les muntanyoles hi ha amples comes i com que al fons d’aquestes sol haver-hi aigua viva els pagesos hi mantenen unes hortes ufanoses. El «nostre» mas és al fons d’una d’aquestes comes, voltat de bancals de mongeteres, blat de moro, patateres i arbres fruiters. Sovint, amb la Nuri gran, fem fantàstics projectes, d’aquells que invariablement comencen: «Quan s’haurà acabat la guerra…» Ara ens fa l’efecte que, acabada la guerra, ens agradaria viure a Sant Pol ¡ens agradaria viure a tants llocs! A tots aquells que un dia o altre ens han acollit com un oasi enmig de la nostra atribolada existència.

En aquest oasi de pau que és Sant Pol oblidem com uns egoistes l’època agitada que ens ha tocat de viure. Com que, de tota manera, fem escapades a Barcelona deixant la nena a Sant Pol amb els seus avis, vet aquí que ens hi trobàvem el dia del comiat a les «brigades internacionals». Hi vam anar potser més que res per tafaneria; els «internacionals» desfilaven amb les seves banderes i marcant el pas pel mig de la Diagonal i a banda i banda una multitud atapeïda els aplaudia; les noies els llançaven flors a grapades. Tot plegat semblava massa preparat perquè fos ben bé espontani i fins en un cert moment vaig tenir una estranya al·lucinació: veia la mateixa multitud, les mateixes noies, les mateixes flors però uns altres —els «altres»— que desfilaven. No se n’anaven sinó al contrari: venien. ¡Déu vulgui que Catalunya no hagi de viure mai tal vergonya!

Vet aquí doncs que ja són fora aquestes famoses «brigades internacionals» i la guerra continua com si tal cosa, bona prova que no ens feien cap falta. Recordo, quan començaven a venir, fa dos anys, el fàstic que em feien les seves banderes discordants, totes estranyes a la causa de Catalunya, totes renyides a mort entre elles. N’hi havia una de negra amb una calavera i unes tíbies que és com si la veiés; devia ser, suposo, anarquista. Anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s’haurien tret el fetge, d’Itàlia, de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units i de qui sap on, tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre. I jo pensava que Catalunya ja no podia haver caigut més avall; ja era com una casa de putes on tots els perdularis i tots els pinxos, el milloret de cada família, poden entrar i sortir sempre que els dóna la gana.

En fi, ja se n’han anat. Bon vent i barca nova.